- Cicle
- Cicle: Psychodrome
- Artista
- Michel Gouéry, Mariko Mori i David Renaud
- Dates
- —
- Comissariat
- Grazia Quaroni i David Renaud
Psychodrome, aquest títol evoca un recorregut, un circuit en un espai definit. Tot al llarg de l'any, en quatre etapes, diversos artistes exposaran els uns darrere els altres dins un mateix mòdul arquitectònic evolutiu. Rodella o laberint, figures d'alta tensió hipnòtica, es tracta d'una estructura circular d'elements concèntrics.
Des dels anys setanta i de la cultura hippie, el mot psicodèlia ha esdevingut familiar: d'una manera molt genèrica, vol dir trastorn de la consciència. Trastorn de la visió, trastorn de la consciència a través de la imatge, pertorbacions i interferències entre la realitat i la il.lusió, el fantasieg i la vida de cada dia, el somni i la vigília, absència de linealitat, de principi i de fi, esclat de colors i de formes, creació de motius repetits a l'infinit amb obsessió. Els artistes treballen aquestes idees fa molt de temps, des de la fi del segle XIX si més no.
Molts artistes de la generació present elaboren de cap i de nou tots els aspectes suscitats pel trastorn. Amb les seves obres fan real la irrealitat, converteixen en matèria el que només és visible en la consciència, esborren les fronteres entre imaginació i presentació de l'imaginari.
Per la majoria d'aquests artistes, el color, sovint d'efectes vigorosos, actua enllà de la percepció visual per influir més o menys directament sobre el psiquisme. De vegades l'acció mateixa és conduïda pel son, o per una intervenció directa en l'espai i l'arquitectura. Es creen així fenòmens de "sinestèsia", composició d'estímuls sensorials diversos.
Pintura, escultura, vídeo, paper pintat i pintura mural, objectes i environaments, importa poc el mitjà escollit. El que compta és la radicalització de l'efecte, la creació desinhibida, cada cop més decantada cap a les esferes de la consciència i de la inconsciència, o, a l'inrevés, vers un efecte decoratiu portat a l'extrem.
MICHEL GOUÉRY
Nascut a Rennes, França, el 1959. Viu a París i Nova York. Per Michel Gouéry, tot és pretext per fer pintura. Pinta de tot: motius i retrats, grans i petits elements, coses figuratives o abstractes, monocromes i bigarrades, tot en el mateix quadre. Tot el que és pintura ha de ser experimentat. El no-sentit és, certament, el fil conductor de la seva producció, però en cada quadre se sent una lògica estricta que no ens podem permetre de discutir. És així que Gouéry ens fa acceptar veure d'un sol cop d'ull el cap del president Chirac, una silueta barroca, una imatge pornogràfica, motius tàntrics i personatges de còmic. En vista de tanta insolència, el visitant se sent obligat a prendre's seriosament l'artista.
En el seu treball per a l'Espai 13, la pintura s'arrodoneix i l'acumulació és vehicle d'al·lucinació. Ciència-ficció, malson, sàtira? No intenteu comprendre...
MARIKO MORI
Nascuda el 1967 a Tòquio, Japó, on viu.
Una creatura: robot, extraterrestre, heroïna de còmic, quin és l'origen d'aquest personatge estrafolari del vídeo de Mariko Mori, interpretat per ella mateixa Miko No Inori?
L'ambigüitat és el seu tret de distinció, el misteri és el seu carnet d'identitat. Mariko Mori és falsa i autèntica alhora. Nina de plàstic o dona de l'any 2000, està en escena i domina. La seva veu omple l'espai, un mot repetit sense parar ens forada les orelles i desestabilitza dolçament. Talment una serp de cascavell de les més encantadores, entortolliga l'espectador i l'hipnotitza, amb la força de la simplicitat i de la innocència.
Mariko Mori ha creat un personatge amb el seu cos, el seu art, amb tot el seu ésser. La seva vida i la seva obra són tot u. Amb els seus transvestiments, les seves performances, les seves escenificacions en vídeo, les seves imatges 3D, ens projecta en un món "altre" que ella ens fa compartir en les seves obres.
DAVID RENAUD
Nascut el 1965 a Grenoble, França. Viu a París.
Mapes geogràfics, motius de camuflatge, pintures hipnòtiques de cercles concèntrics o quadres que belluguen són els elements principals del treball de David Renaud. Tots porten cap a la representació sintètica i artificial de la realitat i de la natura. Fascinat per l'Op Art, l'art cinètic i també per Picabia, Renaud enterboleix les pistes amb l'ús que fa de l'escala: adés molt vasta, adés microscòpica i com engrandida per la lectura, no sabrem mai si anem a bord d'un helicòpter o som a la punta d'una eina de cirurgià. Des de la imatge de síntesi al "fet a mà", la versatilitat de les tècniques és una obertura, una tensió cap al resultat, i l'ull del visitant es posa dins l'ull de la serp que és l'obra per quedar-ne totalment hipnotitzat. Plantejar-se la qüestió del desplaçament de la realitat significa plantejar-se la qüestió de l'obra: ara que és feta, existeix, i forma part de la realitat.
