Habitants de Nobarnimad

Set ficcions perifèriques i una faula centralista

Els cercles concèntrics del cafè. El centralisme és el resultat d’una llarga sèrie d’accions quotidianes, tot sovint inconscients, principalment involuntàries, realitzades per una munió d’agents socials. Alguns d’ells van néixer al Centre. D’altres s’hi van traslladar, perquè els va semblar que podrien trobar-hi certes coses que a la seva localitat d’origen no hi eren, o potser no les van saber veure. Molts són habitants d’espais periferitzats que, tot sovint, fan més confiança a les produccions culturals de la capital que a les propostes de proximitat —i es refien més d’un periodista capitalí amb qui no han coincidit mai que del veí que escriu una columna al diari local, i a qui veuen, cada matí, demanant un tallat curt de cafè a la taula del costat del bar on esmorzen.

Els nobarnimadians són molt seus. Els ciutadans que no resideixen a Barcelona ni a Madrid constitueixen, des de la perspectiva dels mèdia d’ambdues ciutats, una nacionalitat difusa, definida per una mancança doble i per una periferització dual. Quan un nobarnimadià assoleix l’èxit sense que hi hagin donat el seu vistiplau els periodistes de les dues capitals, aquests es posen de mal humor, en diuen «muntatge» i fan acusacions molt greus. En canvi, si en alguna localitat de Nobarnimad hi fan un aeroport, ho troben molt divertit. Ai, aquests nobarnimadians! On s’és vist, que algú es vulgui enlairar sense passar per Barajas ni pel Prat? Ja se sap, els alcaldes… Les corrupteles de proximitat… La demagògia d’ateneu…

A la Rambla de Preciados. A les notícies de la televisió estatal als nobarnimadians els deixen veure la Gent del Carrer i els de Dalt. La Gent del Carrer és una senyora que surt pensant en veu alta davant de la FNAC de Preciados o a la Rambla de les Flors, d’esquena a la Boqueria. Els de Dalt són tipus encorbatats que parlen davant d’un Tàpies, que pot ser Les quatre grans cròniques o el Jeu de paume. Hi ha un passatge pixaner que connecta la Rambla amb Preciados, però no hi passessis pas, està petat de ionquis que vénen de Valdemingómez i de la Mina. Hi ha un Tàpies que no és ni al Palau de la Generalitat ni a La Moncloa, però no te’l miris, és una obra menor i a més és abstracta, no hi és representada cap realitat capitalina. El devia fer per diners.

L’himne de la doble capitalitat. Va ser un encàrrec doble al músic Joan Manuel Cerral, que va compondre el xotis nostrat Les xulapes de la Rambla: «Venen flors per a turistes, / sembren flors a tots els vents, / y alfombrarte con claveles la Gran Vía / y a bañarte con vinillo de Jerez».

El nobarnimadisme és un isme. Ho és. De vegades els mèdia capitalins el defensen sense que cap empresari capitalí en tregui cap benefici directe. Ho fan perquè són mundialistes, perquè detesten les jerarquies, perquè la tossuda bellesa perifèrica del territori encén el seu sentit de l’estètica (que és l’ètica del futur).

El barri i el globus. A les notícies d’àmbit estatal els nobarnimadians hi aprenen que algunes viles privilegiades tenen barris. Quan explota una bombona de butà a Sòria, això passa a Sòria. Quan a Lleida hi ha un crim, ha passat a Lleida. En canvi, quan un fet de crònica negra succeeix a Barcelona, el presentador explica com ha tingut lloc a «la Verneda» o a «les Corts» o en algun altre districte. També a la capital de la Submeseta hi ha barris pintorescos que, segons sembla, són l’escenari preferit de les persones de caràcter passional, i dels accidentats, i dels pocatraça, que no poden sofrir l’ambient avorridot de La Latina ni les rutines indolores de Nuevos Ministerios.

El metropolità perifèric. L’acollidora sonoritat dels noms dels seus barris respectius no és l’única cosa que els veïns del districte madrileny de Pacífico tenen en comú amb els residents de l’àrea barcelonina del Bon Pastor. Encara hi ha una altra cosa que a totes dues zones saben molt bé, i la podrien explicar, amb variants i coincidències: que és possible ser metropolità i perifèric alhora, i et pot tocar sentir, en estèreo, com els teus convilatans et diuen «perifèric» mentre a la resta de la comunitat autònoma —que, en tots dos casos, no és ben bé una comunitat autònoma, sinó alguna cosa més, o menys— et titllen de «centralista».

El provincialisme metropolità. El New York Times —deia, amb sornegueria, l’escriptor nord-americà Mark Leyner— té un suplement de cultura molt cosmopolita: a les seves pàgines hi trobaràs tot allò que cal saber sobre tots els autors que resideixen a les sis o set illes principals del sud del barri de TriBeCa. Més enllà de la setena casa —Finis Terrae— s’estenen els dominis de l’inconegut: una presumptuosa i superpoblada perifèria anomenada «el Món».

La llista de reproducció Nobarnimad és part de la recerca del grup de treball Rèpica i eros, format per Mònica Sánchez, Ignasi López i Eloy Fernández Porta, en el marc del projecte col·lectiu Terra.Lab.Cat.