Miró sempre va manifestar una gran admiració per l’obra de Gaudí, de qui valorava l’esperit de risc i d’improvisació. Tots dos autors entenen la natura com l’origen de les seves creacions.
Aquesta exposició presenta el conjunt de gravats Sèrie Gaudí, amb la qual l’any 1979 Miró ret homenatge a l’arquitecte i una selecció d’escultures de Miró que dialoguen amb les fotografies que Joaquim Gomis va fer de l’arquitectura de Gaudí.
Aquesta exposició versa sobre el profund sentiment de connexió que l’arquitecta Lina Bo Bardi (1914-1992) va tenir amb el dibuix. Més que una eina de disseny, per ella el dibuix era un mitjà expressiu primordial alimentat per un fort sentit de la curiositat i el dubte. Malgrat que no va defensar mai que fos un llenguatge artístic independent, s’hi va abocar amb intencionalitat artística. Per ella el dibuix era alhora nom i verb, resultat i procés, objecte i relació.
L’exposició Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya ens aproxima a un dels pols més importants de la complexa xarxa internacional del moviment surrealista. La fotògrafa nord-americana Lee Miller i el seu company, l’artista anglès Roland Penrose, van exercir d’ambaixadors de la causa surrealista a territori britànic i també van mantenir una estreta relació amb Joan Miró, qui va tenir un contacte permanent amb l’escena britànica que va culminar, l’any 1964, amb una exposició monogràfica a la Tate Gallery.
L’exposició de l’artista francoalgerià Kader Attia, guanyador de la darrera edició del Premi Joan Miró, és un recorregut per algunes de les seves obres més destacades dels últims anys, en diàleg amb nous treballs creats per a l’exposició. Seleccionades especialment pel mateix artista, aquestes obres giren entorn de la noció de reparació, una de les principals línies d’investigació d’Attia.
sobre "Kader Attia. Les cicatrius ens recorden que el nostre passat és real"
La Fundació Joan Miró acull l’obra d’un dels grans mestres del shin hanga, Itō Shinsui (1898-1972), l’actitud artística i estètica del qual ens ajuda a fer evidents les relacions subtils i profundes entre l’obra de Joan Miró i el pensament i l’art japonesos.
Beehave és un projecte expositiu que es fa ressò de l’interès que ha despertat entre els artistes contemporanis l’actual crisi de supervivència de les abelles de la mel i de molts altres insectes pol·linitzadors.
L’exposició Sumer i el paradigma modern posa en conversa la creació mesopotàmica i l’obra d’artistes moderns, sobretot durant el període d’entreguerres (1918-1939). Al mateix temps, vol trobar una resposta a la fascinació moderna per les troballes del Pròxim Orient antic.
Joan Miró. Galeria d’antiretrats vol posar en relleu la destresa i la llibertat expressives de l’artista com a gravador, capaç d’aconseguir, per mitjà de l’aiguafort, l’aiguatinta o el carborúndum, efectes matèrics i gestuals pròxims als de la pintura.
L’exposició és un homenatge a The Way Things Go, el film llegendari de Peter Fischli i David Weiss, en el marc del 30è aniversari de la seva creació. La mostra inclou tres instal·lacions d’artistes emergents i la projecció de la pel·lícula del duo suís.
Éluard, Cramer, Miró - «À toute épreuve», més que un llibre reconstrueix la història de la creació del llibre de Miró fet a partir d’un recull de poemes de Paul Éluard amb el mateix títol. La mostra s’inclou dins la sèrie Miró Documents, que té per objectiu aprofundir en alguns aspectes de l’obra de Miró a partir del fons de l’Arxiu de la Fundació.
sobre "Éluard, Cramer, Miró — «À toute épreuve», més que un llibre"
![<h1>Michelangelo Pistoletto<br />
<em>The Minus Objects. Struttura per parlare in piedi</em> [The Minus Objects. Estructura per parlar dret], 1965-1966</h1>](/media/upload/cache/22_1487240720_255.jpg)
L’exposició Autogestió presenta una genealogia d’artistes que des dels anys seixanta fins a l’actualitat han desenvolupat estratègies per recuperar l’autoritat sobre el seu propi relat. Aquesta mostra també és un intent per comprendre l’art recent i constatar la vigència d’aquestes dinàmiques.
Fi de partida: Duchamp, els escacs i les avantguardes presenta una anàlisi de les avantguardes del segle xx fins l’eclosió de l’art conceptual des de la perspectiva del que sembla una anècdota sense importància: el joc dels escacs.
sobre "Fi de partida: Duchamp, els escacs i les avantguardes"
