- Cicle
- Cicle: Hi havia una vegada...
- Artista
- Laura Henno
- Dates
- —
- Comissariat
- Marie-Thérèse Champesme i Pascale Pronnier
Els qui ja han assistit a un eclipsi total de sol recorden aquell moment , inquietant i fascinant alhora , que precedeix l'arribada de la foscor: els animals callen i s'immobilitzen , tot sembla aturar-se i esperar. Davant de les fotografies de Laura Henno (França, 1976) experimentem una sensació semblant, la impressió que el temps està en suspens, paralitzat , i que en aquest interval els éssers es veuen lliurats a una força invisible i misteriosa.
En les escenes d'interiors, penetrem en la intimitat d'adolescents incomunicades amb el món, aïllades en el seu somieig , immobilitzades per la melancolia. En la sèrie Bed Laura Henno evoca la fragilitat d'aquestes noies en el moment de la seva metamorfosi física. En canvi, en altres imatges les noies semblen aturades, de sobte, en ple moviment. Però en tots dos casos el personatge fa la impressió d'abandonar-se a l'entorn, deixar-s'hi absorbir, engolir: l'adolescent de Bed 1 s'enfonsa a l'edredó i la de Bed 3 s'oculta a mitges sota el llit , amb l'esperança , sens dubte , de trobar-hi un refugi , mentre que el personatge de Freezing s'enfonsa lentament en unes aigües espesses i tèrboles.
En aquestes imatges, s'hi endevina el treball de la fotògrafa amb les seves models per trobar la posició exacta en què el cos s'introdueix en el seu embolcall per fusionar-se amb l'entorn. Pel que fa als paisatges buits de qualsevol presència humana , també semblen a l'espera , a menys que la vida hi estigui amagada i no hàgim sabut encara descobrir-la.
Les noies que apareixen a les imatges de Laura Henno se'ns presenten clarament com “personatges” sortits d'una narració. Però no sabrem res de la seva història, del que miren, d'allò en què pensen. I, de vegades , ni tan sols els veurem la cara , perquè se'ns giren d'esquena o han quedat atrapades en la foscor. En efecte, les fotografies de Laura Henno s'han construït sovint a partir de contrastos molt acusats de clarobscur: només el personatge és dintre de la llum, mentre que allò que l'envolta s'ha deixat deliberadament a l'ombra. Fins i tot quan l'escena està il·luminada, com a Freezing –on una claror esblaimada cobreix el paisatge d'una blancor glacial– , subsisteix allò que podríem denominar “el misteri del fora de camp” , la convicció que allà hi ha alguna cosa , de la qual no sabem res , que exerceix una atr acc ió invencible en el personatge.
Sens dubte, la qualitat del treball de Laura Henno es deu a allò que constitueix alhora la seva immensa modèstia i la seva fabulosa ambició: no pretén captar , en un “instant decisiu” , allò que seria la personalitat , “l'ànima” , d'un personatge , sinó que sap anar més enllà de l'anècdota i deixar elements en l'ombra o en el terreny d'allò no dit , per aconseguir així conservar intacte el misteri dels llocs i els éssers.
