Espai 13

Cicle

Cicle: Silenci explícit

Dates

08/10/2009 — 08/09/2010

Comissariat

TRES

El títol del cicle fa referència a una manera d'entendre el silenci que subverteix la mateixa semàntica del mot per convertir-lo en un clamor. Assenyala també la pulsió positiva i intencional que desmarca el silenci de l'abstracció per transformar-lo en una acció o un fet molt pròxim a la renúncia però que no hi cedeix, que malda per denotar la seva presència i es complau a observar-se a si mateix des del propi abisme. Entès així, el silenci funciona com una metàfora del canvi de paradigma, escapant de les accepcions sovint limitadores que la tradició i el comportament cultural li confereixen. És un silenci que delimita amb la paraula però que no s'hi oposa, com tampoc no s'oposa al so, a l'acció, a la llum o al moviment.

El silenci és un fenomen la naturalesa del qual, obertament contradictòria, el converteix en la paradoxa per excel•lència i en el mot escorradís que va fer dir a Bataille: "És, de totes les paraules, la més poètica i més perversa: ella mateixa és la prova de la seva mort" . Conseqüència d'aquesta condició, el silenci és un concepte camaleònic, essencialment polisèmic i no-absolut, que transcendeix el fet merament físic o acústic i el sentit del qual varia radicalment depenent del context en què es troba.

La cerca del silenci, d'aquest "apogeu de la resistència a comunicar" de què parla Susan Sontag, és una constant en l'art contemporani des que aquest es va focalitzar molt concentradament en l'exploració dels seus propis límits. Des de Kasimir Malèvitx, Marcel Duchamp i Yves Klein fins a James Lee Byars, Michael Asher, Robert Barry o Juan Muñoz, els artistes contemporanis han postulat el silenci, la reducció, el no-res, la pausa, l'absència, la desaparició, la invisibilitat, el buit, la no-acció o la renúncia sense haver-los esgotat. El silenci, en art, continua essent avui una frontera, un territori absolutament lliure, escassament explorat i encara per cartografiar.