- Dates
- —
Continguts: 40 obres d’artistes contemporanis, entre instal•lacions, escultures, vídeos i dibuixos realitzades després de l’any 1990, que provenen de les col•leccions públiques franceses, especialment dels fons regionals d'art contemporani (FRAC). L’exposició presenta obres de Martí Anson, Fiona Banner, Pierre Bismuth, Alain Bublex, Angela Bulloch, Maurizio Cattelan, Claude Closky, Jeanne Dunning, Hubert Duprat, General Idea, Félix González-Torres, Douglas Gordon, Thomas Grunfeld, Noritoshi Hirakawa, Pierre Huyghe, Véronique Joumard, Mike Kelley, Paul McCarthy, Fiorenza Menini, Marylène Negro i Klaus Scherubel, Gabriel Orozco, Philippe Parreno, Andréas Slominski, Nedko Solakov, Simon Starling, Haim Steinbach, Uri Tzaig i Mark Wallinger.
Comissari: David G. Torres
Producció / organització: Fundació Joan Miró
Visitants:
Catàleg: Falsa innocència, amb textos de David G. Torres i Ami Barak
Què cal pensar d'uns pantalons llençats a terra, d'un noi amb el bigoti tacat de llet, d'una cadira feta a partir d'una bicicleta o d'uns artistes ajaguts a l'herba? Tots aquests objectes i imatges, algun de banal i d'altres que voregen el ridícul, són innocents? Més aviat fan gala d'una falsa innocència, perquè cal furgar-hi i esbrinar què hi passa.
La distinció d'un objecte d'art no depèn de la seva aparença física, sinó d'una diferència que és d'ordre conceptual, una diferència que es mou en un estret marge entre el banal i el complex, entre l'estupidesa i la intel.ligència, i que, en tot cas, depèn de la nostra capacitat de pensar aquí: en la possible transcendència d'uns pantalons amb un parany amagat en un dels camals.
Falsa innocència és una exposició feta a partir d'una selecció d'obres de les col.leccions públiques franceses (FRAC Languedoc-Roussillon, FRAC Aquitaine, FRAC Bretagne, FRAC Lorraine, FRAC Nord-Pas de Calais, IAC/FRAC Rhône-Alpes i la FNAC), que planteja l'art com una activitat discursiva que posa en joc el pensament.
D'altra banda, si s'és falsament innocent és que s'és culpable d'alguna cosa o que s'assenyala alguna culpabilitat. Potser perquè des del moment que estem disposats a pensar en aquesta diferència, a sumir-nos en un marge de dubte sobre la naturalesa dels objectes i de la realitat, a posar en qüestió el que és obvi, la mateixa realitat s'esquerda i resta problematitzada. De què, si no s'és falsament innocent? De què s'és culpable si no és de provocar el pensament, de posar en dubte la realitat i de posar-nos en dubte a nosaltres mateixos? I no és potser això una forma de compromís? Potser la manera més radical de ser efectius políticament i èticament és la de semblar innocents: falsos innocents.
