Reserva
El projecte de Gerard Ortín per a l’Espai 13 explora el significat dels límits que l’ésser humà estableix per contrarestar la incidència nociva de la seva acció sobre certs entorns naturals.
Una illa és símbol d'autonomia i autosuficiència, però també pot ser un espai de segregació i confinament; pot ser una evocació paradisíaca, però també un enclavament d'explotació turística; l'illa ha estat històricament objecte de domini colonial, però també un lloc per a la utopia social i política. Potser, per sobre de tot, l'illa és metàfora d'un estat de solitud, de recolliment, d'introspecció.
El cicle d'exposicions La possibilitat d'una illa explora alguns dels significats simbòlics i socioculturals que les illes, espais paradigmàtics del nostre imaginari col·lectiu, han tingut al llarg dels temps, amb la voluntat d'activar interrogacions i reflexions respecte a aquests significats que siguin pertinents per a la nostra contemporaneïtat.
L'Espai 13 és una sala dedicada a les pràctiques artístiques i de comissariat emergents. Des del 1978 s'hi han muntat exposicions de prop de 500 artistes comissariades per joves professionals que, en molts casos, hi han acabat d'arrodonir la seva formació. En aquest sentit es pot dir que a l'Espai 13 s'hi han iniciat importants carreres tant d'artistes com de comissaris i de gestors culturals.
Sessió 1: Dijous 2 de novembre de 2017, 19 h
Sessió 2: Dijous 1 de febrer de 2018, 19 h
Seessió 3: Dijous 12 de juliol de 2018, a les 18.30 h
Amb la col·laboració de:
El projecte de Gerard Ortín per a l’Espai 13 explora el significat dels límits que l’ésser humà estableix per contrarestar la incidència nociva de la seva acció sobre certs entorns naturals.
En el seu projecte per a l’Espai 13, Irene de Andrés desenvolupa un conjunt d’obra artística que comprèn vídeos, fotografies, documents, textos, elements escultòrics i objectes trobats, a través dels quals explora des de diferents vessants la història del galió San José.
A Non-Slave Tenderness, Lucía C. Pino construeix, des de l’especulació escultòrica, un reducte insular futur, un paisatge de ciència-ficció semiaïllat en què l’element tòxic i residual no es distingeix ja del biòtic, i en què cables, vidres, tubs, llum, aigua, sons i fins i tot les persones mateixes estableixen entre ells una relació d’equivalència.
Bárbara Sánchez Barroso treballa a l’entorn del viatge com a metàfora d’una recerca personal, l’artista revisa el mite d’Odisseu amb la voluntat de desproveir-lo de tota èpica i de qualsevol component heroic, i el posa en relació amb un viatge que ella mateixa emprèn pel mar amb la voluntat de reconstruir els seus propis orígens.
En el seu projecte per a l’Espai 13, Gideonsson/Londré exploren el concepte de verticalitat i parlen de les sensacions d’aïllament que els humans experimenten en altituds molt elevades, allò que en muntanyisme es coneix com a zones límit o zones de mort, en què el percentatge d’oxigen a la sang disminueix dràsticament.