- Cicle
- Cicle: Psychodrome
- Artista
- Beatriz Barral, Tor-Magnus Lundeby i Fred Tomaselli
- Dates
- —
- Comissariat
- Grazia Quaroni i David Renaud
Després de la hipnosi i la visió, la sinestèsia és ara l’ingredient fonamental d’aquesta tercera etapa de Psychodrome.
Ja hem vist que la sinestèsia és la capacitat que té un sentit de desvetllar-ne un altre, el joc ambigu que ens permet de confondre els nostres instruments perceptius, que ens fa sentir els colors, veure els sons, gustar les formes. Els tres artistes de Psychodrome.03 són especialistes en l’ambigüitat perceptiva, en l’ús lúdic de metodologies de molt alta precisió, en l’experiència pictòrica global, obtinguda amb suports inusuals, materials no pictòrics, gran desplegament de superfícies murals.
Com diu Lars Bang Larsen a propòsit de Tor-Magnus Lundeby, “the psychedelic lore is not employed as a retro gesture, but as an artistic method for mapping the self and stimulating the experience of the now.” Observacions, aquestes, que es poden fàcilment atribuir també a Fred Tomaselli i a Beatriz Barral, que amb Lundeby comparteixen l’espai: el component psicodèlic, l’element que pertorba la visió, la consciència i el sistema perceptiu de cadascú, no es fa servir mai d’una manera nostàlgica, sinó que sempre és experiència del present, no és decoració, sinó un sistema que parteix de la consciència i dels sentits de l’artista per expandir-se en l’espai, fins arribar als sentits i a la consciència dels espectadors, deixant-los plena llibertat d’experimentar l’obra i l’espai d’una manera completament personal. No són, doncs, trampes perceptives, aquestes obres, sinó espais oberts i lliures per agitar-s’hi a dintre.
Beatriz Barral (Madrid, 1968, viu a Madrid i Nova York). Càpsules fluorescents, les seves instal•lacions envolten l’espectador fins a fer-lo canviar de color, de pell, d’ulls, de vestit. Com molts altres artistes de Psychodrome, en el seu treball domina la forma rodona, que doblega les parets, que deforma l’espai, que desorienta l’espectador, amb un toc de ciència-ficció, en les formes i en la matèria. Barral activa a la màxima amplitud el potencial del color, i gràcies a aquest tractament obté el màxim de l’espai i de l’arquitectura. A l’ull no li és gens fàcil suportar els seus colors i les seves matèries exagerats, i aquest és justament l’objectiu de Barral: jugar amb la percepció; anar lluny en les sensacions visuals, en les impressions a la retina per desestabilitzar la consciència de l’espectador. Aquest desconcert és necessari per “establir els paràmetres d’un futur millor”. Així l’artista pot afirmar: “La meva visió es pot qualificar d’utòpica.”
Tor-Magnus Lundeby (Noruega, 1966, viu a Hèlsinki, Finlàndia). Els temes de les instal•lacions pictòriques de Lundeby s’inspiren en els camps més diversos. Des dels videojocs a l’astronomia, de les cobertes de disc fins als mapes, tot pot ser pretext per construir un nou univers, una cosmogonia fantàstica. L’ull del visitant se sent afeixugat davant una obra de Lundeby, a causa de les dimensions gegantines i de la repetició exasperant dels motius. Les seves instal•lacions remeten sovint a l’univers de la música, dels DJ, de la del “club culture”, de les 45 revolucions. Noms famosos i no famosos de músics de tots els gèneres i nacionalitats se succeeixen a les parets pintades i constitueixen els arxius de ràdios independents, imaginàries o existents: aquests noms són satèl•lits, abelles obreres atrafegades, que van en l’aire, “on air”, al voltant de l’abella reina, el transmissor, l’ànima i el puntal de tot.
Fred Tomaselli (EUA, 1956, viu a Nova York) fa quadres sense pintar. Els seus motius de remolins i galàxies, impregnats de referències literàries, presenten una mena d’univers nou, d’utopia distorsionada que desconcerta l’espectador. Les seves obres són collages, que s’han de veure de lluny, per posar-ne l’efecte còsmic i visionari, o de prop, per descobrir la minúcia del sistema i la varietat de les matèries, no sempre lícites, no sempre legals. Descobrim, doncs, de prop què és de lluny: píndoles, fulles, insectes, aspirines i una multitud d’objectes minúsculs de naturalesa diversa es troben englobats a la reïna, organitzats amb precisió extrema fins a arribar a formar una superfície perfectament llisa. Presentant les substàncies que indueixen a la al•lucinació juntament amb una imatge global visionària, Tomaselli aconsegueix presentar causa i efecte en cercle perfecte, l’abans i el després simultàniament, distorsionant temps i espai en infinites declinacions.
Grazia Quaroni
Febrer 2003
