La masia de Mont-roig. Filosofia i religió de Joan Miró

Efectivament, hom extreu la idea de les formes que li ofereix l’entorn des de les possibilitats sensuals i psíquiques naturals que cadascú posseeix i en relació amb el context d’afinitats de visions i sentiments respecte de la cultura ambient. Aquesta aptitud i actitud perceptiva no és cap descobriment modern, la trobem des de l’antiguitat humana. Però per fer-ho clar, habitual i senzill explicarem un moment el que va pensar, als inicis del segle XVIII, el filòsof sensualista empíric anglès George Berkeley.

Hi ha una realitat, el món efectiu que a cada moment ofereixen els sentits. Centrant-nos en el de la vista, pensa Berkeley, quan ens sentim balbs no existeix res. Només hi ha la realitat concreta quan els sentits actuen, quan estem desperts i actius. Ens pot semblar que aquesta realitat concreta desapareix quan no tenim consciència activa, però hi ha un Gran Sensor, permanentment despert, que manté la realitat física encara que nosaltres no estiguem actius. Aquest Gran Sensor és el Creador, la Creació. Berkeley, com farà Miró, estableix que les qualitats d’allò que en diem realitat són a l’esperit (avui diríem el món que cadascú s’autoelabora) i, conseqüentment, tenen una existència més efectiva i objectiva que la que la cultura atribueix a la dita realitat.

Joan Miró. Hort amb ase, 1918. Oli damunt tela. Moderna Museet, Estocolm © Successió Miró, 2018

És exactament aquesta l’actitud de Joan Miró a Mont-roig del Camp. Gran sensible com és Miró per naturalesa, la realitat cultural li mostra quelcom que no es correspon amb el seu tarannà bàsic, d’arrel. Les formes socials de circulació de la realitat són buides de projeccions sentimentals pròpies, buides de visions íntimes, d’afinitats selectives. Quan Miró observa l’entorn no percep res del que ell experimenta o té necessitat de posseir no només espiritualment, sinó materialment, físicament. Miró, com Berkeley, vol el seu món estimat per atraure-se’l o per combatre’l. Miró o es dona o rebutja; només li interessen les sabes del que la meravellosa realitat constantment ofereix. Però, encara més, la realitat que Miró observa és ell qui l’extreu i la converteix en real; sense la seva mirada no hi hauria aquell món d’altres sensacions, de sensibilitat, d’afeccions i de proïsme. A Mont-roig, Miró ha esdevingut el Gran Sensor. Realment és un creador de realitats noves per a gaudi propi i dels altres. L’artista, primer, va filosofar, qüestionar el que se li oferia; es va adonar que el món és la pròpia creació segons els sentiments, desitjos o projectes. De tot això se n’ha dit poètica. És la realitat que cadascú hauria de ser capaç de crear des d’un mateix.

Si, trobat aquest món propi —compartible amb qui vulgui (a la seva manera personal i única) identificar-s’hi o conviure-hi—, hom en vol dir religió o filosofia (vida global integrada amb les pròpies conviccions i consideracions de proïsme), aleshores, efectivament, com ho entenia i practicava Joan Miró, Mont-roig del Camp, geografia poètica creada pel Gran Sensor, és la tangibilitat creativa de l’artista. Tot resulta una creació visual plàstica. Observar-la convenç.

Joan Miró. Mont-roig, l’església i el poble, 1919. Oli damunt tela. Fundació Joan Miró, Barcelona. Dipòsit de col·lecció particular © Successió Miró, 2018

En síntesi, direm que cultura és idèntic a ideologia, i que aquesta s’estableix en funció —no en el determinisme de la relació, sinó en l’ambivalència de les compensacions funcionals— de les forces productives i les relacions de producció, determinants del que Francis Bacon anomenava idola (o condicionants perceptius culturals).

Les sensacions, la sensibilitat i les emocions —biofisiològicament (l’ADN de cadascú)— són radicalment individuals, si bé, tanmateix, actuen des dels idola condicionants. S’és el que es percep, i percebem condicionats per la idiosincràsia i la ideologia. Captem a la manera berkeliana (mironiana) les sensacions, els sentiments i les emocions que hi projectem. La realitat (l’objectivitat) és la nostra projecció.

Modest Urgell (1839 – 1919). Cementeri. Col·lecció Fons d’Art Caixa Sabadell

Tots miraren els mateixos paisatges: Modest Urgell (qualsevol dels paisatges de cementiri); Joaquim Mir, Vista de l’Aleixar, 1907-1913; Joan Miró, Mont-roig, l’església i el poble, 1919, Mont-roig, Sant Ramon, 1916, La terra llaurada, 1923-1924, Paisatge de Mont-roig, 1914 o Hort amb ase, 1918. Cadascú ens ha donat el seu paisatge des dels seus condicionants animicoespirituals i socioperceptius. Segons que sembla, i recorda encara en la seva vellesa Joan Miró, un bon dia el seu professor de la Llotja, Modest Urgell, li va dir: «Mira, noi, tot plegat es redueix a una línia d’horitzó i un dalt i un baix. L’horitzó és qui mira; el baix, la dura realitat quotidiana; el dalt, el que tu vegis d’aquesta realitat».

Joaquim Mir. Vista de l’Aleixar, 1907-1913

Observem el procés de Miró: la realitat com a esquema; tot seguit, com a projecció d’afectes i cultura propis. Després, la poètica (creació) amb què cadascú crea la seva objectivitat. Tant important és l’absis de Mont-roig com els brins d’herba que brosteja l’ase. Cadascú percep l’accidentada geografia de Siurana i la projecta des de la seva concepció del món: tàctil, visual, sensual, sensitiva i social.