- Cicle
- Cicle: Angle de visió: 143º
- Artista
- Luis Bisbe
- Dates
- —
- Comissariat
- Montse Badia
Molt sovint els projectes de Luis Bisbe (Málaga, 1965) proposen percepcions inèdites de l'espai. De vegades ho fa mitjançant la realització de dibuixos espacials, fets amb gomes i cables d'acer que creuen les sales de paret a paret. Aquests dibuixos espacials creen columnes i portes (Piso piloto, Galería Salvador Díaz, Madrid, 2001, i Artforum Berlin, 1999), taules, escales i bastides (Pretecnología punta, CAC Málaga, 2003) o fins i tot trampolins (Tararí, La Capella, Barcelona, 1999). D'aquesta manera s'origina una arquitectura desencaixada, que permet l'existència de dues arquitectures, una de les quals està desplaçada. Altres vegades el treball amb les il·lusions de la percepció es formalitza a partir de dibuixos que l'artista fa sobre la paret de la sala d'exposicions, per exemple duplicant un endoll i atorgant-li una expressivitat animada, o bé a partir de la projecció d'un objecte determinat damunt el mateix objecte. Així, a Ping-pong (1999) projectava la imatge d'un endoll que encaixava a la perfecció damunt la superfície on es projectava: l'endoll que subministrava energia elèctrica al projector. A Drink me (2003), dues projeccions contraposades superposaven les imatges i les ombres (amb petites modificacions com canvis d'angle en la filmació i/o en l'escala) d'unes làmpades sobre els mateixos objectes. D'aquesta manera Bisbe origina un equívoc entre l'objecte i la seva imatge, cosa que evidencia la impossibilitat de la representació.
A Pin-pan-pum, especialment pensat per a l'Espai 13, Luis Bisbe opta per duplicar la realitat a fi de qüestionar la nostra percepció i la memòria del lloc. Pin-pan-pum replica dos fragments de l'arquitectura de l'Espai 13, en els quals es reconeixen les columnes, les finestres, les escales i altres elements característics d'aquest espai, i els projecta sobre els espais originals. Les dues projeccions contraposades d'aquests elements reconstruïts sobre els elements arquitectònics originals creen un equívoc entre l'objecte i la seva imatge. La rèplica a escala 1:1, una escala que contradiu la noció de representació i reforça la idea d'una arquitectura duplicada, recompon la imatge de la realitat, tot accentuant la naturalesa equívoca dels límits i, per tant, la relació ambigua entre art i realitat.
Com ha escrit molt encertadament Luis Francisco Pérez, Luis Bisbe ens parla "del dilema d'allò que és visible". Aquesta tensió es fa encara més evident quan les construccions de l'espai són sotmeses a un procés violent de destrucció. Construcció i destrucció es converteixen així en al·lusions a l'esdevenir vital. Construir/destruir, amagar/mostrar, se'ns apareixen aquí com a metàfores de la vida.
Però, arribats a aquest punt, l'artista frustra tot intent de transcendentalitat excessiva, amb uns títols que ens retornen a la realitat més immediata i desproveïda de càrregues feixugues: Tararí, Ping-pong i ara Pin-pan-pum ens acosten a una immediatesa i a una frescor que, de fet, contradiuen el mateix procés de treball de l'artista, en el qual tot està meticulosament pensat i encaixat fins a l'últim detall.
Pin-pan-pum demana a l'espectador que s'acosti a les projeccions des de diferents posicions. Quan baixem les escales de l'Espai 13, ens veiem introduïts en un "espai porós", com li agrada dir-ne a l'artista, que ens envolta i ens immergeix en una de les projeccions. Bisbe ens convida a recórrer l'espai, a experimentar la percepció des de diferents angles i distàncies. Amb aquesta manera aparentment simple de doblar la realitat, de qüestionar aquest desdoblament mitjançant la destrucció de l'artifici i d'implicar directament l'espectador en aquest procés, ens fa qüestionar la nostra percepció i la memòria del lloc i ens fa conscients de la fragilitat de les certeses.
Montse Badia
Octubre de 2003
Amb la col.laboració de:
Adolf Alcañíz, vídeo; Ferran Conangla, postproducció àudio; Alberto Romero, fusteria i decorats; Yamandú Canosa i Cristina Rodríguez, pintura; Luis Bisbe, Jorge Bravo i Alberto Romero, actors.
Agraïments:
Mercat de les Flors, Metrònomlab i, en especial, a Roger Adam, Adolf Alcañíz, Ferran Barenblit, Jorge Bravo, Yamandú Canosa, Teresa Colomer, Irma Coronilla, Andreas M. Kaufmann, Jordi Penas, Pere Quílez, Cristina Rodríguez i Alberto Romero.
