- Dates
- —
Mark Rothko, comissariada per Rosa Maria Malet i Oliver Wick, aplega més de vuitanta obres que van del 1935 fins poc abans de la mort de l'artista, l'any 1970, i vol ser una aproximació a la creació de Mark Rothko, un dels artistes més significatius de l'expressionisme abstracte nord-americà. L'exposició posa una especial atenció en el paper fonamental que per l'artista tingué la creació d'espais. En aquest sentit, al llarg de l'exposició es pot apreciar com Rothko desplaça el seu interès de la representació de l'espai dins del quadre cap a l'efecte que la seva obra produeix en l'espai que l'envolta, és a dir, cap a la transformació dels espais a partir de la seva pintura.
Amb el patrocini de la Fundación BBVA
Contingut de l'exposició: Més de 80 obres (pintures i dibuixos)
Producció / organització: Fundació Joan Miró
Fondation Beyeler
Comissaris: Rosa Maria Malet
Oliver Wick
Itinerància: Fondation Beyeler, Basilea
18 de febrer - 29 d'abril de 2001
Catàleg: Mark Rothko, amb textos d'Oliver Wick, Rafael Argullol, Marjorie B. Cohn, Eliza E. Rathbone, Amador Vega, Jeffrey Weiss i Jessica Stewart
Una pintura no es basa en l'experiència, és una experiència."
Mark Rothko
Aquesta exposició, integrada per més de vuitanta pintures i dibuixos, vol ser una aproximació a la creació de Mark Rothko (Dvinsk, Rússia, 1903 - Nova York, Estats Units, 1970), un dels artistes més significatius de l'expressionisme abstracte americà. Abasta obres que van del 1935 fins poc abans de la seva mort i posa especial atenció en la concreció d'un singular estil i en el paper fonamental que per a Rothko tingué la disposició de les seves pintures en l'espai com a elements de meditació.
Les primeres creacions rellevants de l'artista mostren escenes del metro novaiorquès i un tractament expressionista que accentua l'isolament dels usuaris. Mancats d'atributs individualitzadors i encaixats entre les línies de l'espai, els personatges esdevenen presències anònimes desproveïdes de trets emocionals.
A final dels anys trenta les lectures d'Èsquil i de Nietzsche, d'una banda, i, de l'altra, la influència d'alguns surrealistes, com ara Miró i Masson, inauguren una temàtica basada en mites grecoromans i en la imatgeria cristiana que es materialitza en configuracions tan inquietants com indesxifrables, amb les quals Rothko vol copsar l'esperit tràgic intemporal que perviu en els mites.
Els anomenats "multiformes", de dimensions més grans, presenten formes més o menys regulars i indefinides que graviten en camps de color. Desapareixen els títols literaris i en endavant les obres s'identifiquen mitjançant una referència numèrica o bé una descripció abreujada dels colors. Aquestes pintures són el precedent més immediat de la seva producció més característica, marcada per una juxtaposició de bandes de tonalitats intenses i límits difosos prop dels marges de la tela, que absorbeix plenament la mirada.
Des de l'any 1949 Rothko eludeix comentar els seus quadres, convençut que l'explicació "ha de sorgir de l'experiència consumada entre el quadre i l'observador". Aquesta relació de l'observador amb el quadre serà, en conseqüència, un motiu central del seu art. Ja el 1955, amb la primera exposició individual a la Sidney Janis Gallery, de Nova York, busca crear un clima propici a la receptivitat de l'espectador i intervé decisivament en l'espai, amb un plantejament que va influir més tard en la creació de la Rothko Room permanent a la Phillips Collection de Washington. Potser la prova més evident d'aquest interès és l'acceptació de diversos encàrrecs de pintures murals per a diferents espais: un restaurant situat a l'edifici Seagram, de Nova York, la Universitat de Harvard i l'emblemàtica Rothko Chapel a Houston.
Cap als últims anys les pintures de Rothko reflecteixen un enfosquiment que, amb matisos i de manera intermitent, ja havia anat apareixent abans. El cromatisme vigorós es transforma en vastes extensions monocromes on un rectangle gairebé imperceptible, lleugerament més clar que el fons, sura inert. Però aquesta explicitació de la foscor no és sinó l'efecte d'una progressió que comença amb un sentit tràgic de l'existència que remunta a l'època en què cercava l'"Esperit del Mite". Un drama que, paradoxalment, és latent en les coloristes pintures clàssiques de l'artista i que es manifesta, com dues cares d'una mateixa preocupació, en la primera sala de l'exposició, on es confronten les creacions de caire surrealista i al.lusions mitològiques i la sobrietat expressiva, ombrívola, de les darreres realitzacions.
