- Cicle
- So implícit
- Artista
- Esther Mañas i Arash Moori
- Dates
- —
- Comissariat
- TRES
L'exposició, la seva primera mostra individual a Barcelona, consisteix en múltiples càmeres de vigilància situades en una zona oculta fora de l'espai expositiu i inaccessible per al públic en general. Una transmissió de vídeo en directe computaritzada capta i revela el mecanisme d'una màquina serpentejant, alhora que micròfons incrustats invoquen els sons ocults electrostàtics i sibilants, i vibracions de baixa freqüència en temps real. Els elements visuals de l'espai es concentren a l'atzar sobre una pantalla en què col·lideixen imatges filtrades en vermell, verd i blau per crear efectes estroboscòpics amb l'ajuda d'altres elements, com el pampallugueig de llums fluorescents.
Demon –o dimoni, en llatí daemon– significa «esperit diví» o «veu interior». En informàtica el terme s'utilitza per descriure els programes que es desenvolupen en un segon pla, fora del control de l'usuari. Mañas i Moori descriuen la seva particular llanterna digital com una mena de «cinema implosiu», en el qual l'espai i el so col·lideixen en un uròbor buit. L'obra parteix i mostra influències de diverses tradicions cinematogràfiques experimentals i d'avantguarda. Mitjançant un procés que fa audible el silenci i fa visible el que es manté ocult, Mañas i Moori reconfiguren un paisatge desplaçat invocant el seu doble.
Esther Mañas (Madrid, 1974) i Arash Moori (Birmingham, Regne Unit, 1977) formen una col·laboració artística des del 2004. Actualment viuen i treballen a Madrid.
El seu treball investiga el so dins el camp expandit de l'escultura i la instal·lació. El so és utilitzat com un mitjà escultòric que transforma la percepció dels espais arquitectònics dels quals Mañas i Moori s'apropien per treballar a manera de site-specific, aprofitant-ne les propietats simbòliques i els contextos donats o trobats. Aquestes apropiacions arquitectòniques inclouen materials i objectes que troben en el seu entorn més immediat o en els contextos sobre els quals treballen, i que alteren mitjançant diverses tècniques d'augment o d'amplificació tant visual com sonora, redefinint les interaccions entre els objectes i la seva funcionalitat arquitectònica.
Aquests objectes alterats amb procediments d'alta i baixa tecnologia s'incorporen camuflats en espais quotidians per ser utilitzats amb la intenció d'implicar l'espectador, en qui es generen certes discontinuïtats i pertorbacions perceptives que activen la seva participació en la investigació de l'espai acústic. En el recorregut per les instal·lacions, l'espectador crea la seva pròpia narrativa i composició de l'espai en funció de la seva posició i moviment.
Les estratègies emprades per provocar aquest posicionament del participant van des de simples alteracions físiques o mecàniques de les tecnologies existents en els objectes trobats en l'arquitectura, fins a la transformació i distorsió de característiques espacials determinades per l'espai sobre el qual s'està incidint.
Exemples d'aquestes alteracions són les falses construccions que deformen l'espai, l'amplificació sonora de llums fluorescents o els tocadiscos de vinil transformats en instruments rítmics. En general, fan servir tot tipus de materials per crear performances sonores automàtiques que es produeixen en temps real a les instal·lacions. Una amalgama de so, llums i geometries simbòliques crea un nou espai, superposat a l'existent, que submergeix l'espectador entre allò real i allò fictici, entre el so i el silenci, entre el somni i el malson.
