- Dates
- —
Coincidint amb el centenari del naixement de René Magritte, l'exposició, comissariada per Maria Lluïsa Borràs, presenta una acurada selecció de 80 olis, 10 dibuixos i 55 fotografies realitzats entre 1925 i 1957, procedents de col·leccions públiques i privades d'Europa, que serveixen per acostar-nos una mica més a l'obra de Magritte i veure com, mitjançant la pintura, converteix el món quotidià que l'envolta en un univers poètic.
Amb el patrocini del Banco Bilbao Vizcaya
Continguts: 80 olis i 10 obres damunt paper, 55 fotografies realitzades per Magritte
Comissària: Maria Lluïsa Borràs
Producció / organització: Fundació Joan Miró
Visitants: 116.178 persones
Catàleg: Magritte, amb textos de Maria Lluïsa Borràs, Didier Ottinger, Jan Ceuleers, Pierre Sterckx, Evelyn Deknop-Kornelis i José Pierre.
René Magritte és un dels pintors del segle XX que més han despertat l'interès de la publicitat, del cartellisme i del disseny gràfic, i, en certa manera, les apropiacions sovintejades que aquests han fet de la seva obra o de determinats matisos d'aquesta han contribuït també a popularizar-lo.
Una constant de la seva obra és, per exemple, el recurs a la paradoxa, que domina a la perfecció i amb la qual aconsegueix de suscitar efectes de desconcert, sorpresa i misteri sense punt de comparació en la pintura de la seva època. El seu descobriment ben d'hora del surrealisme (el 1925), que ell va impulsar a Bèlgica després d'haver viscut a París i d'haver-se unit al moviment, i el fet d'haver participat en tota mena d'actes i exposicions del grup es plasmen en el desenvolupament d'una personalitat pròpia, fruit de la reflexió, per bé que susceptible de desconcertar i de meravellar. Va compartir amb Breton principis surrealistes tals com l'experiència del dubte o el qüestionament del que és obvi en aparença, i, tanmateix, va rebutjar sempre per complet l'automatisme i la pintura onírica.
El caràcter desconcertant de la seva obra és subratllat pels títols que posa a les pintures, les quals, segons ell, no tenen res a veure amb la imatge representada, perquè "la relació entre títol i quadre és merament de gènere poètic".
Així mateix afirmava, en contra de la idea que un pintor ha de tenir el seu propi estil, que el seu estil consistia justament a no tenir-ne, a acostar-se al banal i anodí per aconseguir una pintura aliena del tot a la qualitat plàstica o al refinament.
Aquest particular recorregut pels temes que configuren l'univers mental de Magritte incideix en cinc aspectes d'especial interès, que no sempre trobarem de manera individualitzada.
Narrativa i misteri
La narrativa i el misteri es troben a l'origen de moltes pintures de Magritte, en les quals sembla que s'inspiri tant en el suspens cinematogràfic com en novel·les de sèrie negra, que el fascinaven tant, bé que en la seva opinió "Allò que el món visible ofereix és suficient per evocar el misteri i provocar el desconcert". La seva obra s'emmarca en una recerca del misteri que habita el món visible i que en ser desemmascarat produeix un efecte tan subversiu com poètic.
Encontres fortuïts
L'encontre fortuït damunt d'una taula d'operacions d'una màquina de cosir i d'un paraigua, apuntat per Lautréamont, fa descobrir a Magritte el gust per les oposicions i combinacions d'objectes la coincidència dels quals en la realitat resulta improbable. El tractament que els donava, a la manera d'elements d'un collage en el context de situacions i ambients inesperats, implicava a més una alteració en les relacions d'escala i distància. Encontres i situacions insòlits que, com quan pinta un paisatge nocturn sota un cel a ple dia, afavoreixen la reflexió.
Metamorfosis
Com a metàfora del pas del temps, Magritte se serveix d'una transformació de les coses, que esdevenen quelcom distint i en general insòlit, en un afany de posar de manifest que res ja no tornarà a ser com abans. I això en correspondència amb la teoria de la relativitat d'Einstein, que rebutjant la visió d'un univers com una realitat estable i previsible, en proposa una altra en què tot és relatiu i canviant, una visió de les coses en procés de transformació i metamorfosi.
Mecanismes del llenguatge
Magritte indica amb extraordinària lucidesa la manca de relació entre el signe, l'objecte i la seva representació, ja sigui amb imatges o bé amb paraules, alhora que ens descobreix diferents nivells de realitat. Això no és cap pipa -mena de trampa filosòfica que Foucault va tractar en un assaig- és una explicació enganyosament simplista, perquè al·ludeix al fet que la pintura no és la realitat, sinó tan sols pintura. Les llegendes de la seva pròpia mà remeten a la cal·ligrafia d'un quadern de pàrvuls, com indicant que cal començar precisament per l'aprenentatge del llenguatge.
El quadre dins el quadre
De vegades Magritte apunta a la condició mateixa de la pintura i superposa la representació d'una pintura a un paisatge, com fent observar que el paisatge no és el quadre. Amb això denuncia, a més, la fal·làcia del joc de perspectiva proposat per Leon Battista Alberti, que veia en la pintura una finestra oberta al món. La finestra, en comptes de referir-se a l'espai, de separar l'espai interior de l'exterior, suggereix que el ver no és el contrari del fals. Una bipolaritat conceptual en què dues situacions (el paisatge exterior i la pintura) són observades des d'un únic punt de vista, modificant en certa manera l'experiència espacio-temporal.
Maria Lluïsa Borràs
Comissària de la mostra
