Pin-pan-pum
Molt sovint els projectes de Luis Bisbe (Málaga, 1965) proposen percepcions inèdites de l'espai. De vegades ho fa mitjançant la realització de dibuixos espacials, fets amb gomes i cables d'acer que creuen les sales de paret a paret.
Objects in the rear view mirror are closer than they appear
Comissària: Montse Badia
Una de les principals característiques de les propostes artístiques dels nostres dies és que ens plantegen més preguntes que no pas respostes orientades a activar els mecanismes necessaris per fer-nos canviar o, almenys, qüestionar la nostra percepció de les coses, del món en què vivim i de nosaltres mateixos.
Si entenem l'art com una forma complexa de coneixement, sembla oportú coincidir amb Harald Szeemann i definir el treball dels artistes com a sismògrafs dels canvis que es produeixen en la societat.
Aquestes reflexions són el punt de partida del cicle d'exposicions que proposo per a l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró. Aplega cinc propostes artístiques que, encara que són ben diferents, tenen en comú una aproximació i una visió bastant peculiars o diferents de la realitat, que desencadenen en l'espectador una estranyesa i, finalment, un qüestionament. El títol Angle de visió: 143º al·ludeix a un angle de visió molt poc habitual, no és cap referent estàndard i vol representar aquest punt de vista inèdit i peculiar que permet una mirada molt més àmplia. El subtítol, "objects in the rear view mirror are closer than they appear", és una frase que apareix als miralls retrovisors dels automòbils i fa referència a una distorsió òptica que els conductors han de tenir en compte per circular amb seguretat. En el context d'aquest cicle d'exposicions, aquesta petita distorsió òptica ens serveix de metàfora de com la percepció de la realitat pot tenir perspectives i filtres diferents.
Els artistes del cicle treballen en l'àmbit d'aquest canvi de perspectiva. Amb les seves propostes s'aproximen a les coses des de punts de vista inèdits o, com a mínim, no habituals. La seva posició és la de creure en la diferència o, cosa que és el mateix, d'acceptar la possibilitat del dubte. Amb els seus projectes, aquests artistes posen de manifest com, a partir d'una escala de valors determinada, estructurem els nostres entorns de manera que apareixen carregats de sentit i d'autoritat. Al mateix temps evidencien que aquests valors són susceptibles de ser canviats o almenys qüestionats i no assumits com a absoluts. Des de la ironia, el compromís polític, la ingenuïtat o el gust per l'absurd, els artistes participants (Luis Bisbe, Jens Haaning, Antonio Ortega, Claude Closky i Simon Starling) ens conviden a ser conscients de la necessitat de qüestionar els paràmetres i els valors assumits.
Montse Badia
Molt sovint els projectes de Luis Bisbe (Málaga, 1965) proposen percepcions inèdites de l'espai. De vegades ho fa mitjançant la realització de dibuixos espacials, fets amb gomes i cables d'acer que creuen les sales de paret a paret.
El treball de Jens Haaning (Copenhaguen, 1965) se centra en la manera com la societat es compon i en les estratègies de comunicació i d'expressió del poder.
En el treball, Antonio Ortega (Sant Celoni, 1968) s'interessa pels comportaments i les dinàmiques socials. Sovint elabora "registres" que, amb una estratègia semblant a la de les faules, pren referents fàcilment recognoscibles per tal de retratar o exemplificar situacions.
Amb els seus treballs, Claude Closky (París, 1963) acostuma a qüestionar la funció dels signes i a jugar amb les aparences. La qüestió de la identitat i les convencions de la representació articulen l’eix central de la seva recerca artística.
Simon Starling (Epsom, Anglaterra, 1967) basa el seu treball en una intensa recerca que inclou viatges constants, minucioses investigacions i l’establiment de connexions entre llocs, objectes i circumstàncies històriques i culturals.