De la nova normalitat a la nova realitat

Més de nou mesos per pair i acomodar-nos —si aquesta paraula és possible— a conviure amb la pandèmia de la covid-19. Encara no fa un any, ningú dels que vivim a la cara bonica del món, els pocs que en números percentuals som privilegiats, ni imaginàvem que un virus seria capaç de posar-nos en una situació de precarietat, que ens fa trontollar individualment i col·lectivament en la incertesa.

Val a dir que, tot i la reivindicació lícita, enraonada i justificada del món de la cultura, la situació de desemparament en què ens trobem no és tan diferent de la que es viu en altres sectors que, malauradament, no tenen ni les eines ni els recursos per alçar la veu, ni per fer-se escoltar, són invisibles. Amb això vull dir que el desemparament és més transversal que sectorial, i la crisi, més sistèmica que de salut. Potser la gran afectació és més de classe, i de classe treballadora, un concepte que hem oblidat però que existeix.

Com un gegant amb peus de fang, tot se n’ha anat en orris en un tres i no res, la qual cosa em fa pensar que potser no tot estava construït amb fonaments sòlids, ni tan ben travat com ens pensàvem. Per a les grans institucions culturals, que ja des del 2008 anaven xerricant i grinyolant, la clatellada, ara, ha estat esfereïdora. No hem de perdre de vista que moltes d’aquestes institucions s’han erigit com si fossin un gran mausoleu, per a gaudi de l’ostentació personal dels membres dels seus patronats i els seus satèl·lits. I, de fet, es diferencien poc dels consells d’administració de bancs i multinacionals, ja que segueixen el seu camí i els seus models, i àdhuc comparteixen noms. 

El cas és que, finalment, i com acostuma a passar, els damnificats de tot plegat, els que pagaran els plats trencats, seran i són els treballadors de la cultura, i reprenc l’argument de classe ja apuntat anteriorment: l’especificitat com a «treballadors de la cultura» no els fa gens diferents de la resta de treballadors, és a dir, són la baula més feble de tot el sistema —sistema, en el nostre cas, neoliberal, que no és pas un detall menor.

Però ara toca mirar endavant, allò de fer de la necessitat virtut. Davant de tot un sistema cultural col·lapsat —podríem deixar-ho en «un sistema col·lapsat» a seques—, caldrà cercar nous recursos i estratègies per continuar generant cultura. Potser seria bo, en aquest cas, aplicar una mirada mironiana radical. El tòpic d’assassinar la pintura, no emmaridar-se amb compromisos, els quals poden ser tècnics, metodològics, institucionals. Som davant d’un temps nou, s’ha parlat fins i tot d’un nou contracte social, i caldrà parar l’orella i escoltar per saber què ens vol dir i què podem oferir-li nosaltres.

És evident que no tot anirà bé, ho podem constatar cada dia, la magnitud del desastre pandèmic cada cop és més gran, i no tothom se’n sortirà. Aquells que demostrin capacitat experimental real, d’adaptació, d’elaborar nous discursos, de fer noves propostes adequades a la «nova realitat», seran els que se’n sortiran, els anomenarem els resilients.

És en aquesta «nova realitat» on vull aturar-me. Al llarg del confinament i de la «nova normalitat», hem pogut flirtejar amb nous terrenys i experimentar-hi, terrenys que, tot i que ja existien, no els havíem explorat en profunditat, eren espais verges per a la majoria dels mortals. Els espais fins ara convencionals han sofert en els seus límits una dilució i han donat pas precisament a nous espais, en què ja no només es contempla un indret físic, una sala, un escenari, un taller… 

En la mateixa mesura que la idea de comunitat també ha experimentat una bona sotragada. Les comunitats enteses com a grups humans que interactuen en espais comuns —i aquí la definició acadèmica entén l’espai comú com un espai físic— han patit també una destrucció conceptual, per començar una nova construcció en què l’espai físic no és el centre de l’activitat, de les relacions, etc.

La virtualització de l’activitat i l’ús de les xarxes socials van actuar, inicialment, de cataplasma que proporcionava una certa analgèsia cultural, sobretot en els moments més durs del confinament. L’oferiment en obert de continguts, tot i ser una extensió de la «vella realitat», va ser un primer pas que deixa entreveure que quelcom està a punt d’experimentar canvis profunds, en el consum, en l’exhibició, però també en com generem cultura.

En el punt àlgid del confinament, vaig afirmar en un article d’opinió que «si som capaços de virtualitzar l’escolarització dels més menuts, de fer les compres de productes bàsics en pàgines web, de treballar amb tot l’equip de professionals connectats, de lligar i tenir sexe amb una aplicació, d’assistir a oficis religiosos per YouTube, de rebre assistència sanitària amb el telèfon mòbil, de fer dinars i vermuts amb amics i familiars amb Zoom…, què ens impedeix de celebrar les nostres festes en línia?». I ara hi afegiria: què ens impedeix desenvolupar l’activitat cultural? I aquí posaria l’accent en la creació. A mi, personalment i degut al desconeixement, em genera basarda, però crec que pot ser un repte apassionant.

Tanmateix, cal que fem una reflexió i tinguem una mirada crítica per concloure que les xarxes i els entorns virtuals que normalment fem servir no són els adequats per a l’activitat cultural. Primer de tot, perquè no són ètics ni transparents, i les corporacions i multinacionals que hi ha al darrere no s’adiuen amb els valors que pretesament enarbora la cultura; per tant, haurem de fugir-ne o ser molt selectius.

En aquest cas, serà feina nostra exigir a les administracions públiques que impulsin eines i xarxes socials públiques que siguin ètiques i respectuoses amb les dades dels seus usuaris, i que esdevinguin un servei públic de primer ordre. Considerar les xarxes socials un servei públic serà un pas de gegant que permetrà la democratització de molts processos, també els culturals.

És probable que ens trobem davant d’una situació amb comuns denominadors amb aquella en què es va trobar la cultura occidental a finals del segle xix i principis del xx. Una situació de crisi que va propiciar anar un pas més enllà, voler trencar amb les convencions i els academicismes que encotillaven un potencial creatiu sense precedents, i la seva eclosió va donar lloc al fenomen dels ismes: noves formes i nous missatges. Una nova manera de veure i mirar el món des de l’òptica creativa. Caldrà observar si les institucions culturals que s’han aixecat de la «vella realitat» seran receptores i proactives —culturalment i creativament— d’allò que la «nova realitat» suposadament ens pot oferir.