- Cicle
- Cicle: Obsessions (zero % estàndard)
- Artista
- Sumi Maro
- Dates
- —
- Comissariat
- Montse Badia
La minuciositat és una de les característiques principals del treball de Sumi Maro (Gifu, Japó, 1954). L'artista du a terme empreses gegantines que el porten a copiar fidelment obres que són fites de la memòria col.lectiva, a les quals afegeix subtils detalls i incorporacions que en actualitzen els referents i la lectura. És el cas de La Batalla d'Alexandre (1529) d'Albrecht Altdorfer (1480-1538), una magnífica composició que recrea la mítica batalla d'Issus contra el rei persa Darius, en temps d'Alexandre el Gran (333 d.C.). La història d'aquesta obra mestra no està exempta d'anècdotes: va ser, per exemple, una de les obres preferides de Napoleó, que la va tenir penjada a la seva cambra de bany. Actualment, forma part de la col.lecció de l'Alte Pinakothek de Munich. Al igual que Altdorfer, Sumi Maro va dedicar més de tres anys de treball a reproduir minuciosament cadascún dels detalls d'aquesta obra de dimensions no massa exaggerades (158,4 x 120,3 cm), en la que com a homenatge a la seva rellevància contemporània (i també als seus col.leccionistes), incorpora la imatge del col.leccionista, el pianista i director d'orquestra Christian Zacharias i del propi artista com a protagonistes de la batalla.
De fet, Christian Zacharias, des de petit impressionat per aquesta obra pel mestratge de la seva composició i el seu cromatisme, va ser el veritable catalitzador que va marcar l'inici d'aquest treball, en proposar a l'artista aquesta ambiciosa empresa. A la versió de Sumi Maro, Dedicated to Albrecht Altdorfer Sumi Maro Shifts A.A. Soul from the Battle of Alexandria to the Battle of Christian Zacharias , també titulada The Battle (1997-1999), Christian Zacharies esdevé el rostre de gairebé tots els personatges que aparèixen a la batalla. Però La batalla d'Alexandre representa també la lluita del propi artista amb ell mateix. Durant els tres anys de durada d'aquesta tasca, en que l'artista completa una sèrie de collages , estudis i treballs preparatoris, la pintura va adquirir diferents significats per a ell i, al marge dels aspectes més tècnics, va anar assolint connotacions cada cop més contemporànies.
L'obsessió com a copista i també com a retratista defineix una altra vessant del treball de Sumi Maro. L'artista no només incorpora persones properes a les seves còpies de quadres de la història, sinó que també desenvolupa infinites sèries de retrats en els quals les protagonistes són dones amb les quals l'artista manté una relació d'amor platònic. Aoki o Fatiah són alguns dels noms d'aquestes muses que protagonitzen successives sèries de quadres que es converteixen en veritables devocionaris i determinen diferents etapes del seu treball artístic.
Aoki, vestida amb el seu uniforme escolar, apareix pintada a la quàdriga que porta Zacharias a La Batalla . Aquesta és una de les últimes aparicions d'Aoki, musa platònica i presència constant a molts dels quadres de Sumi Maro, al llarg de tretze anys. De vegades, Maro la pinta com a protagonista principal. En altres ocasions, el retrat d'Aoki apareix en els llocs més insospitats (com a imatge al segell de l'anell d'un personatge, com a tatuatge en un braç, com a quadre dins d'un altre quadre…).
La segona de les series d'obres mestres de Sumi Maro es basa en la cèl.lebre pintura de Jan van Eyck, L'Altar de Gant (1432). Els deu petits dibuixos i collages de la sèrie que du per títol, Fatiah – Heiliger Ort in Gent I-X ( Fatiah – El lloc sagrat a Gant I-X ) (2003) són quasi relicaris que agafen detalls de la pintura coneguda com “el corder místic” que es troba a la Catedral de Gant. Aquests collages són una altra mostra de la relació molt personal i certament radical que l'artista manté amb les obres mestres de la pintura occidental. Sumi Maro reprodueix molt fidelment alguns detalls de la pintura i els enganxa a sobres de correu que han arribat a les seves mans, juntament amb petits retrats de Fatiah, la seva musa, omnipresent al llarg de tota la sèrie. Així s'evidencia l'actitud lliure de prejudicis de Sumi Maro, en relació a l'obra que pren com a referència.
Finalment, la petita obra mestra Weg zu Fatiah V ( Camí cap a Fatiah ) (2001) és un devocionari, altar i, fins i tot, capella que afaga el motiu del cèl.lebre quadre de Leonardo da Vinci, La Verge de les Roques (1483) per a incorporar a l'escena el retrat-aparició de Fatiah i que amb una certa referència al puntillisme anuncia la introducció d'altres “mestres contemporanis” (Van Gogh, Gauguin , Lichtenstein, Klee …) que l'artista explora en altres sèries, sempre, naturalment, amb la presència de les seves muses que donen veritable significat (i vida, com ell mateix ha expressat en alguna ocasió), a les seves obres.
Amb una total llibertat, Sumi Maro s'acosta a les obres mestres de la pintura occidental, incorporant les seves pròpies passions i obsessions i sense deixar de banda un cert humor per tal d'acostar-les al nostre present.
Montse Badia
Octubre de 2004
