- Cicle
- So implícit
- Artista
- Joao Onofre
- Dates
- —
- Comissariat
- TRES
Per a la seva exposició a l’Espai 13, João Onofre ha creat un vídeo Untitled (Original orchestrated ersatz light version), que dóna continuïtat a la seva exhaustiva investigació sobre la performance, aquesta vegada a través d’un acte d’interpretació altament sofisticat. En integrar en l’obra la popular cantant portuguesa Adelaide Ferreira i una orquestra simfònica, Onofre ofereix als espectadors noves propostes i formes d’actuar enfront de la cultura popular.
Al vídeo, realitzat especialment per al cicle So implícit, l’artista se situa per primera vegada davant de la càmera en un gest de recuperació de l’obra dels artistes visuals pioners en la utilització del propi cos com a obra d’art.
Des de la seva graduació al Goldsmiths College el 1999, João Onofre no ha deixat de destacar, fins a convertir-se en un dels artistes més interessants de la seva generació. Dedicat principalment a la creació de vídeos amb un fort component performatiu, Onofre se serveix també de la fotografia i el text. Els seus vídeos mostren un interès pels efectes que tenen sobre les persones determinades situacions físiques extremes, generalment de resistència. Involucra sovint grups d’individus en un joc d’interpretació o retrat col·lectiu, explorant així les complexitats de les dinàmiques de grup. En les seves obres s’hi recullen gestos o situacions que provoquen ansietat i incomoditat i, en moltes ocasions, s’apropia d’una obra d’art històrica, d’una cançó o d’una escena d’una pel·lícula. La repetició continuada d’un gest, d’un esdeveniment que no és capaç de desenvolupar-se, unit a una mena de lluita per la superació, domina els personatges d’Instrumental Version (2001), de Pas d’action (2002) i de Casting (2000). En aquesta darrera obra, una sèrie de models repeteixen de forma continuada una frase pronunciada per Ingrid Bergman a la pel·lícula Stromboli, de Roberto Rossellini: «Que jo tingués la força, la convicció i el valor.» Amb aquesta reiteració, la frase acaba sonant buida, perd el significat i el poder que originalment tenia, establint-se així un vincle amb el càsting com a moment de descàrrega emocional i exemple de situació límit.
Una altra de les preocupacions que Onofre tracta de reflectir en les seves obres és la incapacitat per controlar el cos. Per a Box sized «Die» featuring Vidres a la sang (2007-2010), Onofre va demanar als components d’una banda de death metal de Barcelona que toquessin dins d’una rèplica insonoritzada de l’escultura minimalista de Tony Smith Die (1962). Va posar a prova la seva resistència davant de l’asfixia, la sensació d’opressió i la claustrofòbia sotmetent-los a condicions extremes d’escassetat d’aire i espai.
En els seus vídeos, aquests processos d’entropia i degradació creats per les situacions físiques a les quals l’artista sotmet els protagonistes són aguditzats i la tensió davant de la possibilitat del col·lapse, la descomposició i la desintegració se situa en primer pla.
Finalment, el seu interès per allò impredictible és també palpable en la majoria dels seus treballs, com és el cas d’Untitled (Vulture in the Studio), en el qual filma un enorme voltor desorientat tancat a l’estudi de l’artista
