Als anys noranta, el crític i comissari francès Nicolas Bourriaud va establir les bases del concepte d’art relacional al seu assaig Esthétique relationnelle (Les presses du réel, 1998). Segons la teoria de Bourriaud, l’obra es presenta «com una “durada” que ha de ser viscuda, com una obertura al diàleg il·limitat».
En aquest context, en què es prioritza la relació del públic amb l’objecte artístic, Jordi J. Clavero, cap del Departament Educatiu de la Fundació Joan Miró, reflexiona sobre el concepte d’obra d’art i la seva constant mutació, lligada a les experiències personals viscudes per cada visitant.
Continua llegint L’objecte perplex