El compromís per la defensa de les llibertats i de la identitat catalana

Joan Miró va ser un artista compromès amb el seu temps. Ho va demostrar amb la seva participació al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París, on va realitzar el mural Le Faucheur (1937), o amb la creació del segell Aidez l’Espagne per recaptar fons per al Govern de la República. Però, sens dubte, va ser a partir dels anys seixanta quan el seu compromís amb les llibertats i la identitat catalana fou més evident arran de les seves declaracions i, sobretot, per la voluntat de col·laborar i vincular-se de manera desinteressada amb causes relacionades amb la lluita per la cultura i els drets humans a través de la producció de cartells.

Joan Miró al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París, 1937. Autor desconegut – Cortesia Successió Miró

A partir dels anys quaranta, Miró comença a interessar-se per les tècniques del gravat, que li permeten crear un art que arribi al màxim nombre de persones, i a fugir de la pintura de cavallet i de l’especulació monetària de l’art. Com? «Plantant cartells al carrer, com jo he fet sovint, o bé mitjançant l’escultura, el gravat…», com confessa a Raillard.[1] El cartell interessa a Miró perquè conjuga tot un seguit d’elements molt importants per a ell: és una obra col·lectiva i, per tant, s’apropa a l’anonimat, representa la col·laboració amb artesans gravadors; és una obra mural, per a tothom, que omple les ciutats, i alhora és efímera, neix amb voluntat de desaparició: més d’hora o més tard, vindran altres cartells a tapar l’anterior.

Coincidint amb l’exposició a l’Hospital de la Santa Creu de l’any 1968, la producció de cartells de Miró creix, probablement perquè les institucions catalanes el redescobreixen i pensen que un artista de la seva transcendència internacional contribuirà a donar relleu i prestigi a les seves reivindicacions. L’artista ho expressa així a Raillard: «S’adrecen a mi, una mica, com a un patriarca. M’alegra que em demanin coses. Sobretot perquè les autoritats oficials sempre han fet tot el possible perquè jo fos un desconegut al meu país, mentre que era molt conegut a tot arreu; per a mi va ser molt dur…».[2]

Aquell mateix any, Miró fa el cartell per al Primer de Maig, Dia Mundial del Treball. Pere Portabella recorda l’encàrrec: «[…] el vam anar a veure a l’Hotel Colón, a petició dels dirigents de Comissions Obreres, per demanar-li que fes el cartell del Primer de Maig. I aquí hi ha el cartell de la convocatòria de les manifestacions, aleshores considerades il·legals».[3] En aquest cas, Miró es posiciona clarament a favor dels drets dels treballadors, oblidats per un règim que prohibia els sindicats, excepte el vertical, obligatori per a tothom.

1er. de maig 1968, 1968. Fundació Joan Miró, Barcelona. © Successió Miró, 2019

Aquell mateix any, Barcelona apareix empaperada de cartells amb el lema «Salvat Català» per anunciar el primer diccionari enciclopèdic en català de l’Editorial Salvat. Un cartell amb doble lectura: anunciar el diccionari, però també jugar amb «Salva’t, català», una crida a la necessitat de recuperar l’idioma del país, maltractat per una dictadura que el relegava a l’àmbit familiar.

Salvat Català, 1968. Fundació Joan Miró, Barcelona. © Successió Miró, 2019

En aquesta línia, Miró crea, el 1974, un cartell per a Òmnium Cultural, una entitat que es va crear el 1961 per suplir les institucions culturals catalanes. El cartell interroga directament l’espectador: «Ja ajudeu la cultura catalana?».

Òmnium Cultural. Ja ajudeu la cultura catalana?, 1974. Fundació Joan Miró, Barcelona. © Successió Miró, 2019

Però la cultura catalana no és només la llengua, és tota la societat qui forma la cultura del país, i Miró ho sap bé, per això fa el cartell per l’aniversari del Futbol Club Barcelona. En relació amb aquest cartell, Miró explica: «El darrer gravat és per al Barça (és un equip de futbol, el coneixes?). És per a celebrar el 75è aniversari […]. Això afecta realment centenars de milers de persones i donarà la volta al món. Ei, no és Barcelona: és tot el món».[4]

Barça. Futbol Club Barcelona. 75 Aniversari, 1974. Fundació Joan Miró, Barcelona. © Successió Miró, 2019

L’activitat de Miró com a cartellista s’incrementarà encara més després de la mort de Franco, un moment d’incertesa, de transició, en què tota la societat catalana reclama el reconeixement de la seva cultura i les seves institucions. Miró rep Raillard el 1975 i comença la seva conversa parlant sobre el cartell que prepara per a l’aparició del diari Avui: «Això que veieu aquí és un projecte de cartell per al primer diari en català després de quaranta-cinc anys. […] Fa quaranta-cinc anys que treballo per la cultura catalana. […] I més endavant, després de la Guerra Civil i de la victòria del franquisme, sovint em vaig sentir desanimat, però avui, amb aquest cartell, hi ha alguna cosa nova que comença. Igual que aquí, un cartell per a uns excursionistes catalans (Imatge 6) […]. Durant tots aquests anys, Catalunya, malgrat tot, no ha parat de germinar».[5]

Avui. Diari en català, 1975. Fundació Joan Miró, Barcelona. © Successió Miró, 2019

I les institucions, efectivament, treballen i lluiten per la cultura catalana. Com si es tractés de la resposta a la pregunta plantejada al cartell d’Òmnium, el 1977 se celebra el Congrés de Cultura Catalana, que aconsegueix un gran ressò en la ciutadania. La Fundació Joan Miró presenta l’exposició Què és i què ha estat la cultura catalana, i Miró, mai aliè al que passa al seu voltant, en fa el cartell.

Congrés de Cultura Catalana, 1977. Fundació Joan Miró, Barcelona. © Successió Miró, 2019

Aquell mateix any, l’Assemblea de Catalunya, una organització que aplega partits polítics i entitats culturals i ciutadanes, llança la campanya «Volem l’Estatut» i n’encarrega el cartell a Joan Miró. No es va arribar a difondre, però per a Miró va tenir una gran transcendència, tal com comenta a Raillard: «[…] volia mostrar una força, res més que una força […]. Als carrers de Barcelona hi ha “graffitti” per tot arreu, i vaig voler integrar-m’hi: solament un grafisme fort i les quatre barres del nostre emblema. Aquells cartells distribuïts por tota la ciutat, a tots els carrers, són la voluntat del poble català, la dels “graffitti”. […] Vermell, groc, blau, verd, negre, molt violent. Zas! La victòria de la vitalitat. Vet aquí».[6]

Projecte per al cartell Volem l’Estatut, 1977. Fundació Joan Miró, Barcelona. © Successió Miró, 2019

A través de la producció de cartells, Miró mostra la implicació de l’artista en les reivindicacions socials. Segurament això té molt a veure amb la responsabilitat cívica que Miró considerava fonamental en l’art, tal com deixà clar al seu discurs d’acceptació del títol de doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona el 1979: «Entenc que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per a dir alguna cosa, i que té l’obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d’inútil, sinó quelcom que faci servei als homes. Que el fet de poder dir alguna cosa, quan la major part de la gent no té opció per expressar-se, l’obliga que aquesta veu […] sigui, en certa manera, la veu de la seva comunitat. Que quan un artista parla des d’un país com el nostre, cruelment marginat per una història adversa, cal que faci sentir la seva veu pel món, per afirmar, contra totes les ignoràncies, tots els malentesos i totes les males fes, que Catalunya existeix, que és original i és viva».[7]

[1] Raillard, Georges. Joan Miró. El color dels meus somnis. Converses amb Georges Raillard. Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2009, p. 26.

[2] Raillard, Georges. Conversaciones con Miró. Barcelona: Gedisa, 1993, p. 233.

[3] Portabella, Pere. «Miró l’altre». A: Malet, Rosa Maria. Joan Miró 1956-1983. Sentiment, emoció, gest. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2006, p. 44.

[4] Miró, Joan. Miró parle. París: Maeght éditeur, 2003, p. 31.

[5 Raillard, Georges. Joan Miró. El color dels meus somnis. Converses amb Georges Raillard. Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2009, p. 19.

[6] Raillard, Georges. Conversaciones con Miró. Barcelona: Gedisa, 1993, p. 232-233.

[7] Discurs de Joan Miró amb motiu del seu nomenament com a doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona, 2 d’octubre del 1979. A: Malet, Rosa Maria. Joan Miró. Barcelona: Edicions 62, 1992, p.7. (Col·lecció Pere Vergés; 47).