Comisaria: Grazia Quaroni
“Tot joc és un sistema de regles.
Allò que dóna sentit a la regla és el desig de jugar.”
Roger Caillois, Els jocs i els homes, 1958
L'art i el joc presenten el mateix caràcter de necessaris. L'home entén el món a través del joc i durant tota la seva vida necessita moments lúdics, en els quals unes regles insòlites li facin oblidar les altres, les que li imposa la vida quotidiana, familiar i professional. Aquesta necessitat ha estat sempre present en totes les civilitzacions.
En la naturalesa humana, la vida contemplativa és tan real com la vida activa. L'art és també una necessitat universal i, com el joc, no és una necessitat pràctica, primària, lligada a la supervivència, com ara alimentar-se, sinó exclusivament espiritual, intel•lectual. La reflexió sobre el joc ha estat intensa durant tot el segle XX, i ha centrat les obres d'historiadors, filòsofs o escriptors com Johan Huizinga, Roger Caillois o, més recentment, Giorgio Agamben. En llegir els seus raonaments ens veiem temptats, més d'una vegada, d'aplicar-hi un discurs sobre l'art.
El joc és ficció, il•lusió, atzar. Però és també deformació de les substàncies i dels objectes, imitació, representació, alteració. És sobretot un espai de llibertat. Aquesta llibertat és la que fa que aquest joc sigui necessari en les nostres vides, i l'obra d'art és també un espai privilegiat on tot és possible. Convencions molt establertes, com ara el temps o la distància, es presten a una interpretació lliure, i poden ser revisades i renovades tant pels jugadors com pels artistes.
Però en l'art el que entra en joc no és pas poc: es tracta en efecte de conquerir una llibertat de visió, tant per als artistes com per als espectadors.
Així doncs l'art no és pas un joc, ja que un joc ens pot provocar plaer o un vertigen intens sense deixar cap rastre en la nostra vida quotidiana. Una obra d'art, en canvi, és sempre una operació intel•lectual complexa, i el seu impacte en les nostres vides pot perdurar en el temps, més enllà del que dura la visita a una exposició.
Aquesta programació per a l'Espai 13 té en compte totes aquestes reflexions i presenta una sèrie d'artistes contemporanis que, malgrat la seva joventut, ja tenen al seu currículum diversos projectes i produccions importants, i per als quals l'element lúdic i el plaer de la creació són essencials i evidents.
Aquests ingredients es manifesten cada cop d'una manera diferent i molt personal. De vegades l'artista crea una obra que ja és un joc per si mateixa (Daniel Chust); de vegades un record d'infantesa o un objecte generen una imatge nova (Grazia Toderi); de vegades la posada en situació de personatges ficticis acompanya diversos moments de la seva producció (Aernout Mik, Xavier Veilhan). Aquests artistes ens ensenyen com les problemàtiques artístiques més freqüents poden rebre un tractament lúdic sense que això impliqui perdre profunditat.
Sovint es defineix el joc com una recreació. La idea de recreació, de creació nova, és la que inspira tota l'obra de Thomas Huber i d'Arnout Mik, per als quals es tracta de crear un univers nou, segons unes “altres” regles, diferents de les que governen el món real. Aquesta idea es pot aplicar també als materials, com és el cas de Vik Muniz, que distorsiona i reconstrueix imatges a base de substàncies més fàcils de trobar en una cuina que en un taller.
Els artistes proposats estan tots consolidats als seus països d'origen i ja han exposat a l'estranger, però encara són poc coneguts, o no gaire, a l'Estat espanyol.
La feina de tots ells està en aquest moment completament orientada cap al futur, i ara és el moment perquè rebin el reconeixement internacional que mereixen. Encara que estan lluny d'ésser principiants, la seva carrera pot veure's consolidada gràcies a una intervenció en l'Espai 13, obert als talents joves però perfectament integrat a la Fundació Miró. Així doncs, exposar l'obra d'aquests artistes no suposa cap contradicció, sinó una continuïtat respecte de la resta de la programació de la Fundació Miró.
El vídeo, la pintura, l'escultura, la fotografia i les noves tecnologies estan presents en aquest programa, de la mateixa manera que ho estan, d'una manera natural, en l'art d'avui.
La major part dels artistes crearà una obra nova per a l'ocasió. L'encàrrec obeeix a una voluntat concreta de respondre directament a una exigència fonamental dels artistes d'avui dia. De fet, l'actitud contemporània consisteix a reaccionar davant d'un espai o d'una situació. L'obra existeix avui en el món i és, des del moment de la seva creació, preconcebuda en el món.
L'objectiu del joc és donar al públic una idea del discurs i de les pràctiques artístiques actuals mitjançant exemples pujats de to, en els quals el tema seria més un pretext, una manera de facilitar-ne la lectura, que no pas una limitació.
Grazia Quaroni
Setembre 2001
Nascut a Lió el 1963, Xavier Veilhan viu i treballa a París. El seu treball és un estudi constant sobre els sistemes de representació històrics i contemporanis, i les seves obres són el resultat de les seves anàlisis del verisme, l’hiperrealisme, l’il·lusionisme o, per parlar de temes més contemporanis, de les tècniques publicitàries que ens presenten una realitat neta i brillant.
Daniel Chust Peters (São Paulo, Brasil, 1965; viu i treballa a Barcelona). Per mitjà d'un canvi d'escala, Chust trasllada a les sales d'exposició la casa on viu, el seu taller, un altre espai, i n'altera la funció, per convertir-los en casa de nines, en hivernacle, en gàbia per a ocells, etcètera.
Grazia Toderi (Pàdua, Itàlia, 1963; viu i treballa a Milà). La videoartista Grazia Toderi treballa amb imatges reals corregides per mitjà d'intervencions molt discretes amb l'ordinador.
Thomas Huber (Zuric, Suïssa, 1955; viu i treballa a Mettmann, Alemanya). D'una manera absolutament innovadora, Thomas Huber replanteja la pintura i les seves possibilitats pel que fa a la narració i a la representació de la realitat.
Vik Muniz (São Paulo, Brasil, 1961; viu a Nova York). Si bé Vik Muniz pensa que la fotografia és la forma més perfecta de la pintura, les seves imatges s'allunyen de la realitat i mai no són el que semblen a simple vista.
