Recuperem un article que el crític d’art Arnau Puig va escriure per a la Fundació Joan Miró fa uns anys i que encara és plenament vigent. És una mirada al cos i a l’art sense límits, que ens connecta amb la proposta recent de recorregut en clau queer a la Col·lecció Joan Miró.
Què necessiten els artistes per poder treballar en condicions? Un lloc on poder desenvolupar-se sense (massa) limitacions? Una habitació pròpia? Enric Farrés Duran i Xavier Ristol projecten el seu estudi ideal amb unes característiques mig físiques, mig intangibles, per a l’exposició Tallers compartits. Tres casos d’estudi. Una llum, un entorn, un espai mental on hi poden passar tota mena d’encontres fortuïts.
Continua llegint Somio amb un gran taller
Miró somiava amb un gran taller. Tots els artistes, alguna vegada, han somiat amb un gran taller, un espai creatiu que els permeti bastir el seu microcosmos personalíssim. Coincidint amb l’exposició Tallers compartits. Tres casos d’estudi, que explora la convivència i les afinitats entre artistes que comparteixen espai, hem volgut recordar com va ser un dels primer tallers de Miró, al París dels anys vint, al número 45 de la Rue Blomet.
Continua llegint Rue Blomet: un espai per a la poesia
En el marc de l’exposició No em sents de Nalini Malani, nominada recentment al Global Fine Arts Award 2020, la Fundació Joan Miró vol expandir el pensament i la sensibilitat social i política de l’artista al nostre context actual.
Les biografies que vénen a continuació, adaptades per l’editor i escriptor Francisco Llorca, corresponen a dones o col·lectius que, amb el seu compromís o activisme, han contribuït a crear consciència en altres persones, comunitats o en la societat.
Continua llegint Si es tingués més en compte el pensament femení
Fa quatre anys que Serafín Álvarez treballa amb alumnes de batxillerat artístic amb l’objectiu d’acostar-los a l’art contemporani, posant-los en contacte amb processos de treball professional i fomentant un pensament crític envers la creació artística. Aquest curs, la pandèmia ho ha trastornat tot.
Continua llegint Orbitant en una habitació
En plena incertesa, el mite ens permet indagar l’incomprensible, ens permet aturar el temps, observar el món des d’una perspectiva nova, i des d’aquesta atemporalitat intenta donar forma a l’invisible. En aquest article, Michael Gadish, artista i narrador, coincidint amb la reobertura de la Fundació Joan Miró i amb la presentació al públic de l’exposició de Nalini Malani, ens acosta al concepte del mite a través de la tradició índia. Michael Gadish combina la recerca sobre el sànscrit i l’hebreu, la mitologia, la religió i l’art, i des del 2015 organitza performances sobre històries sagrades de l’Índia.
Continua llegint El llenguatge de l’invisible
Actualment es parla sovint d’inclusió i transformació social. També, i cada vegada més, en l’àmbit artístic. La Fundació Joan Miró, en el marc del programa Art for Change de ”la Caixa”, ha presentat la mostra ssssonoritatssss, resultat d’un projecte fet en col·laboració amb l’artista plàstica Laura Llaneli i dos centres ocupacionals d’Asproseat, una oportunitat magnífica per acostar l’art a un públic real i divers. Núria Plasència, psicòloga i màster en aconsellament, que treballa als centres ocupacionals La Marina i 1981 de la Fundació Asproseat Serveis d’Atenció Diürna, ens explica en primera persona com ha estat aquesta experiència.
Continua llegint Art per a tothom
L’arquitecta Lina Bo Bardi, a qui la Fundació Joan Miró va dedicar una exposició sobre la seva forta connexió amb el dibuix, concebia els seus projectes com espais accessibles per a tothom, plens de natura i de vida. Les seves aquarel·les d’escenes urbanes també són plenes de vida quotidiana, com la peça que il·lustra l’atmosfera de la Praça Getulio Vargas de Rio de Janeiro l’any 1946. Amanda Bassa es capbussa en aquesta imatge i en els sons que l’acompanyaven a l’exposició per crear un text literari que juga amb els mons paral·lels de dins i de fora de l’aquarel·la.
Continua llegint Praça Getulio Vargas
Santos M. Mateos, que s’autodefineix com a museòfag i exponauta, proposa una mirada global sobre les formes de comunicació en els museus i ens convida a reflexionar sobre el canvi de focus que s’ha produït en els darrers anys.
Continua llegint Fer que el museu sintonitzi amb els seus visitants
Aquest mes de maig es compleixen cinquanta anys de l’exposició Miró Otro al COAC, la primera exposició de tesi organitzada sobre l’obra de Joan Miró que evidenciava el caràcter reivindicatiu de la seva obra.
En aquest article, recuperem un text de Cristian Cirici que vam publicar fa anys a la secció «Traços» de la revista electrònica Carnet i que relata la gènesi del projecte.
Continua llegint ORIM
Lina Bo Bardi dibuixa és una exposició que posa en valor el profund sentiment de connexió que l’arquitecta va tenir amb el dibuix. Més que una eina de disseny, per ella el dibuix era un mitjà expressiu primordial alimentat per un fort sentit de la curiositat i el dubte. En l’article següent, Olga Subirós, arquitecta i comissària d’exposicions, ens proposa acostar-nos al treball de Lina Bo Bardi a través del seus records.
Continua llegint Pedra, paper i circ
Fins al 20 de gener i coincidint amb l’exposició Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya, el col·lectiu Hèlia Dones presenta l’exposició d’autoretrats Senyes d’identitat. El projecte respon a un llarg procés d’introspecció i aprenentatge, però el resultat és terapèutic i alliberador.
Continua llegint Només sí és sí. Mirades de dones resilients
Fascinada per la seva obra i pel personatge, Leila Méndez —fotògrafa autodidacta establerta a Barcelona— fa un retrat múltiple de les diferents facetes de Lee Miller. Amb quatre clics captura l’essència de l’artista surrealista i d’altres fotògrafes que, com ella, van conèixer la vulnerabilitat i el poder que s’experimenta al davant d’una càmera posant com a model professional.
Continua llegint The Future was Female
En aquest article, Dolors Bramon, historiadora i doctora en Filologia Semítica, fa una mirada històrica al conflicte —la mal anomenada convivència— entre les diferents cultures de l’Estat espanyol. L’autora es qüestiona l’honestedat del sentit de multiculturalitat i reclama la necessitat de reparar greuges històrics. Com a l’obra de Kader Attia, per Dolors Bramon les cicatrius són un clam contra l’oblit.
Continua llegint Cicatrius i reparacions
L’auca és un gènere literari de pretensions humils però molt arrelat a la cultura popular a Catalunya. «Cal trobar la poesia commovedora que hi ha en les coses més humils», deia Miró. Amb motiu del projecte Beehave i coincidint amb la intervenció La Grieta d’Alfonso Borragán,Jordi Sunyer i Oriol Canosa ens proposen La balada del Clot de la Mel, una auca de to informal que reivindica l’apicultura urbana.
Jordi Sunyer (il·lustració) i Oriol Canosa (text) són autors de literatura infantil. Junts han publicat La casa del professor Kürbis (Baula), Apa, et penses que ens ho creurem? (Cruïlla) i EicTu XicMano, el pirata del Delta (Pebre Negre).
Continua llegint La balada del Clot de la Mel
Rosa Maria Malet se’n va. Al setembre el Patronat de la Fundació va nomenar Marko Daniel nou director de la Fundació Joan Miró. El comiat que la Fundació va dedicar el mes de juliol passat a qui ha estat directora de la institució els últims 37 anys no era el comiat a un càrrec, sinó a una persona, a la Rosa Maria, al seu tarannà, a una manera de fer i de ser. Molts mitjans i molts periodistes li han dedicat espais i entrevistes aquests últims mesos. Isidre Estévez, periodista amic i persona molt vinculada des de sempre a la Fundació, ha pogut conversar amb ella d’una manera molt propera.
Continua llegint La Malet se’n va, però la Rosa Maria es queda. Un adéu amb matisos.
Des dels esbossos de Le Corbusier per a un monumental museu-zigurat a Ginebra (Mundaneum, 1929) fins als plans urbanístics de ciutats com Nova York als anys vint, les formes mesopotàmiques han calat en la cultura visual i arquitectònica occidental moderna.
En el marc de l’exposició Sumer i el paradigma modern, l’arqueòloga i investigadora Maria Gabriella Micale indaga com l’arquitectura del segle XX es nodreix dels dibuixos dels pioners de l’arqueologia, reinterpretant i recomponent l’arquitectura del Pròxim Orient antic en el disseny d’edificis moderns.
Continua llegint El llegat de l’arquitectura mesopotàmica en l’espiral de la reproducció d’imatges
Aquests dies, a la Fundació Joan Miró hi creix un jardí diferent, un jardí pensat per l’artista Pep Vidal perquè les abelles i els insectes pol·linitzadors tinguin el seu espai, sense límits ni condicions. Arran d’aquest projecte, Vicky Benítez, graduada en Belles Arts i jardinera de professió, ens ofereix una mirada nostàlgica a un món perdut, desnaturalitzat, en què impera l’artifici dels jardins organitzats sobretot segons criteris estètics. Vicky Benítez reclama la cura del jardí amb l’atenció conscient de qui cuida no el cos sinó l’ànima i reivindica els horts urbans com espais de cohesió social on la naturalesa (humana i no humana) pugui créixer i desenvolupar-se amb llibertat.
Continua llegint El jardí no existeix, és una il·lusió
Amb motiu de l’exposició The Way Things Do, que commemora a la Fundació Joan Miró el 30è aniversari del film The Way Things Go de Fischli i Weiss, Ivan Pintor explora les connexions que el llegendari film del duo suís i les obres dels joves artistes de la mostra estableixen amb la tradició del còmic i del cinema.
Ivan Pintor és doctor en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra i especialista en cinema comparat, narrativa audiovisual i història del còmic. Al seu article, Pintor investiga com la reacció en cadena, l’etern moviment o la complexitat tecnològica han estat abordats des de les vinyetes de Rube Goldberg o el setmanari TBO fins a l’slapstick o el cinema de ciència-ficció.
Continua llegint The Way We Are Made
Amb motiu de l’exposició Éluard, Cramer, Miró – «À toute épreuve», més que un llibre, Dolors R. Roig s’endinsa en el procés de creació del llibre de Joan Miró fet a partir del recull de poemes de Paul Éluard i explica com Miró va més enllà de la il·lustració i com la col·laboració artística dóna lloc a nous poemes. Mentre repassa aquesta aventura creativa, el seu article planteja com es fonen els imaginaris d’Éluard i Miró.
Dolors R. Roig és doctora en Història de l’Art i especialista en art modern i contemporani. És responsable de recerca i del programa artístic a la Galeria Mayoral i treballa com a professora col·laboradora a la Universitat Oberta de Catalunya, on ha participat en el MOOC Joan Miró: An Artist Who Defined a Century i en el postgrau d’Estudis Mironians.
Continua llegint À toute épreuve i l’art del llenguatge
El vestíbul de la Fundació, dedicat a la fotografia amateur, acull l’exposició de Joaquim Gomis Brossa a la Ricarda i prepara la mostra D’un píxel un poema, de Cloe Masotta, en el marc de l’Epicentre Brossa, un programa d’activitats al voltant de la figura i l’obra de Joan Brossa, poeta i artista plàstic que va transformar la cultura catalana contemporània.
Cloe Masotta, professora, crítica cinematogràfica i programadora de cinema per a museus i centres culturals, ha desenvolupat un procés d’investigació sobre Joan Brossa al Programa d’Estudis Independents del MACBA. Al blog de la Fundació explica la seva immersió en l’univers de Brossa i relata com una successió de casualitats el fet que el poeta hagi passat a formar part de la seva vida.
Continua llegint Una cita amb Joan Brossa
L’explicació seria la següent: plantejar-se un risc implica un càlcul. És cert que això probablement ho dóna el verb plantejar, però també és cert que les coses més nobles (dit a la manera de Montaigne) tendeixen a menysprear el risc. No se’l «plantegen». O no gaire. El risc en l’art no és res per si mateix. Com a molt un element subsidiari d’altres coses més fondes i en cap circumstància un fi últim. Realment significa alguna cosa el risc dins l’art? No deu ser el risc senzillament una penyora del que prèviament hem tingut la determinació de fer?
Continua llegint La condemna de dir
L’art requereix la nostra atenció i el nostre esforç, com els escacs, dels quals podem conèixer les normes bàsiques, però, per gaudir-los, sovint cal una experiència —una formació—, una entrega i una obertura als camins infinits que desplega.
Continua llegint El repte de pensar
«Jugo a escacs dia i nit. Cada vegada m’agrada menys pintar», va arribar a dir Marcel Duchamp el 1923, després d’acabar una de les seves grans obres, Le Grand Verre [El gran vidre]. És impossible separar el pintor de l’escaquista, perquè l’art de Duchamp sempre va estar en escac, i l’esport mental va ser per a ell una font de creació.
Continua llegint Art en escac: passió i obsessió