El cicle de l’Espai 13 per al curs 2016-2017, Peu a fora. Expedicions i diàspores, presenta sis treballs artístics realitzats des de la perifèria dels circuits habituals de l’art contemporani. A la meitat del recorregut del cicle, Eloy Fernández Porta, assagista i escriptor, aborda la idea de la perifèria des de la ficció en forma de set relats breus.
Continua llegint Habitants de Nobarnimad
L’explicació seria la següent: plantejar-se un risc implica un càlcul. És cert que això probablement ho dóna el verb plantejar, però també és cert que les coses més nobles (dit a la manera de Montaigne) tendeixen a menysprear el risc. No se’l «plantegen». O no gaire. El risc en l’art no és res per si mateix. Com a molt un element subsidiari d’altres coses més fondes i en cap circumstància un fi últim. Realment significa alguna cosa el risc dins l’art? No deu ser el risc senzillament una penyora del que prèviament hem tingut la determinació de fer?
Continua llegint La condemna de dir
«“Has somiat alguna vegada amb Miró?” La primera pregunta que ens van formular els participants del Susoespai semblava una pregunta fàcil, poc compromesa, però en el fons sacsejava de ple els fils invisibles que ens havien de vincular —potser— amb ells.» El projecte Cruïlles ha estat una oportunitat per formar part d’una acció participativa conjunta: un intercanvi de correspondència escrita entre els treballadors de la Fundació i els participants del Susoespai.
Continua llegint Cruïlles, una correspondència
Vaig posar a un mateix nivell els objectes, els performers, els visitants, i vaig forçar una mica més el concepte d’«incertesa», fent que els performers no fossin tots triats per mi, sinó que vaig fer una proposta oberta al públic perquè hi participés, ja que vaig veure que aleshores podrien emergir relacions imprevistes.
Continua llegint Respuestas en una exposición
L’art requereix la nostra atenció i el nostre esforç, com els escacs, dels quals podem conèixer les normes bàsiques, però, per gaudir-los, sovint cal una experiència —una formació—, una entrega i una obertura als camins infinits que desplega.
Continua llegint El repte de pensar
«Jugo a escacs dia i nit. Cada vegada m’agrada menys pintar», va arribar a dir Marcel Duchamp el 1923, després d’acabar una de les seves grans obres, Le Grand Verre [El gran vidre]. És impossible separar el pintor de l’escaquista, perquè l’art de Duchamp sempre va estar en escac, i l’esport mental va ser per a ell una font de creació.
Continua llegint Art en escac: passió i obsessió
Als anys trenta, assemblages, construccions i collages fets amb materials poc convencionals condueixen Miró cap a l’obra tridimensional. La forta atracció per l’objecte és un primer pas per a la construcció d’imatges poètiques o dramàticament violents, i un camí de subversió artística cap a la transformació de l’objecte en escultura.
Continua llegint L’erotisme dels objectes
Viure a fora és que el temps es pari en una banda del món i s’acceleri en una altra. No és l’efecte dels jet lags ni de les diferències horàries. És un temps subjectiu intern i capriciós que esvalota emocions i modifica prioritats. A qui pertanyem? A on? Els psicòlegs i els sociòlegs ho deuen haver estudiat i en parlarien amb més propietat, però que avorrit seria explicar les intuïcions que et proporciona una vida nova a través d’un titular científic, no?
Continua llegint Del marxar per créixer a «El viatge de la Muna»