Espai 13

Cicle

Cicle: Silenci explícit

Artista

Mario García Torres

Dates

17/12/2009 — 21/02/2010

Comissariat

TRES

Mario García Torres (Monclova, Mèxic, 1975) és un artista mexicà resident a Los Ángeles interessat a revisitar la història de l'art conceptual. Sota el títol It's embarrassing, but for some time now I've only had title ideas in English, presenta l'esbós, en forma de pel•lícula, d'Unspoken Dailies (sketch), i dues de les seves projeccions més conegudes, El que passa a Halifax, es queda a Halifax (en 36 diapositivas) i Transparències del no-acte. Aquestes dues projeccions es complementen amb materials relacionats, com són les fotografies d'arxiu de 1459 Le Marchant. Halifax, rodat per David Askevold, i l'enigmàtica The Plan (Press kit), 1969-1970, d'Oscar Neuestern. Amb aquestes obres, García Torres reflexiona sobre el secret i la immaterialitat per mitjà de subtils estratègies narratives i estètiques, en un doble exercici d'arqueologia del silenci.

Lo que ocurre en Halifax, se queda en Halifax (en 36 diapositivas) és una peça resultant de la investigación que García una peça resultant de la investigació que García Torres va dur a terme entre el 2004 i el 2006 sobre cert episodi d'art conceptual que romania semioblidat. Va ser presentada en la 52ª Biennal de Venècia i consisteix en una projecció de transparències en blanc i negre subtitulades que evoca un notori i gran silenci opac, com en els secrets més ben guardats. Dues històries diferents hi convergeixen: la de l'encàrrec fet el 1969 per l'artista conceptual Robert Barry a un grup d'estudiants d'art a Halifax, Canadà, que consistí a pensar una "idea compartida" que havien de mantenir en secret, del mateix Barry inclòs, i la de la investigació de García Torres sobre la pervivència de la peça, ja que, segons Barry, la idea només es mantindria viva mentre es mantingués dins els confins del grup original. Per a l'artista mexicà, Halifax... no explica la peça de Barry. És la història de la seva investigació: "És la història del grup de persones que va resultar que eren part d'una obra d'art."

Davant Halifax... l'espectador es fa preguntes que no obtenen resposta, de manera que el secretisme l'acaba embolcallant, superposant-se als diferents silencis continguts a la peça i a la sensual cadència de les imatges, els textos i els talls en negre. Es tracta d'un treball sobre els límits de la memòria i la immaterialitat, de gran ressonància i ambigüitat.

A Transparencias del no-acto, García Torres s'inspira en un article de la crítica d'art Kiki Kundry, publicat el 1969 a Art News, entorn d'un desconegut i jove artista anomenat Oscar Neuestern, particularment preocupat per "l'absolut" i la carrera artística del qual estava basada i construïda damunt el concepte d'"absència". Amb el títol El no-acte suprem, l'article descrivia un artista interessat en allò que és visual, sempre que fos transparent, que no permetia fotografiar els seus treballs i que declarava que, malgrat no haver-la aconseguit encara, l'autèntica transparència únicament era possible en el "no-acte suprem". Cinquanta diapositives en blanc i negre d'opacitat variada i textos superposats conformen aquest exercici sobre el silenci, realitzat per García Torres amb apatia declarada. L'artista intenta, d'aquesta manera, emular l'actitud radical del místic Oscar Neuestern, que intentava arribar a la productivitat a través de la renúncia. Ara, va existir realment Neuestern?

Finalment, la molt recent Unspoken Dailies, una peça sobre el temps i el silenci, allò no dit i allò oblidat, es basa en una conferència escrita per l'artista fa uns quants anys, que va ser adaptada com a guió cinematogràfic i es va convertir a la fi en una pel•lícula filmada en 16 mil•límetres. La pel•licula mostra l'actor Diego Luna llegint el guió per a ell mateix i per primera vegada. A l'Espai 13 es presenta l'esbós d'Unspoken Dailies en què l'artista apareix llegint el mateix guió. Es va rodar unes setmanes abans en pel•lícula Super-8 i dura tan sols tres minuts: un curt del silenci per venir.