- Cicle
- Cicle: "Cercles invisibles"
- Artista
- Liza Lou
- Dates
- —
- Comissariat
- Ferran Barenblit
"Sóc una artista i vull crear un món de granets de vidre." Aquesta és la decidida afirmació de Liza Lou. Explica que va visitar Itàlia als divuit anys i va quedar meravellada per les obres mestres de la humanitat: construccions que van necessitar la participació comuna de persones que van donar tota la seva vida per una única peça. També va veure com els artistes havien pintat el plàcid paisatge toscà, una al·legoria a la natura i a l’equilibrada intervenció de l’home. Quan va tornar als Estats Units, va decidir que ella també construiria una realitat alternativa. Però el seu paisatge propi era molt diferent del dels mestres renaixentistes. Havia de trobar una altra forma d’expressió, més propera a la del paisatge suburbà de Califòrnia, als supermercats oberts vint-i-quatre hores i als colors cridaners.
És així com Liza Lou va començar a crear objectes amb granets de vidre. La primera obra que va realitzar va ser La cuina. Hi va treballar cinc anys i tots els objectes —creats en paper maché i fusta- estan recoberts de granets de vidre. No hi falta res: forn, nevera, taula parada per a l’esmorzar i els plats per fregar de la nit abans.
Després va continuar amb el jardí, que representa, en molts sentits, l’estil de vida dels suburbis de les ciutats nord-americanes, en cases unifamiliars. Aquesta vegada, però, no va treballar sola. Va organitzar tallers, on voluntaris es passaven hores i hores ajundant-la a donar forma als brins d’herba amb milions de granets de vidre, una feina que hauria ocupat una persona sola uns quaranta anys.
El jardí de casa ens ensenya una altra forma d’entendre els nostre entorn. És una visió estrident de la uniformitat dels estils de vida, una tendència a la qual el món sembla atret d'una manera irresistible. La utilització d’un material poc freqüent ens fa reflexionar sobre els límits que tradicionalment s’han establert entre allò que es considera art i allò que, pel material emprat o el tipus de feina, no es considera art. D’altra banda, és un reclam al paper a què tradicionalment han estat relegades les dones, la poc reconeguda feina domèstica.
"Potser no puc canviar el món" -conclou l’artista-, "però en puc crear un que m’agradi mirar."
