Aya Takano, nascuda el 1976, des que tenia 20 anys desenvolupa un estil original i personal que combina les imatges japoneses tradicionals amb imatges de ciència ficció i el reflex del Japó modern. Sigui amb pintures de gran format o amb les seves delicades aquarel·les, s’inspira en la pintura antiga Ukiyo-e (literalment, les “imatges del món flotant”) per inventar un món on semblen levitar les adolescents de membres desmesuradament allargats, vestides amb quimono. Aya Takano és pintora, però també dibuixant de manga, escriptora de ciència ficció, ha treballat en la concepció visual de videojocs i de pel·lícules d’animació. L’any 2004, Naoki Takizawa la va convidar a fer una col·lecció de vestits il·lustrats amb la seva obra per a Issey Miyake. Aquesta és la primera vegada que exposa a Espanya.

Vestides amb quimonos i pentinades de manera tradicional, les noies que apareixen a les teles d’Aya Takano se situen entre les cortesanes de les cases de te i les fashion victims del barri de Shibuya. Els seus personatges recorden l’estil dels manga, adolescents amb els ulls grossos, boca molsuda i cames llargues que semblen representar la Lolita japonesa dels nostres dies. Però també guarden relació amb l’herència de l’art del període Edo (1603 – 1868), caracteritzat per la gran producció d’estampes que representen geishas, samurais, actors de Kabuki, prostitutes a les cases de te. L’artista més conegut d’aquest període és Hokusaï (1760 – 1849), autor de la famosa “onada”, però també de nombroses escenes eròtiques, els shungas (imatges de primavera) que representen les parelles d’amants en diverses escenes. Aquesta relació amb Hokusaï es pot veure especialment a les sèries d’aquarel·les d’exquisida delicadesa d’Aya Takano. Els cossos semblen flotar damunt el paper blanc. Entre petites narracions i contes eròtics, aquests dibuixos ofereixen a l’espectador el plaer d’inventar com segueix la història. El paper amarat d’aigua ondula i pren vida, es prisa com les teles impúdiques que destapen els jocs dels amants escapats de les estampes de l’era Edo. A la sèrie dels tatuatges, els cossos de les noies es cobreixen de motius inspirats en l’obra de grans mestres de la pintura japonesa o occidental, d’Utagawa a Joan Miró.

Les obres d’Aya Takano semblen interpretar les planes d’un diari íntim que evoca els fantasmes i els somnis, les angoixes i les aspiracions de l’artista i dels joves de la seva generació. Sovint fa servir colors pastel per pintar adolescents impúdiques que s’exhibeixen, alhora provocatives i tímides, transgressores i conservadores. A I know that just a kiss will take me far away (2006), Aya Takano alia el bonic i el subversiu tot mostrant una escena d’homosexualitat femenina. Dues noies amb quimono agenollades damunt tatamis es besen, amb les galtes vermelles pel desig i la transgressió de la prohibició.

A les seves pintures farcides de gran nombre de detalls, hi apareix d’una manera regular un element pertorbador. És el cas del seu gegantí gos de felpa, una escultura de tres metres d’alçada, entre la monada i la monstruositat, que envaeix l’espai d’exposició amb la seva presència incongruent i sorprenent.

Aquest moure’s entre la monada i la subversió, la tradició i la modernitat, se simbolitza amb la imatge del pont, tema recurrent en l’obra d’Aya Takano. Símbol del pas, d’unió, de transició, el pont uneix dos mons. Aquest símbol és present en els dibuixos i aquarel·les de Takano des de fa 10 anys. Una figura femenina fent el pont es converteix en el suport d’un paisatge: una onada, una escena urbana o flors exuberants, directament sortides d’una estampa d’Utamaro.

El 1996, a 20 anys, Aya Takano va començar a treballar a l’estudi de Takashi Murakami, on ocupa el càrrec d’assistent. Des d’aleshores forma part de « Kaikai Kiki Co Ltd », una oficina creada per Murakami amb la finalitat de promoure els joves artistes amb qui treballa, amb exposicions, publicacions i la difusió dels productes que en deriven. Anomenat primer « Hiropon Factory », canvia el 2001 el nom per Kaikai Kiki Corporation. Aquest nom de sonoritat curiosa evoca les obres del pintor Kano Eitoku, de finals del segle XVI, criticades per la seva llibertat, se les anomenava « KaikaiKiki », fent servir els caràcters xinesos per “sobrenatural” i “estrany”.

Takashi Murakami presenta sovint les obres d’Aya Takano, especialment al Japó i als Estats Units.

Aya Takano presenta a l’Espai 13 una panoràmica completa del seu treball, amb un conjunt de pintures damunt tela, aquarel·les, l’escultura gegant del gos i una pel·lícula d’animació.

L’exposició Aya Takano a l’Espai 13 ha comptat amb la col·laboració de Kaikai Kiki Corporation (Tòquio i Nova York) i de la Galeria Emmanuel Perrotin (París i Miami).