Cicatrius i reparacions

En un món que ens creiem tan globalitzat i multicultural ja convé que algú recordi les cicatrius que arrosseguem. Multiculturalitat no vol dir que tothom accepti la pluralitat de cultures i és obvi que en la vida de Kader Attia n’hi ha unes quantes. El nord d’Àfrica i Europa, tan veïns i tan a prop, han tingut topades històriques que han deixat cicatrius encara no reparades.

Kader Attia. Humiliation, 2018. Escultura mural in situ. Cortesia de l’artista. Foto: Pere Pratdesaba © Kader Attia, VEGAP, 2018

Sota el nom de «La España de las Tres Culturas» se’ns ha venut una faula que s’ensorra si recordem una mica el nostre passat. Jueus, cristians i musulmans convivint en harmonia! L’historiador Américo Castro[1] inicià la polèmica sobre com es van desenvolupar les trajectòries vitals dels membres d’aquests tres grups religiosos i culturals en l’època medieval: hi va haver convivència, coexistència o conveniència?

Les preteses bones relacions suggerides per Castro foren criticades per David Romano,[2] que proposà substituir el terme convivència pel de coexistència, i ara ja està fora de dubte, segons Brian Catlos,[3] que el que va funcionar en el nostre món medieval va ser:

la dinàmica d’utilitat […] tant des del punt de vista dominant com des dels grups dominats. Tal com va succeir en altres situacions anàlogues a Europa i fins i tot en el món modern, la relació estava basada sobretot en la percepció d’utilitat d’uns grups envers els altres i no va ser res més, ni res menys, que un cas de conveniència.

Kader Attia. Untitled, 2018. Cortesia de l’artista. Foto: Pere Pratdesaba © Kader Attia, VEGAP, 2018

També està molt bé que es parli de reparació, però el cert és que el món modern encara no l’ha conclosa. És sabut que els jueus hispànics foren expulsats l’any 1492 i bona part foren acollits al nord d’Àfrica, és a dir, en terres islàmiques. Més endavant, un real decreto del 20 de desembre del 1924, sancionat pel Directori militar de Primo de Rivera, proposava que podien obtenir la nacionalitat espanyola:

antiguos protegidos [sic] españoles o descendientes de éstos, y en general individuos pertenecientes a familias de origen español que en alguna ocasión han sido inscritas en Registros españoles, y estos elementos hispanos, con sentimientos arraigados de amor a España, por desconocimiento de la ley y por otras causas ajenas a su voluntad de ser españoles, no han logrado obtener nuestra nacionalidad.

En realitat, el decret anava destinat als descendents de jueus que poguessin acreditar-ho, és a dir, als sefardites. Si bé només se n’aprofitaren uns 3.000, fou aquest marc jurídic el que durant la Segona Guerra Mundial permeté a algunes legacions diplomàtiques espanyoles protegir jueus d’origen sefardita i salvar-ne milers de l’Holocaust. Destacà el metge i senador Ángel Pulido, que inicià una important labor en defensa del col·lectiu sefardita, amb el suport també d’intel·lectuals com Pérez Galdós, Unamuno o Menéndez Pelayo.

Però què se n’ha fet, del romanent dels musulmans hispans?

Kader Attia. Intifada: The Endless Rhizomes of Revolution, 2016. Instal·lació. Escultures metàl·liques, goma, pedres, diaris, fotocòpies. Cortesia de l’artista, Galerie Krinzinger i Galerie Nagel Draxler Berlin/Cologne. Foto: Pere Pratdesaba © Kader Attia, VEGAP, 2018

L’any 2006, el president de la Junta Islámica —d’àmbit estatal—, amb el suport d’Izquierda Unida i del Partido Andalucista, demanà al Parlament andalús que instés l’Estat espanyol a concedir la nacionalitat espanyola als descendents dels moriscos, és a dir, dels musulmans hispànics que havien estat batejats per força a la primera meitat del segle xvi i que també van sofrir desterrament entre el 1609 i el 1614. N’hi havia, i n’hi ha, a diversos països nord-africans, com el Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Mauritània i Mali, i a antigues terres otomanes, com Salònica o Istanbul. Hi ha famílies magrebines que guarden el record del seu passat, i només cal veure, per exemple, la plaça major de Tozeur, a Tunísia, on els edificis de maó vist i un inusual rellotge al minaret de la mesquita són una clara rèplica de la plaça de qualsevol poble aragonès.

Amb aquesta iniciativa es pretenia reparar l’oblit històric patit pels moriscos, tot recordant que se’ls havia d’equiparar amb els jueus. La mesura hauria pogut prosperar modificant l’article del Codi Civil en què ja es reconeix el dret preferent als sefardites, ampliant-lo als descendents dels moriscos, també hispans.

Les cicatrius no s’esborren sense una reparació igualitària.

Edició: Bernat Pujadas

[1] España en su historia. Cristianos, moros y judíos. Barcelona: Grijalbo, 1948.

[2] «Coesistenza/convivenza tra ebrei e cristiani ispanici». Sefarad (Madrid-Granada), 1995, núm. 55, p. 359-382.

[3] «Cristians, musulmans i jueus a la corona d’Aragó. Un cas de conveniència». L’Avenç (Barcelona), 2001, núm. 263, p. 8-16.