- Cicle
- Cicle: Angle de visió: 143º
- Artista
- Antonio, Aurangzeab, Deniz, Ecevit, Faysal, Hakan, Murat, Oemer, Radovan, Sambas, Shabeer i Dennis
- Dates
- —
- Comissariat
- Montse Badia
El treball de Jens Haaning (Copenhaguen, 1965) se centra en la manera com la societat es compon i en les estratègies de comunicació i d'expressió del poder. La noció de " frontera ", com a determinant de la pertinença o l'exclusió, esdevé determinant en el seu discurs. Haaning investiga la complexitat de l'assimilació cultural des de dos punts de vista : el de la majoria i el de la minoria. Va iniciar l'exploració al voltant d'aquests temes l'any 1994, quan encara apunta només tímidament l'impacte de la globalització i l'estandardització. Ara, quan a països com Dinamarca proposen rebaixar el salari dels immigrats, només pel fet de ser-ho, o quan aquí el drama de les pasteres s'ha convertit en una secció fixa dels informatius, les reflexions que ens proposa Haaning s'han convertit en assumptes de màxima prioritat.
L'exposició Antonio, Aurangzeab, Deniz, Ecevit, Faysal, Hakan, Murat, Oemer, Radovan, Sambas, Shabeer i Dennis presenta una selecció d'obres que són referències visuals i auditives de projectes anteriors de l'artista (la majoria concebuts per a l'espai públic) que exploren les nocions de diferència cultural, estrangeria, frontera i exclusió.
Ma'lesh (2000) és una gran caixa de llum que presenta, escrita en llengua àrab, la frase "a qui li importa?", una ambigua declaració que es pot llegir tant des de la seva vessant de ressentiment com de resignació. El missatge que presenta aquesta caixa de llum, que formalment pot semblar un reclam publicitari, és accessible només a aquelles persones que coneixen l'idioma. Si la pertinença o l'exclusió són determinades per l'accés a uns determinats codis, en aquest cas Haaning els inverteix, de manera que els qui habitualment són exclosos són ara els únics que hi poden accedir. No és estrany que Ma'lesh, concebuda inicialment per a la façada d'un edifici a Besançon, no es pogués instal·lar perquè, en plena campanya electoral, el batlle de la ciutat la va considerar com una provocació.
Antonio, Aurangzeab, Deniz, Ecevit, Faysal, Hakan, Murat, Oemer, Radovan, Sambas, Shabeer i Dennis són els noms dels protagonistes de Foreigners Portraits (2000). Tots ells pertanyen a la primera generació de refugiats a Copenhaguen. En aquesta sèrie de fotografies, Haaning converteix en protagonistes membres d'un col·lectiu habitualment exclòs dels sistemes de representació dominants. Malgrat que els dotze retratats assumeixen completament els codis de vestuari i accessoris de les nostres estandarditzades societats occidentals (pantalons Jack and Jones, jaqueta Diesel, samarreta Puma, camisa Fred Perry, calçotets Calvin Klein, mòbil Nokia...), difícilment serien triats com a imatge per fer publicitat d'aquestes marques.
La cultura de "l'altre", de l'estranger, és també transposada en un altre context a Turkish Jokes (1994) i a Arabic Jokes (2002). A la primera, un altaveu instal·lat en una plaça d'Oslo (i més tard també a Kassel, en el context de Documenta 11), emetia acudits en turc. A Arabic Jokes, un cartell que presentava un acudit escrit en àrab era distribuït al centre de Ginebra. Novament, amb un subtil desplaçament l'artista canvia totalment la relació del vianant amb l'espai públic. De sobte, només aquelles persones que entenen l'idioma tenen la clau per comprendre la situació.
Foreigners Free (1997-2001) convida els visitants estrangers a accedir gratuïtament a les exposicions d'un centre d'art. En aquest context, l'estranger és habitualment el turista que pot pagar-se les despeses d'un viatge. Però estrangers ho són també els immigrats que es veuen obligats a viure en societats que no els accepten, o pitjor, que els converteixen en invisibles. Haaning evidencia aquests mecanismes, tot posant-los en primer pla. Incloent els estrangers en el grup de persones que mereixen una atenció especial, juntament amb els aturats, la gent gran, els nens o els discapacitats, subratlla la seva situació de fragilitat.
La contradicció entre la falta de poder i el desig per la diferència defineixen l'experiència social i estètica del treball de Jens Haaning. L'artista adopta l'estratègia duchampiana de convertir els objectes quotidians en objectes d'experiència estètica, però, a diferència de Duchamp, Haaning ho fa a partir de situacions de la vida real, que, amb lleugers desplaçaments, es converteixen en contundents interrogacions que ofereixen a l'espectador l'oportunitat de decidir per ell mateix sobre el seu valor. El discurs de Jens Haaning és tremendament crític i polític, però lluny de ser provocador i pamfletari, l'artista ens confronta amb "allò que és diferent", per convidar-nos a canviar la nostra percepció de les coses i a qüestionar els nostre prejudicis.
Montse Badia
Novembre de 2003.
