- Dates
- —
Exposició comissariada per Christopher Phillips, amb obres de Vito Acconci, Judith Barry, Geneviève Cadieux, Jochen Gerz, Gary Hill, Pierre Huyghe, Kristin Oppenheim, Janet Cardiff & Georges Bures Miller i Moniek Toebosch. Tots són artistes que treballen en el camp de l'experimentació sonora i que reflexionen sobre el paper de la veu com a instrument de comunicació i expressió en la cultura del segle XX.
Continguts: Obres de deu artistes que treballen en el camp de l'experimentació sonora: Vito Acconci, Judith Barry, Geneviève Cadieux, Janet Cardiff & Georges Bures Miller, Jochen Gerz, Gary Hill, Pierre Huyghe, Kristin Oppenheim i Moniek Toebosch.
Comissari:Christopher Phillips
Coproducció:Witte de With, Center for Contemporary Arts (Rotterdam), Fundació Joan Miró (Barcelona), Le Fresnoy - Studio National des Arts Contemporains (Tourcoing)
Visitants:63.398 persones
Catàleg: Voices, amb textos de Christopher Phillips, Guy Rosolato, Kate Linker i els mateixos artistes participants a l’exposició.
Itinerància: Witte de With, Center for Contemporary Art, Rotterdam (13 de juny - 23 d'agost de 1998), Le Fresnoy, Studio national des arts contemporains, Tourcoing (20 de febrer - 4 d'abril de 1999)
Durant segles la veu humana ha estat absent del camp de les arts visuals pròpiament dites, confinada a una regió de l'experiència fora de l'abast de la pura interpretació pictòrica. Aquestes últimes dècades, però, els artistes han començat a explorar el ric contínuum de sons i d'imatges que avui dia configuren l'entorn audiovisual, i la complexa relació entre la veu i la imatge visual ha estat objecte d'una atenció creixent. En aquest context, l'exposició Voices es proposa explorar els usos de la veu com a metàfora i com a material en l'art contemporani.
Sota el comissariat del crític Christopher Phillips, establert a Nova York, Voices presenta obres de Vito Acconci (Nova York, 1940), Geneviève Cadieux (Montreal, 1955), Jochen Gerz (Berlín, 1940), Gary Hill (Santa Monica, 1951), Pierre Huyghe (París, 1962), Kristin Oppenheim (Honolulu, 1959), Judith Barry (Columbus, Ohio, 1954), Janet Cardiff i Georges Bures Miller (Brussels, Ontario, 1957; Vegreville, Alberta, 1960) i Moniek Toebosch (Breda, 1948). Aquests quatre darrers han creat obres noves per a aquesta exposició. Utilitzant una àmplia gamma de mitjans -vídeo, pel·lícules, fotografia i instal·lacions multimèdia-, aquestes peces plantegen uns interrogants provocadors sobre el paper de la veu com a instrument de comunicació i d'expressió en la cultura del segle XX.
Les obres d'aquesta exposició aborden temes molt diversos: la "veu interior" com a emblema del jo; la "veu del poder", que ens parla a través dels mitjans de comunicació; l'herència de la poesia fonètica dadaista i de la poésie sonore dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial; l'aparellament paradoxal de veu i imatge en el cinema, i la combinació experimental de sons vocals i sons generats electrònicament. En un sentit més general, Voices ens indueix a veure amb una nova perspectiva la subtil transformació de les relacions socials originada per invents com el telèfon, la ràdio, l'altaveu, el magnetòfon i el sintetitzador de veu.
Vito Acconci, en els seus vídeos, performances i instal·lacions, ha utilitzat sovint, des de final dels anys seixanta, la seva pròpia veu -una veu greu i profunda- com a instrument de comandament, confessió, seducció o denúncia. A Three Columns for America (1976), Acconci transmet el que ell anomena un "missatge d'Amèrica". Asseguts davant de tres altes columnes minimalistes, sentim l'artista que parla alternant dues veus diferents. Una és l'estereotipada veu "interior" d'un participant en la marató diària de la societat nord-americana; l'altra és la veu "exterior" d'un locutor de ràdio que transmet titulars escandalosos referents a les trapelleries sexuals dels polítics dels Estats Units.
Servint-se d'una varietat de recursos cinematogràfics per presentar la veu -diàleg sincronitzat i no sincronitzat, veus fora de la càmera, veus en off, etc.-, Judith Barry dramatitza el paper cada vegada més decisiu de les pautes auditives i vocals en l'estructuració del nostre sentit del jo, així com de la nostra experiència de l'espai físic. El nou vídeo de Barry, VOICE off, explora les idees de possessió i de pérdua, oferint a l'espectador dues narracions metafòriques que es desenvolupen simultàniament sobre una pantalla de doble cara que divideix l'espai de la sala. El costat "d'ella" explica la història d'una dona que ha perdut la veu i la busca desesperadament. El costat "d'ell" tracta d'un home posseït per unes veus l'origen de les quals intenta rastrejar obsessivament.
Geneviève Cadieux explora el potencial expressiu de la imatgeria visual i de la parla. En dos díptics recents, Elle et lui i Elle et lui (avec main de femme) (1997), unes fotografies a gran escala d'un home i una dona d'aspecte tens estan retallades i aparellades de tal manera que sentim la presència d'unes veus "fora de pantalla", suggerides pels gestos de les mans i per les reaccions facials. Tot plegat ens evoca una escena arquetípica del nostre temps: una escena de bloqueig comunicatiu i de diàleg frustrat, impregnada de paraules buides que no aconsegueixen el seu objectiu.
En els "paisatges sonors prefabricats" de Janet Cardiff i Georges Bures Miller, l'espai perceptual i l'espai imaginatiu s'entremesclen desesperadament. La seva nova instal·lació, La Tour, es basa en una història de seducció i traïció i crea una situació que barreja intimitat i voyeurisme, realitat i ficció, passat i present. La peça s'inspira en Margarida de Borgonya, la reina de França que, segons la llegenda, celebrava orgies a la Tour de Nesle.
L'obra de Jochen Gerz dels anys seixanta i principis dels setanta reflecteix sovint la seva implicació amb el moviment internacional de poesia experimental d'aquells anys. Speaking of Her (1970), una peça que se sent a través del telèfon, consisteix en dos textos breus recitats simultàniament per dues veus, una de masculina que parla en francès i una de femenina que parla en anglès. Avançant com en un tàndem, constantment separades i alhora íntimament entrellaçades, totes dues creen una combinació sorprenent de so i significat en la ment de l'espectador.
Durant més de dues dècades els vídeos i les instal·lacions de Gary Hill han obert nous camins a la interacció entre la parla, l'escriptura i les imatges visuals. En un conjunt de vídeos breus realitzats entre el 1978 i el 1980 -Mouthpiece, Primary, Elements, Mediations i Around and About-, podem seguir pas a pas una evolució que va des d'uns experiments formals amb imatges videogràfiques abstractes i sons sil·làbics fins a la combinació d'imatges figuratives i llenguatge parlat. Aquestes obres van preparar el camí per als influents vídeos i instal·lacions que Hill realitzà durant els anys vuitanta.
Les paradoxes de la veu en el cinema han tingut un protagonisme clar en les obres més recents de Pierre Huyghe. La seva instal·lació videogràfica Dubbing (1996) ens presenta un grup de dobladors professionals reunits en un estudi i que ens miren atentament. En realitat miren la pel·lícula de terror Poltergeist (que nosaltres no veiem) i interpreten dramàticament els diàlegs en francès. Mentre observem aquests actors de doblatge abocats a la feina, entrant i sortint dels personatges, va prenent vida un altre espai: l'espai imaginatiu de la història que s'interpreta "davant les nostres orelles".
Kristin Oppenheim, en les seves instal·lacions minimalistes, prescindeix gairebé totalment de la imatgeria visual a fi de realçar el potencial afectiu de la seva veu. Hey Joe (1996) utilitza el primer vers d'una cançó popularitzada per Jimmy Hendrix durant els anys de la guerra del Vietnam: "Hey Joe, where're you going with that gun in your hand?" ("Ei, Joe, on vas amb aquesta arma a la mà?"). Mentre sentim com Oppenheim canta suaument aquests compassos, veiem el petit raig de llum dels focus que es van movent imprevisiblement per tota la sala buida. El resultat és un ambient en què la màgia de conte de fades es va tenyint amb uns matisos cada cop més aterridors.
Moniek Toebosch no únicament és coneguda com a artista, sinó també pels seus treballs d'intèrpret, cantant i actriu en pel·lícules experimentals. La seva nova insal·lació Les douleurs contemporaines V - The Procession està dedicada a allò que anomena "el dolor d'aquest segle". The Procession és un circuit de cent altaveus, que s'activen amb la presència del visitant i transmeten una sèrie de veus planyívoles, obtingudes a partir d'una gran varietat de fonts documentals i radiofòniques i aplegades en uns enregistraments especials. La intenció és que aquest conjunt de veus evoquin la intensitat emocional de les incomptables escenes de dol que diàriament tenen lloc per tot el planeta.
