El passat 30 de novembre ens deixava l’arquitecte i urbanista català Oriol Bohigas, president de la Fundació Joan Miró entre els anys 1981 i 1988. Recuperem l’article de la revista Carnet número 2 de la Fundació, en el qual Bohigas mostrava la seva visió sobre la figura de Josep Lluís Sert i la influència que va tenir en l’arquitectura moderna.
Sert, com a síntesi internacional
¿Què volem dir quan diem que Josep Ll. Sert és el nostre arquitecte més internacional? Si ho interpretéssim en termes de popularitat i difusió, Gaudí, aquests darrers anys, l’hauria superat a bastament. Però la internacionalitat de què parlo no es refereix a això. Es refereix a la situació personal que Sert va adoptar en la professió, en la cultura i en la política, una situació que permeté -i que permet especialment ara- definir una visió universal i moderna dels problemes grossos i petits del seu entorn. És l’arquitecte que aglutina a Catalunya un primer grup de treball i de polèmica paral·lel als que s’establien al mateix temps arreu de les ciutats europees i americanes més compromeses en una aventura professional, cultural i social. És el primer que es proposa internacionalitzar la nostra arquitectura introduint-hi la internacionalització crítica de les permanències locals, no tant per justificar una tradició en termes conservadors com per afermar la revisió internacional de l’Estil Internacional. Durant molts anys ha estat l’únic referent català a les grans polèmiques de l’evolució del Moviment Modern i el que, des d’universitats estrangeres, ha participat més en el debat de l’ensenyament i en el vessant polític de l’urbanisme.
Imatge 1: Col·loqui sobre el GATCPAC a l’Auditori de la Fundació Joan Miró: Germà Rodríguez Arias, Josep Ll. Sert, Alexandre Cirici, Oriol Bohigas i Francesc Vicens. Francesc Català-Roca, 12 de febrer de 1976.
Imatge 2: Oriol Bohigas mostrant el projecte d’ampliació de la Fundació Miró a Germà Rodríguez Arias i diverses autoritats. Pérez de Rozas, 1987.1
Però, potser, el que subratlla més aquest valor internacional és, precisament, la seva obra. Des dels plans llatinoamericans, fins a les Fundacions Miró i Maeght, des de les grans obres de Boston i Nova York a les petites intervencions d’Eivissa, des del Pla Macià fins a les proclames socials i figuratives dels CIAM, es pot interpretar tot el conjunt de l’obra -construïda, dibuixada o explicada i polemitzada- com una mateixa decisió cultural aplicada als diversos episodis de l’evolució conceptual i estilística de l’arquitectura i l’urbanisme de la seva generació, és a dir, la dels anys centrals del segle XX, vista simultàniament des d’Europa i des d’Amèrica.
Oriol Bohigas, arquitecte.
Notes
1 Recuperem de l’Arxiu de la Fundació Joan Miró aquesta fotografia en la qual es poden identificar, d’esquerra a dreta, Eduard Castellet, Joaquim Ferrer i Roca (conseller de cultura), M. Aurèlia Capmany (regidora de cultura), Pasqual Maragall (alcalde de Barcelona) i Jaume Freixa (patró de la Fundació i arquitecte encarregat de l’ampliació).