- Dates
- —
"Ironia”, comissariada per Ferran Barenblit, recull un conjunt d’obres d’artistes contemporanis que utilitzen discursos molt diferents i tracten de temàtiques diverses, però que tenen en comú l’ús de la ironia en la seva producció. La majoria de les peces han estat realitzades en els últims dos anys; però s’hi ha volgut incloure obres dels anys seixanta per tal de mostrar el context en què la ironia apareix de la forma com l’entenem avui.
Continguts: 30 obres entre videoprojeccions, instal•lacions, fotografies i escultures de 17 artistes: Francis Alÿs, Ibon Aranberri, Marcel Broodthaers, Joan Brossa, Maurizio Cattelan, Wim Delvoye, Christian Jankowski, Jeff Koons, Zbigniew Libera, Javier Longobardo, Rogelio López Cuenca, Piero Manzoni, Juan Luis Moraza, Bruce Nauman, Antonio Ortega, Lliana Porter i Tere Recarens.
Comissari: Ferran Barenblit
Itinerància: Koldo Mitxelena Kulturunea, Donosti
4 de desembre de 2001 - 2 de febrer de 2002
Catàleg: Ironia. 120 pàgines. 2 edicions: Català/castellà i Euskera/castellà, amb traducció a l’anglès.
Textos de Ferran Barenblit i Juan Luis Moraza
La ironia és present a les arts visuals des de fa segles. Però del 1960 ençà ha esdevingut un recurs al qual els artistes apel•len molt més sovint. A aquest procés no hi són aliens els profunds canvis que han viscut la cultura i l’art occidentals. La crisi del gran relat que suposava la Modernitat i la dificultat per proposar una altra narració única que el substitueixi han obert el camí a la transgressió irònica.
La ironia té lloc quan l’autor confereix a l’obra un codi tàcit de lectura que, potser, nega el que s’hi diu explícitament. Mitjançant aquest mecanisme, proposa un camí que multiplica la interpretació de les obres d’art. Alhora obre un procés capritxós de resultats imprevisibles, fins i tot per a qui l’ha generat, ja que no hi ha cap garantia que el receptor percebi la ironia de la mateixa manera com és emesa.
Aquesta exposició aplega obres de disset artistes. Algunes van ser fetes quaranta anys enrere, d’altres s’han acabat setmanes abans de la inauguració. És difícil parlar de coincidències temàtiques o de discurs. Això no obstant, més enllà de l’ús de la ironia, podem distingir-hi alguns trets comuns: una actitud sempre crítica amb l’ordenament de la societat i les lectures de la història, la convicció que no hi ha certeses que no puguin ser discutides i una preocupació per les funcions i la naturalesa de l’art.
La ironia és un procés complex que es dóna a l’ampli espai generat entre l’emissió i la recepció de significat. És molt possible que tingui com a objectiu deixar l’obra oberta, reconstruir-ne el sentit a partir de la informació que aporta i de la incertesa que l’autor hi ha inclòs, cosa que en el fons constitueix una manera molt més eficaç de fer que tingui una incidència efectiva en la nostra vida de cada dia. En última instància, la ironia obliga l’espectador a reflexionar. D’aquesta manera crea un espai col•lectiu on l’obra es va realitzant constantment. Pensar: no és aquesta la funció de l’art?
Ferran Barenblit
Comissari
