- Dates
- —
“Behind the Facts. Interfunktionen 1968 – 1975” és una exposició coproduïda amb la Fundação de Serralves – Museu de Arte Contemporânea de Porto i comissariada per Gloria Moure, que aplega més de 100 obres, realitzades entre el 1968 i el 1975, de 43 artistes internacionals cabdals per entendre la transformació de l’art als darrers anys de la dècada dels seixanta, moment en què els artistes traspassen els límits estrictes de les disciplines clàssiques de les arts plàstiques (pintura, escultura, etc.) i dels espais destinats tradicionalment a exposar-les per incorporar noves vies d’expressió.
Contingut de l'exposició: Més de 100 obres: Vito Acconci, Keith Arnatt, John Baldessari, Lothar Baumgarten, Bill Beckley, Joseph Beuys , George Brecht, K.P. Brehmer, Marcel Broodthaers, Gunter Brus, Daniel Buren, Walter de Maria, Jan Dibbets, Valie Export, Terry Fox, Jon Gibson, Gilbert & George, Philip Glass, Dan Graham, Hans Haacke, Wilhelm & Birgit Hein, Michael Heizer, Rebecca Horn, Peter Hutchinson, Jörg Immendorff, Will Insley, Mauricio Kagel, David Lamelas, George Landow, Malcom Le Grice, Richard Long, George Maciunas, Bruce Nauman, Dennis Oppenheim, Sigmar Polke, Yvonne Rainer, Steve Reich, Dieter Roth, Paul Sharits, Robert Smithson, Wolf Vostell, William Wegman i Lawrence Weiner
Producció / organització: Fundació Joan Miró
Fondação de Serralves – Museu de Arte Contemporânea de Porto
Comissària: Gloria Moure
Itinerància: Fondação de Serralves – Museu de Arte Contemporânea de Porto
23 de juliol - 24 d’octubre de 2004
Catàleg: Edicions Polígrafa
Amb textos de Friedrich Heubach, Gloria Moure, Birgit Pelzer i escrits dels artistes
Anglès (separata en català)
Els darrers anys seixanta i primers setanta del segle passat signifiquen en l’àmbit cultural i més concretament en l’artístic un qüestionament radical de l’optimisme progressista que volia explicar el món com un sistema tendent a l’equilibri, anunciable en la seva evolució i susceptible de ser manipulat racionalment. Una inflexió que fa que la interdependència, la dinàmica caòtica, el bloqueig de l’accés a la certesa i la indeterminació esdevinguin referències indefugibles del coneixement i de l’existència mateixa.
Des d’una altra perspectiva, però, aquest canvi dóna un paper a la interpretació i a la capacitat visionària dels individus que havia perdut força o fins s’havia ignorat durant dècades, en la qual les suposades veritats objectives es consideraven inassolibles. Al seu torn, això tenia una important dimensió política per la capil.laritat de l’entramat entre el saber i el poder que, des de la Il.lustració, la sobirania de la raó havia anat teixint. En termes estrictament artístics, podríem resumir l’esperit d’aquells temps dient que es va passar de la “configuració” d’objectes autònoms -només tributaris de la seva veritat intrínseca- a privilegiar la “interacció”, fos quina fos la naturalesa dels seus agents, cosa que implica concentrar-se més en els fenòmens que afecten éssers o objectes que no en aquests en si mateixos. Això porta inevitablement a subratllar la corporeïtat, les actituds i els comportaments; a obrir-se a l’espai i absorbir-lo com un element configuratiu; a barrejar la naturalesa amb l’artifici, incloent en aquest la cultura i la seva història; a rebutjar el fraccionament del coneixement en gèneres o disciplines, i, finalment, a deturar-se en els aspectes processuals de la formalització de la realitat, a més de considerar la percepció mateixa com una temàtica suficient.
Doncs bé, l’objectiu de Darrere els fets. Interfunktionen 1968-1975 no és sinó subratllar la gran importància d’aquesta “sacsejada” cultural i artística irreversible, no tan sols per l’impacte que va tenir llavors, sinó per la seva plena vigència avui, perquè aquest és el rerefons dels fets d’aquells dies. Des d’aquesta òptica, les més de cent obres que aplega l’exposició no són al.legories, metàfores o símbols del que llavors va passar, sinó fets estrictes producte d’un “malestar de la cultura”, el context justificant dels quals, tal com es va predir, ha anat de mal en pitjor en els aspectes bàsics.
La revista Interfunktionen, editada a Colònia entre el 1968 i el 1975, proporciona un marc de referència òptim per desenvolupar l’estratègia expositiva, perquè neix del descontentament i la protesta dels creadors per la Documenta de Kassel de 1968 i, alhora, posa de manifest que el nexe d’unió entre els artistes s’estableix més en el terreny de les inquietuds i actituds que no en l’àmbit de la formalització o dels pressupòsits teòrics, i a més revela el renaixement d’Europa com un ferment creatiu de primera fila.
La característica no documental de l’exposició, concebuda com un esdeveniment singular i estèticament independent del suport de difusió que la publicació va constituir en el seu temps, explica que en general les obres aplegades no coincideixin amb les il.lustrades o descrites a Interfunktionen, encara que sí que van ser configurades entre el 1968 i el 1975 i es mostren en suports idèntics a aquells per als quals van ser creades. Així, a més de l’espai expositiu de la Fundació Joan Miró, on són presents els quaranta-tres artistes, l’exposició utilitza l’espai urbà (cas de John Baldessari), les tanques de publicitat (amb intervencions de Dan Graham i de Sigmar Polke) o la televisió (on es podran contemplar obres de Keith Arnatt i Jan Dibbets), segons el medi original per al qual es van crear.
Com calia esperar d’un ferment creatiu definit per la incertesa i la inestabilitat, i també per una necessitat de tornar a la forma i al sentit després d’un llarg espai d’objectivitat alienant, la ironia, no com a negació sinó com una fugida endavant afavorida pel regeneracionisme, impregna profundament l’exposició en conjunt. En algun cas hi ha una voluntat clara de formalització “a partir de zero”. En algun altre domina l’afany de recompondre el que abans havia estat descompost. Totes dues coses, formalització i recomposició, es donen amb radicalitat en l’ambigua frontera de privat i públic, que sol establir on acaba l’”artísticament correcte” en la cultura occidental i fonamenta el joc pervers de la doble moral. Tanmateix, aquesta creativitat en el marge se sosté en el requisit d’autenticitat que tots els artistes participants s’autoexigeixen, perquè no persegueixen en cap cas la fantasia sinó la creació de formalitzacions noves de la realitat, que, és clar, no exclou la qualitat visionària de la seva concepció.
La fugida endavant es fa notar també en l’expansió dimensional que afecta les creacions, a fi d’incloure un espai precisament positivat per la seva buidor i perquè s’hi desplega el “temps” de la interactivitat i les seves conseqüències formals concretades en accions o objectes, perquè no oblidem que es deixa enrere una època en què el caràcter aliè dels objectes era un convenciment que pràcticament blocava la possibilitat d’esdevenir amb ells, ja fos en bona harmonia o en conflicte. Això significa reivindicar una paisatgisme (d’interiors i exteriors) que havia estat quasi oblidat com a estructura d’expressió i que, a més, s’ampliava per incloure creadors i observadors com a actors essencials, cosa que explica per què la percepció se sublima com a motiu. Per altra part, és important tenir en compte el paper que fa, en aquests processos de redefinició de la realitat sense cap mena d’autocensura, la valoració tecnico-poètica dels nous mitjans d’expressió o d’uns altres de no tan nous però no explorats exhaustivament per la creació visual i plàstica, perquè significa entendre i utilitzar la tècnica com un “descobriment” o “elucidació” i no com una mera perícia o habilitat.
Contra el que s’ha dit milers de vegades, aquesta investigació de mitjans alternatius no significa detestar els gèneres artístics tradicionals ni tampoc superar-los, sinó fer-ne més flexible la definició, atès que, d’una banda, pintura i escultura es despleguen a l’espai i sovint les absorbirà l’acció corpòria i, d’una altra, que el cine, la televisió, la manipulació fotogràfica o la música proporcionaven una virtualitat iconogràfico-sonora d’infinites possibilitats creatives que amb prou feines s’havien explorat. De fet, cada obra que conforma l’exposició és un desenvolupament específic de la indissociable tríada “interacció-temps-forma” i, per tant, una manifestació concreta de la voluntat d’identificació de l’art amb la vida. Probablement no hi ha res de més polític i de més humà que aquesta ambició.
Gloria Moure
