|
Nicola Costantino: Sofisticació
Sofisma m. (del llat. sophisma, del gr. sóphisma). Argument capciós, sil·logisme viciós, fet per fer passar com a veritat el que és fals.
Sofisticació f. Acció de sofisticar; l’efecte.
Sofisticar tr. Adulterar o falsificar amb sofismes un raonament || Intr. Usar sofismes.
A primera vista, les obres de Nicola Costantino exposades a l’Espai 13 podrien suscitar un rebuig visceral: una sèrie de formes animals exposades en abundància a les parets i al terra de la sala. Aquest rebuig creix quan se sap que aquestes figures són calcs trets de fetus animals, que l’artista fa servir com a base de la seva obra. L’elegància amb què Costantino ha disposat les imatges d’aquestes criatures referma la nostra idea que som davant d’una obra perversa: ens proposa de contemplar la imatge d’un cos mort.
En primer lloc, caldria fer referència a aquesta suposada perversitat. Tot al llarg de la història, l’art ha recorregut moltes vegades al cos animal mort com a model i tema, com ara als bodegons barrocs ricament adornats de faisans o conills a punt per menjar, símbol de l’ostentositat simbòlica de l’època. Tanmateix, a l’obra de Costantino apareix implícita una certa sensació d’engany. Tot el que té a veure amb la biologia està tamisat per una estètica neta i asèptica que beu de la tradició de l’art animal i un sentit analític clar, una fredor geomètrica en la presentació, una estructura simple i repetitiva amb un acabat visualment pulcre. L’artista ha optat per la forma perfecta de l’esfera i pel fris clàssic, una franja que s’adapta a l’arquitectura que l’acull.
Menjar és una funció bàsica. Com passa amb totes les necessitats humanes, s’ha anat carregant d’usos, mite i tabús, reflex de cada societat. La ingestió de menjar té també una relació òbvia amb la sexualitat, en la mesura que l’una i l’altra responen als dictats del desig. La relació dels pobles amb els seus aliments és sempre una bona mostra de l’essència del seu pensament i de les condicions en què es desplega la seva vida. Els hindús no menjarien carn de vaca mai de la vida, els musulmans i els jueus no tastarien la de porc, la cultura europea occidental no acceptaria ingerir carn de gos. Nicola Costantino és argentina. La dieta del seu país —un dels pilars de la seva identitat— inclou la ingesta cada dia d’un bife de vedella i té en l’asado un dels festivals gastronòmics més importants. D’altra banda, l’Argentina és un país d’un passat, fins i tot el més recent, farcit de violència irracional, amb ferides encara obertes.
És a partir d’aquestes idees que l’artista ens proposa una visió buida de preceptes sobre algunes de les bases que defineixen la societat occidental. La primera i la més immediata és la contradicció evident entre la imatge innocent de l’animal nonat i la seva categoria de futur aliment. Ens resulta repugnant la idea de contemplar un fetus de porc, però no ens faria res trobar-lo mesos després al plat. Aquesta incoherència apunta a la constant negació dels processos. No volem saber d’on prové el filet que ens mengem, de la mateixa manera que amaguem tants altres procediments que defineixen i possibiliten el que entenem per benestar. L’excés macabre d’éssers vius que Costantino proposa ens recorda que rere la nostra vida opulenta d’habitants d’un món postindustrial s’hi amaguen una multitud de transformacions que no volem veure, com ara les intricades trames de la indústria alimentària, avui de dramàtica actualitat. Aquests processos operen des d’un punt de vista físic, el consum de béns, a semblança de com es donen en les complexes normes que regulen les relacions humanes i la dinàmica de les societats. El fris de Costantino ens recorda que, possiblement, la realitat amaga un entrellat de certeses invisibles ben complex.
A Amèrica, el porc rep en general el sobrenom de chancho, curiosament un derivat del nom propi Sancho. La simple perfecció de les chancho-bolas prové, doncs, d’un cadàver animal. Els diversos diàmetres que podem veure no tenen cap més explicació que la grandària dels animals que han estat calcats. Semblantment al que ens passa amb el fris, ens enfrontem amb la realitat sinistra que la mort és generadora de bellesa.
La ironia de l’excés present a l’obra de Costantino és, possiblement, la seva troballa més gran. Servint-se d’una adulteració evident, l’artista posa en relleu les falsedats contemporànies i ens impel·leix a desconfiar de tot.
Ferran Barenblit
Nicola Costantino (Rosario, Argentina, 1964)
Sense títol, 2000, calc de vedelles i cavalls nonats en resina de polièster,
40 cm × longitud variable.
Chancho-bola, 1998, resina de polièster, calc del natural, diàmetres variables.
Vedella-bola, 2000, resina de polièster, calc del natural, diàmetres variables. |
