Rue Blomet: un espai per a la poesia

El febrer de 1921, ara fa cent anys, Joan Miró s’instal·la a París, en un estudi cedit per Pau Gargallo al número 45 de la Rue Blomet. París, amb els seus museus, l’efervescència cultural i les tertúlies literàries, el trasbalsa i el paralitza: «Jo aquí a penes treballo; no és possible. Sento que un món nou s’obre al meu cervell». Un món nou que descobrirà gràcies, en part, als poetes i escriptors que va conèixer a través del seu veí de taller, el pintor André Masson.

El primer encontre amb Masson va ser poc després de la seva arribada a París. Masson recorda així aquella trobada: «Fou al cafè de La Savoyarde, just a sota el Sacré-Cœur, on en Joan i jo ens vam conèixer per primera vegada. […] vam caminar l’un cap a l’altre i vam sentir una simpatia recíproca i la sorpresa de saber que acabàvem de llogar, tots dos, al mateix temps, un taller al número 45 de la Rue Blomet». Al llarg dels mesos que van viure allà, Masson i Miró van intimar molt i Miró va poder freqüentar molts dels poetes, artistes i escriptors que tant el van impressionar, entre els quals hi havia Roland Tual, Michel Leiris, Antonin Artaud, Armand Salacrou i Georges Limbour. Tots ells consideraven Masson el seu mentor degut a la seva àmplia cultura i a la cruenta experiència que va viure com a soldat a la Primera Guerra Mundial.

Miró recorda aquests moments en una entrevista amb James Johnson Sweeney: «Masson s’estava al taller del costat. Sempre va ser un gran lector ple d’idees. Comptava entre els seus amics pràcticament tots els joves poetes del moment. Els vaig conèixer a través d’ell. I a través d’ells escoltava discussions sobre poesia. Els poetes que Masson em va presentar m’interessaven més que els pintors que havia conegut a París. Estava entusiasmat amb les idees noves que aportaven i, sobretot, amb la poesia de la qual discutien. L’engolia tota la nit, sobretot la poesia dins de la tradició de Le Surmâle de Jarry».

«La Rue Blomet es un lloc, un moment, decisiu per a mi. Hi he descobert tot el que soc i tot el que arribaré a ser.»

Per a Masson, el número 45 de la Rue Blomet era també un espai de diversió, i la companyonia no tenia res d’intel·lectual: compartien àpats, xerraven, escoltaven música, ballaven i treballaven impulsats per un mateix esperit. Miró era partícip d’aquest ambient, tant des del seu taller com des del de Masson. Les portes estaven sempre obertes i un forat a la paret mitgera encara afavoria més aquesta afinitat.

Miró tenia una disciplina de treball molt diferent de la del seu veí: «Jo tenia la mania de l’ordre i la netedat […]. M’agradava sortir de la meva cel·la monacal per entrar a l’increïble desordre de papers, d’ampolles, de llenços, de llibres i d’objectes domèstics que poblaven l’estudi veí. […] Masson treballava en un estat d’agitació. Escoltant música, o amb el xivarri de les converses. Jo només podia treballar sol i en silenci, amb una disciplina ascètica».

Llibres i quadern de la biblioteca personal de Joan Miró.
© Fundació Joan Miró, Barcelona. Fotografia: Jaume Blassi

A la biblioteca personal de Joan Miró, a l’arxiu de la Fundació, hi podem trobar molts dels llibres de què es parlava en aquelles reunions i dels poetes que hi assistien. Miró, metòdic, com sempre, feia llistes als seus quaderns dels llibres dels quals s’havia parlat, que ratllava quan havia aconseguit llegir-los.

Però, si bé la Rue Blomet va ser un lloc de trobada d’amics i companys on es discutia de pintura, de teatre o de literatura, i on es jugava als escacs, als dards o a les cartes, per a la majoria del grup, i especialment per a Miró, va ser un viatge iniciàtic i de creixement personal.

Peinture-Poème («Le corps de ma brue puisque je l’aime comme ma chatte habillée en vert salade comme de la grêle c’est pareil») Joan Miró, 1925 © Successió Miró, 2021

L’esperit de subversió que es viu a la Rue Blomet dona llibertat a Miró per utilitzar tota mena d’imatges pròpies i en préstec, líriques i escatològiques, màgiques i banals. En el procés d’estilització i de mutació que es produeix a la seva obra a partir de La masia (1921-1922) i de La terra llaurada (1924), l’artista aconsegueix desprendre’s de tots els convencionalismes i portar la seva pintura cap a un estat de llibertat sense precedents. L’obra deixa d’exercir la seva funció descriptiva i passa a tenir un caràcter simbòlic reforçat per la incorporació de lletres i xifres, primer amb un valor purament plàstic (Sans titre, 1924) i a poc a poc amb un valor sígnic i enunciatiu (Peinture-Poème («Le corps de ma brune puisque je l’aime comme ma chatte habillée en vert salade comme de la grêle c’est pareil»), 1925).

«No faig diferències entre pintura i poesia»

L’encontre amb els poetes i amb la poesia —com a gènere— permet a Miró trobar noves vies per anar més enllà de la pintura. Tots coincidien en la importància que donaven a la poesia. «La poesia, en el sentit més ampli, tenia per a nosaltres un valor que no seria excessiu qualificar de sagrat […]. La poesia, tant per al Joan com per a mi [Masson], era cabdal. Ser pintor-poeta era la nostra ambició.»

Sense títol. Joan Miró, 1924 © Successió Miró, 2021
Llapis, llapis pastel, aquarel·la, collage de segells i inscripcions a mà damunt paper

En el treball de Miró, poesia és el procés de destil·lació a què són sotmeses les obres. De l’acumulació anecdòtica passa a la representació simbòlica mitjançant un despullament lent i reflexiu que podem veure en pintures com La sieste, Le sourire de ma blonde, Peinture («48»)Pintura-poema o Sense títol. Aquestes obres no són el resultat de la mimesi del gest d’un altre pintor, ni de les lectures dels poetes, ni tampoc d’un emmirallament casual, sinó que és un procés creatiu lent, d’«emulsió poètica», que incorpora a poc a poc tots aquests ingredients i que és fruit d’un treball interior de síntesi que aconsegueix portar la pintura fins a un lirisme tan eloqüent que fa que s’esborrin fronteres entre la pintura i la poesia.

Dibuixos preparatoris de La migdiada. Joan Miró, 1925
Llapis grafit damunt paper

La sieste. Joan Miró, 1925 © Successió Miró, 2021

Si amb La masia el virtuosisme del detall portat a l’extrem li va obrir el camí de l’estilització, la poesia —en el sentit més etimològic del terme— li obrirà la porta a un món infinit de signes i constel·lacions.

El 1926 Miró deixa la Rue Blomet per travessar el Sena cap a la rive droite a un nou estudi a la Rue Tourlaque, i l’any següent Masson el segueix i reconeix que és el final d’una època: «La Rue Blomet: tot allò que aleshores es movia no pertanyia gens a aquest món. Què passa? Que ara ja hem tocat terra? No em puc pas resignar a creure que estem tan perduts». Michel Leiris també recorda el moment de desaparició del lloc de trobada a la Rue Blomet: «Va deixar, per tant, d’existir? Sí, si considerem que […] no podia ocórrer res més que una relativa dispersió. I no, si es té en compte la tendència […] que va continuar representant», tot i que la història de la gent que va formar part del grup passaria des d’aquell moment a barrejar-se amb la història del surrealisme.

Els records també acompanyaran Miró durant molts anys i són presents a les entrevistes que li van fer al llarg de tota la seva vida; plàsticament van quedar patents a l’obra Peinture («48»), del 1927. Aquesta obra, realitzada després de deixar la Rue Blomet, mostra un gran número 48, el número que Miró veia cada dia a l’altra banda del carrer en sortir del seu estudi i que imita la grafia de les plaques de carrer. A l’angle superior dret hi ha una taca blanca creuada per línies negres, i està ple d’esquitxades vermelles de pintura molt diluïda, com si fos sang. Sobre aquest quadre, Miró explicaria a Dupin: «També vaig pintar, recordo, un enorme 48 en un llenç molt nu. Era el número obsessiu que m’impressionava quan sortia, a l’edifici de davant, el 48 de la Rue Blomet».

Peinture-Poème («48»). Joan Miró 1927 © Successió Miró, 2021
Oli i inscripcions a mà damunt tela

Miró, seguirà en contacte amb molts dels poetes del cercle de la Rue Blomet, però especialment amb Michel Leiris i Georges Bataille, dos dels creadors de la revista Documents, bastant crítics amb Breton. Una mostra d’aquesta amistat és el quadre Peinture-Poème (Musique, Seine, Michel, Bataille et moi), del 1927, l’únic que, d’alguna manera, parla de la biografia de l’artista, ja que recorda els passejos nocturns per la vora del Sena de tres amics, tres poetes, tres creadors d’imatges.

Referències bibliogràfiques:

Epistolari català. Joan Miró 1911-1945. Barcelona: Editorial Barcino/Fundació Joan Miró, 2009.

«A Joan Miro pour son anniversaire». A: Masson, André. Le rebelle du surréalisme. Écrits. (Collection Savoir).

Rowell, Margit (ed.). Joan Miró: Écrits et entretiens. París: Daniel Lelong, 1995.

Leiris, Michel. «45 Rue Blomet». Los Cuadernos del Norte, 1982.