- Dates
- —
Coincidint amb la celebració de la Primavera del Disseny 1999, la Fundació Joan Miró presenta una exposició comissariada per Oriol Pibernat i Pedro Azara, que mostra el treball d’André Ricard, un pioner en el camp de la teoria i la pràctica del disseny industrial a Catalunya.
Comissaris: Pedro Azara, Oriol Pibernat
Organització: Fundació Joan Miró, Departament d’Indústria, Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya
Amb la col.laboració de: Fundació Puig, Philips Ibérica, S.A.E., Industrias Marca, Plásticos Tatay
Disseny de l’exposició: Victòria Garriga ( AV arquitectes), Pedro Azara
Visitants: 65.186 persones
Catàleg: André Ricard, el disseny del quotidià, amb textos de Mai Felip, Kenji Ekuan, Augusto Morello, Alexander Manu, Oriol Bohigas, Pep Bonet, Norberto Chaves, Manuel Vázquez Montalbán, Miquel de Moragas, per al capítol dels Objectes; André Ricard i Pedro Azara, per al de les Referències, i Daniel Giralt-Miracle, Juli Capella, Xavier Rubert de Ventós, Yves Zimmermann, per al capítol dels Testimonis.
"L'objecte és l'empremta de l'home". André Ricard resumeix així la seva visió dels artefactes, objectes ideats i manufacturats per l'ésser humà, des de les destrals de sílex dels primers pobles fins als aeris cossos dels avions.
Aquesta feina incumbia a l'artesà, dipositari d'un saber immemorial, en les societats preindustrials. Avui, però, ha passat a les mans del dissenyador, que ha d'aprendre del treball i del tarannà, atent i callat, de l'operari manual.
Tota empremta és un indici. Fins i tot en els substrats més fondos de la terra, l'objecte és una prova visible de la presència de l'home.
L'empremta remet a l'home que l'ha deixada en anar-se'n i denota que ha passat. L'objecte està íntimament associat a la mà que l'ha fet. Supleix les deficiències de l'home i el defensa de les inclemències de la natura. L'home ha pogut sobreviure gràcies als utensilis. L'utensili ha fet l'home.
L'objecte s'emmotlla a la mà i facilita el gest. Per la seva forma i la seva matèria, l'utensili compleix una funció bàsica, i el sentiment de bellesa que desperta neix de la bondat que manifesta per facilitar-nos la vida. Llavors l'objecte revela les necessitats vitals de l'home i de la societat, les seves ànsies i els seus desigs. L'home es descobreix en les seves creacions.
Molt sovint Ricard dissenya objectes discrets (un envàs de detergent, una pinça antiarnes) que, contràriament als d'"autor", no són valorats com "objectes de disseny". Les seves peces estan fetes per resoldre, d'una manera simple i efectiva, problemes de la vida diària que altres estris no han resolt. El seu interès no està en la forma, ni en el material, sinó en l'ús que se n'ha fet al llarg de generacions.
La tasca del dissenyador consisteix a intuir les necessitats dels individus i a trobar la millor forma per satisfer-les, a trobar "la" forma (ideal, immemorial) amb la qual modelar l'objecte, forma que gairebé no ha variat al llarg dels mil·lennis.
L'exposició es completa amb un altre tipus d'objectes, que, amb paraules de Ricard, formen part del seu "petit angle poètic, objectes per contenir una fragància, una cosa intangible com l'ànima". Un flascó d'essències, un trofeu o una torxa -aigua i foc, foc i èter- no són ens que responguin a necessitats immediates, sinó que remeten a la màgia i a allò que és sagrat. Són com ofrenes.
Així, es conjuga "la prosa i la poesia del seu treball". Es mostra com Ricard, amb la seva tasca, semblant a la dels anònims artesans del passat, satisfà les necessitats físiques i espirituals de l'home modern, no pas gaire diferent de l'antic.
