| La dimensió Lévêque
Al cap de 15 exposicions organitzades a l’Espai 13 de la Fundació… Miro, encara no he aconseguit esbrinar com s’ho fan els artistes que hi exposen per fer com si Miró no existís. Tant els aclapara aquesta figura tutelar? A l’inrevés, en els seus currículums figura sempre la Fundació Miró i mai l’Espai 13. Coses de la vida (d’artista).
Per a Claude Lévêque, en canvi, la presència de Miró sembla haver actuat com un estímul. La seva resposta a la invitació de la Fundació va ser plena d’amor i de respecte pel «mestre», un dels seus primers ídols d’estudiant de Belles Arts. I Let’s Dance, el dispositiu que en va resultar, el podríem qualificar de molt mironià: obert, sensible i fins i tot un xic cosmogònic (Lévêque va voler crear «un cel en moviment»).
Habitualment, qualsevol estada dins d’una instal·lació de Claude Lévêque se’ns fa difícilment suportable. L’artista treballa amb motius contemporanis: maquiavel·lisme, repressió, psicopatologia i estandardització, tot el que produeix el món avui en dia. Un material que, en esdevenir pictòric (més que visual), i segons els dispositius, sempre específics a l’indret d’exposició, provoca en l’espectador atordiment sensorial, pèrdua de referències espacials, malenconia o fins i tot terror. A l’inrevés, a l’Espai 13, la gent hi anava a seure, a ballar, a fruir de la música i de la fresca dels ventiladors.
Ballem! Ens hi conviden (o bé ens ho ordenen?) Claude Lévêque i David Bowie tot d’una.
Sota cada una de les tres bigues horitzontals que travessen l’Espai 13, estripalls de vels blancs fluorescents ondulen al ritme de vuit ventiladors i al so de tam-tam (electrònic) voltant tot l’Espai 13.
Let’s Dance, obra de llum i d’energia positiva, representa una fita dins la trajectòria de l’artista, una aliança feliç i constructiva entre la seva cara negra i el seu vessant més genuí de recerca d’una infantesa perduda: una obra de maduresa.
Per a Lévêque, es tractava d’«ocupar el lloc de manera radical, global», per tal de capgirar completament el costat subterrani de l’Espai 13. Aquest darrer esdevé un territori de llibertat, de sensualitat, de vertigen —ja se sap que la llibertat embogeix…—, alhora que colpidor i obsessiu. Let’s Dance fa perdre a l’espectador les facultats conscients i entrar en una altra dimensió: la dimensió Lévêque.
Dins la trajectòria ja molt densa de l’artista, la cursa vers l’immaterialitzat és cada cop més patent. Treballa amb el que és invisible, amb el que és impalpable. Ja no és cap objecte, sinó el so, la llum i el moviment, les tres representacions pictòriques de l’emoció, de l’atmosfera. Si els cels de Turner ja eren cinema abans del cinema, les obres de Claude Lévêque serien com ara el cinema després del cinema. Una experiència sensorial i comportamental oberta a cada cop més gent, cada cop més universal i, sobretot, molt indicada per a l’Espai 13, que acull un públic tan divers i tan cosmopolita.
Arquitectònicament, em sembla l’apropiació més justa que s’ha fet mai de l’Espai 13, i que em perdonin els altres artistes. Claude Lévêque ha aconseguit literalment fer ballar l’Espai 13.
Quin és el seu secret? Potser la preparació, el fet de definir precisament les relacions entre cada un dels elements, amb una precisió maniàtica i gairebé obsessiva, per tal d’arribar a l’efecte exacte, a la imatge exacta que ell vol, com algú que voldria materialitzar una imatge vista en somnis.
El primer projecte era un mur/anell d’alumini. Comencem per recórrer totes les deixalleries i les fàbriques d’aluminis del Barcelonès, del Besòs i del Llobregat, a la recerca d’una improbable forma industrial. La mida que busquem no es fabrica, però. El projecte canvia, aleshores, radicalment: l’alumini esdevé teixit volàtil, els impediments fan avançar el projecte cap a un decurs imprevist fins a arribar a oferir-nos aquesta proesa de lleugeresa que és Let’s Dance. El dispositiu ha de funcionar perfectament, cada matís, cada centímetre, cada watt, el model de cada aparell han estat programats, pensats, experimentats prèviament amb els col·laboradors més adients per a cada camp: músics, industrials, tècnics. Per al muntatge cal seguir exactament la fitxa tècnica. No admet cap arranjament. Alhora enginyer i cap d’orquestra, defensa el seu somni en tres dimensions amb la tenacitat i la virulència del Cid Campeador.
Ballem!
Mónica Regàs |
