Recuperem un article que el crític d’art Arnau Puig va escriure per a la Fundació Joan Miró fa uns anys i que encara és plenament vigent. És una mirada al cos i a l’art sense límits, que ens connecta amb la proposta recent de recorregut en clau queer a la Col·lecció Joan Miró.
Fascinada per la seva obra i pel personatge, Leila Méndez —fotògrafa autodidacta establerta a Barcelona— fa un retrat múltiple de les diferents facetes de Lee Miller. Amb quatre clics captura l’essència de l’artista surrealista i d’altres fotògrafes que, com ella, van conèixer la vulnerabilitat i el poder que s’experimenta al davant d’una càmera posant com a model professional.
Continua llegint The Future was Female
En aquest article, Dolors Bramon, historiadora i doctora en Filologia Semítica, fa una mirada històrica al conflicte —la mal anomenada convivència— entre les diferents cultures de l’Estat espanyol. L’autora es qüestiona l’honestedat del sentit de multiculturalitat i reclama la necessitat de reparar greuges històrics. Com a l’obra de Kader Attia, per Dolors Bramon les cicatrius són un clam contra l’oblit.
Continua llegint Cicatrius i reparacions
Com els camps de força que mantenen unides les partícules en els àtoms, les connexions aparentment allunyades entre narratives i individus es converteixen, de vegades, en reflexions afins. És el cas de la trobada fortuïta entre l’aïllament, tema principal de La possibilitat d’una illa, i el fil de pensament que Agustín Fernández Mallo teixeix subtilment en aquest nou article per al blog.
Agustín Fernández Mallo, físic i escriptor establert a Palma i autor, entre d’altres obres, de la trilogia Nocilla Dream, Nocilla Experience i Nocilla Lab, forma part del panorama actual de la literatura i de l’art contemporani. La seva darrera novel·la és Trilogía de la guerra.
Continua llegint La (im)possibilitat d’una illa
El vestíbul de la Fundació, dedicat a la fotografia amateur, acull l’exposició de Joaquim Gomis Brossa a la Ricarda i prepara la mostra D’un píxel un poema, de Cloe Masotta, en el marc de l’Epicentre Brossa, un programa d’activitats al voltant de la figura i l’obra de Joan Brossa, poeta i artista plàstic que va transformar la cultura catalana contemporània.
Cloe Masotta, professora, crítica cinematogràfica i programadora de cinema per a museus i centres culturals, ha desenvolupat un procés d’investigació sobre Joan Brossa al Programa d’Estudis Independents del MACBA. Al blog de la Fundació explica la seva immersió en l’univers de Brossa i relata com una successió de casualitats el fet que el poeta hagi passat a formar part de la seva vida.
Continua llegint Una cita amb Joan Brossa
El cicle de l’Espai 13 per al curs 2016-2017, Peu a fora. Expedicions i diàspores, presenta sis treballs artístics realitzats des de la perifèria dels circuits habituals de l’art contemporani. A la meitat del recorregut del cicle, Eloy Fernández Porta, assagista i escriptor, aborda la idea de la perifèria des de la ficció en forma de set relats breus.
Continua llegint Habitants de Nobarnimad
L’explicació seria la següent: plantejar-se un risc implica un càlcul. És cert que això probablement ho dóna el verb plantejar, però també és cert que les coses més nobles (dit a la manera de Montaigne) tendeixen a menysprear el risc. No se’l «plantegen». O no gaire. El risc en l’art no és res per si mateix. Com a molt un element subsidiari d’altres coses més fondes i en cap circumstància un fi últim. Realment significa alguna cosa el risc dins l’art? No deu ser el risc senzillament una penyora del que prèviament hem tingut la determinació de fer?
Continua llegint La condemna de dir
L’art requereix la nostra atenció i el nostre esforç, com els escacs, dels quals podem conèixer les normes bàsiques, però, per gaudir-los, sovint cal una experiència —una formació—, una entrega i una obertura als camins infinits que desplega.
Continua llegint El repte de pensar
«Jugo a escacs dia i nit. Cada vegada m’agrada menys pintar», va arribar a dir Marcel Duchamp el 1923, després d’acabar una de les seves grans obres, Le Grand Verre [El gran vidre]. És impossible separar el pintor de l’escaquista, perquè l’art de Duchamp sempre va estar en escac, i l’esport mental va ser per a ell una font de creació.
Continua llegint Art en escac: passió i obsessió
Viure a fora és que el temps es pari en una banda del món i s’acceleri en una altra. No és l’efecte dels jet lags ni de les diferències horàries. És un temps subjectiu intern i capriciós que esvalota emocions i modifica prioritats. A qui pertanyem? A on? Els psicòlegs i els sociòlegs ho deuen haver estudiat i en parlarien amb més propietat, però que avorrit seria explicar les intuïcions que et proporciona una vida nova a través d’un titular científic, no?
Continua llegint Del marxar per créixer a «El viatge de la Muna»