- Dates
- —
Sigmar Polke. Die Alten, comissariada per Gloria Moure, recull una cinquantena d'obres realitzades per aquest artista alemany entre el 1982 i el 1997 que, d'una manera o una altra, tenen relació amb Francisco de Goya, especialment amb una de les seves obres, Las viejas (1812).
Continguts: Unes 50 obres de Sigmar Polke inspirades en l'obra de Francisco de Goya Las viejas.
Comissària: Gloria Moure
Producció/organització: Fundació Joan Miró, Barcelona
Aquesta exposició vol mostrar, amb una selecció d’obres, la important repercussió que va tenir en Sigmar Polke el fet que li caigués a les mans una reproducció del quadre de Goya Les velles (c. 1812), també conegut per El temps, pertanyent a la col.lecció del Musée des Beaux-Arts de Lille (França). La troballa, ocorreguda durant el 1982, ha condicionat o si més no ha catalitzat en gran manera la inflexió configurativa que Polke aplica a les seves creacions des de llavors. La influència és múltiple i complexa, de manera que afecta tota la seva obra en conjunt, cosa que justifica l’objectiu globalista que aquesta mostra té respecte a la important aportació de Polke a l’art contemporani d’aquests darrers vint anys.
Sigmar Polke va néixer a Silèsia (avui Polònia) el 1941. Acabada la conflagració mundial i després de diversos trasllats, va passar al Berlín occidental el 1953. Més endavant, amb la família, es va instal.lar definitivament a Düsseldorf. Va aprendre l’ofici de pintor sobre vidre, del qual va viure un temps, i el 1961 va ingressar a la Kunstakademie, avui mítica, de la ciutat, on es va estar fins al 1967. Fins a dotze anys havia conegut la banda socialista de la divisió alemanya i de sobte es va trobar immers en l’accelerada reconstrucció física i social que s’anava operant a l’altre costat, notablement impregnada del model consumista nord-americà.
En despuntar els seixanta, Düsseldorf bullia, convertida ja en un centre internacional d’atracció i difusió de l’art contemporani d’aquell moment. L’art nord-americà més recent s’exposava regularment a les galeries de la ciutat i també s’hi podien veure exposicions històriques de pes, com la feta el 1958 sobre dadà. La proximitat de Colònia, centre artisticomercantil alemany per excel.lència, afegia energia al ferment creatiu i proporcionava informació global i actualitzada del panorama artístic. Beuys i altres grans professors van donar a la Kunstakademie un tarannà obert i experimental que valorava totes les aproximacions, per més desenraonades o banals que semblessin. L’abstracció pictòrica, dominant durant la dècada anterior a París i Nova York, havia caigut en descrèdit a causa del seu formalisme i de la seva subjectivitat expressiva, i per això es buscaven alternatives ansiosament. Va aparèixer llavors el Pop, amb tota la seva celebració de la imatgeria popular, i quasi alhora un grup de creadors heterodoxos de banda i banda de l’Atlàntic, entre els quals Joseph Beuys tenia un paper especialment influent, van formar el grup Fluxus, que des de l’imperatiu de l’autenticitat va apostar per un enfocament més implicat socialment, anticonvenional artísticament i interdisciplinari. En aquest context d’agitació creativa, Polke va participar en la primera col.lectiva del grup, el 1963, juntament amb Konrad Lueg (més endavant Konrad Fischer), Gerhard Richter i Manfred Kuttner. Van ser ells qui van encunyar el concepte de realisme capitalista, per oposició al realisme socialista i al Pop.
No hi ha dubte que les circumstàncies bèl.liques, polítiques i socials que van envoltar la seva infància, així com l’entorn excepcional amb què es va trobar a Düsseldorf, van col.locar Polke en una situació privilegiada per conceptuar el món i l’art des d’una distància sense cap mena de biaix. Dadà i Fluxus van ser influències reconegudes, però cal que quedi clar que Polke sempre ha mantingut incòlume la seva passió per la pintura (cosa que aquesta exposició evidencia ben clarament). Aquesta passió es concreta en termes d’experiència, d’exploració i d’atzar i recolza sobre la matèria i sobre les imatges, més que no pas sobre cap concepte. Conscient de bona hora de la fragilitat de totes les ideologies i desconfiant del determinisme, es va sentir més a la vora de la natura que no de les explicacions ordenades d’aquesta. Davant una inestabilitat així, va optar per l’aventura de la participació en el procés continu de creació que és el món, armat d’una subtil ironia, més positiva que no pas negativa. Per tot això, Polke s’interessa més per la relació entre fenòmens que no pel seu nexe de causalitat; recrea sense preferències l’ordre i el desordre; afavoreix les fallades i els errors, i potencia la barreja imprevista d’imatges i matèria, així com la seva superposició translúcida. Per això se sol dir que dissol i coagula la configuració contínuament, i d’aquí ve que els seus procediments creatius s’assimilin a l’alquímia i que aquest tema l’interessi profundament.
Fóra un gros error parlar de successió estilística en Polke, primer perquè l’estil en si és objecte de les seves ironies i segon perquè sol revisitar sovint tècniques i plantejaments compositius anteriors. Sí que hi ha, però, predominis configuratius dins una pluralitat proverbial. Així, en general, les seves obres pictòriques dels seixanta i els setanta són poc equívoques pel que fa a la factura, per bé que ho poden ser molt més pel que fa al contingut. La semblança iconogràfica amb el Pop americà és clara, però el seu objectiu és distint, perquè respon a una crítica del consumisme emulador de les classes mitjanes emergents alemanyes i no a una celebració d’això. D’altra banda, l’ús de suports de tela estampada i la conversió del pla pictòric en una pantalla de punts serveixen més al joc ambigu entre imatge i suport que no pas a una magnificació de la imatgeria dels mitjans de massa. En aquesta mateixa època professa voluntàriament un lletgisme ingenu, com a exorcisme contra el dictat dels estils, i alhora parodia sovint l’estilització avantguardista. Des del 1968 la immersió en el medi fotogràfic resulta fonamental, perquè en la positivació se serveix de tècniques de tota mena, experimentant amb suports nous, provocant veladures i usant substàncies químiques poc habituals. El resultat és marcadament pictòric i el laboratori de revelatge es converteix en un autèntic gresol alquimista. Aquesta experiència, juntament amb la preferència per la transformació d’imatges i materials, havia de convertir la trobada amb Goya en un detonant de conseqüències d’allò més importants.
Quan Polke va observar detalladament la reproducció de Les velles, va notar que rere la grotesca parella de dames i del Saturn que les acompanyava hi havia una part que resultava visualment inacabada o que amagava alguna cosa. Això va desencadenar una sèrie de concatenacions i derivacions molt extensa. La radiografia va revelar transversalment una marededéu i una resurrecció entre núvols fantasmals. Va començar llavors un procés creatiu exhaustiu, seguit amb la devoció d’un acòlit, el desenvolupament del qual il.lustra aquesta exposició. Les apreciacions possibles són variades, nombroses i gairebé sempre superposades, però per norma general tenen l’origen en l’equilibri precari entre l’ocultació i la visibilitat. Polke aprofita aquesta precarietat al màxim i per a això furga en l’estret interstici entre la figuració i l’abstracció. Per exemple, dibuixa o pinta sobre fotocòpies d’estudis fotogràfics elaborats a partir de Les velles i també les reprodueix manipulant els negatius amb veladures, productes químics i superposició de punteigs. Els plafons de fum sobre vidre enllacen amb les pintures negres goyesques i la cadira de la grotesca dama es relaciona en una altra obra amb un gravat de Max Ernst, amb un Capricho i amb un fons estampat. Les idees de colós, d’aparició i de fantasma són a l’origen de les obres més pictòriques, però entre aquestes es destaquen les pintures violeta, que porten nom d’estrelles i que, per la química dels colors, varien de qualitat cromàtica segons la posició de l’observador. Les immenses i deformades fotocòpies transferides a teles resulten en una al.legoria demoníaca. Saturn, com a ens sideral i com a icona alquímica essencial, motiva segurament les impressions fotogràfiques d’emanacions radioactives, la vista magnificada de l’esfera de vidre o la reproducció de signes dibuixats a la pols d’un meteorit esmicolat.
L’exposició revela una complicitat entre Goya i Polke a través de la pintura. El primer transforma una resurrecció en patètica decrepitud i el segon descobreix el secret i converteix la irònica tragèdia en una vivificant celebració pictòrica. En això es reflecteix Polke tant com nosaltres, perquè l’art, com la vida, és alquimia més que no pas ciència.
Gloria Moure
