L’Arxiu de la Fundació Joan Miró: consciència i responsabilitat d’un llegat

Emoció i respecte

A l’Arxiu de la Fundació s’hi entra en silenci i gairebé de puntetes. No perquè ho marqui cap protocol, sinó senzillament perquè saps que estàs entrant a l’univers més íntim de l’artista. Teresa Montaner fa anys que n’és la responsable i ens explica la primera vegada que va poder accedir als «papers» Miró gràcies a Rosa Maria Malet, l’aleshores directora de la Fundació, i a Carme Escudero, en aquell moment cap de Conservació.

Ella coneixia el Miró de l’obra acabada, el que s’estudiava a la universitat, de passada, perquè calia veure tota la història de l’art modern, i també el que havia visitat a les sales dels museus. En aquells moments, Alexandre Cirici ja s’havia referit als «papers» Miró, Gaëtan Picon havia publicat els Carnets catalans i Pere Gimferrer estava preparant Les arrels de Miró, però a la universitat rarament s’abordava un artista des del seu procés de treball. «Descobrir el Miró dibuixant va ser emocionant, pel desconeixement de l’existència d’aquells documents i per la consciència de trobar-te davant de la seva obra primigènia. També sents un gran respecte envers l’artista, per haver sabut preservar els esbossos de tota una vida malgrat els esdeveniments que va haver de viure, amb conflictes bèl·lics i nombrosos canvis de residència i de tallers, i agraïment, per haver volgut donar aquest immens llegat a la Fundació i al món.»

La consciència d’un llegat

L’any 1911, als divuit anys, Miró escriu als seus pares amb el convenciment que algun dia arribarà a «ocupar un buen puesto en la pintura». Pel que es desprèn d’aquestes paraules, Miró té la convicció que jugarà un paper important en la pintura i en la societat. En el seu discurs pronunciat l’any 1979 amb motiu del seu nomenament com a doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona, parla de l’«especial responsabilitat cívica». L’artista, diu Miró, «és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per dir alguna cosa, i que té l’obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d’inútil, sinó quelcom que faci servei als homes».

Anotacions. c 1942, Fundació Joan Miró.

¿És potser per aquesta consciència de voler transcendir fent «un servei als altres» que Miró va guardar amb tant de zel tots els seus dibuixos, cartes i documents a través dels temps i dels diferents paisatges?

«Crec que els motius són diversos. És clar que la voluntat de transcendir hi és, forma part de la nostra cultura. El 1931, per exemple, Miró comença un llibre de registre on anota títols, dates i de vegades també el nom del propietari al qual havia anat a parar la seva obra. Aquell mateix any, poc abans que Picasso inaugurés a París la seva primera exposició retrospectiva i Zervos li comencés a preparar el catàleg de tota la seva obra, Miró escriu al seu amic Josep Francesc Ràfols, amb qui havia mantingut una copiosa correspondència, i li demana que guardi totes les cartes que s’havien escrit l’un a l’altre, perquè en el futur podrien ser importants. Quan, anys més tard, Jacques Dupin es va posar a escriure la seva biografia, Miró el va conduir cap a les cartes que havia compartit amb els seus amics. Per tant, el convenciment que un dia arribaria a ser algú important en el món de l’art hi era. Conservar els seus dibuixos i les seves anotacions era una manera d’inventariar la seva pintura fins que no arribés el seu catàleg. Però també era l’instrument que li permetia fer una revisió de la seva obra. Mentre que avui les pintures més importants de Miró les trobem a diferents museu del món, en aquell moment la major part de la seva obra anava a parar a col·leccions privades i l’artista les perdia de vista.»

Coberta de quadern i anotacions. 1931, Fundació Joan Miró.

Actualment, l’Arxiu de la Fundació, creat per voluntat de Joan Miró, guarda prop de 10.000 documents de l’artista de totes les èpoques, entre dibuixos preparatoris, anotacions, maquetes, correspondència i documentació diversa. A més, conserva l’obra gràfica i litogràfica de l’artista gairebé completa, que inclou algunes proves d’artista i els llibres il·lustrats que va realitzar gràcies a la seva bona relació amb els poetes i al desig de transcendir els límits de la pintura. Ara tot aquest fons es guarda en calaixeres, dins de caixes i camises de conservació, inventariats i categoritzats.

«Aquest fons va arribar a Barcelona procedent dels tallers que Miró tenia a Palma. Les primeres donacions daten del juny del 1975 i l’abril del 1976, coincidint amb l’obertura de la Fundació. La segona donació es va fer efectiva el novembre del 1987, després de la mort de l’artista. Al llarg dels anys, el fons documental de la Fundació s’ha incrementat amb donacions i dipòsits de propietaris privats i de familiars i amics de Miró. Entre aquestes obres hem de destacar alguns epistolaris molt interessants, així com la biblioteca personal de l’artista. És un fons que reflecteix la seva manera de pensar i de fer.»

Pensar dibuixant

Quan parlem del pensament de Miró, la Teresa s’expressa amb passió. Aquest fons no només recull els esbossos o dibuixos preparatoris de Miró, sinó també una part important del pensament de l’artista: «Sobretot, ens han arribat reflexions seves a través d’alguns quaderns dels anys quaranta. Es tracta de pensaments que Miró escriu entre Mallorca i Mont-roig, on viu sense fer-se notar des que va decidir tornar de l’exili, quan l’exèrcit nazi va envair França. Miró ens parla del seu recolliment espiritual, de com afrontar la situació del moment, de no preocupar-se si una obra queda inconclusa, perquè el que realment importa no és l’obra en si, sinó la trajectòria de tota una vida i com aquesta trajectòria repercutirà en els altres. Fins als anys cinquanta, el fons de dibuixos i documents que es conserva a la Fundació va ser seleccionat amb cura per l’artista. Està format principalment per quaderns i, en la majoria dels casos, només va conservar el darrer dibuix. Miró explica en algunes de les seves entrevistes que, el 1956, quan es va instal·lar de forma definitiva a Palma, on el seu amic, l’arquitecte Josep Lluís Sert, li havia dissenyat un taller, va fer una severa autocrítica de la seva obra i en va destruir molts. Els que va fer amb posterioritat mostren el seu mètode de treball, amb molts més esbossos per a una sola obra i amb infinitat de projectes que mai es van dur a terme».

Dibuixos preparatoris de  La sieste (La migdiada), 1925, Fundació Joan Miró.

Treball i mètode

Li preguntem per alguna peça rellevant. «Totes! El conjunt! Em venen a la memòria els quaderns de dibuixos dels anys vint i trenta, gràcies als quals Carolyn Lanchner va posar en relleu el mètode de treball en sèries de Miró. Però fins i tot els dibuixos que mai es van arribar a materialitzar són importants, cadascun d’ells és el resultat d’un xoc que li servirà per assolir nous objectius. Penso en el quadern de dibuixos que va quedar a Barcelona quan es va exiliar a París el 1936 i que per un breu període de temps li va impedir continuar pintant. O en el quadern de Varengeville-sur-Mer, que es va pensar que l’havia perdut en el trajecte de retorn a Catalunya i el va tornar a dibuixar de memòria. Mai el va arribar a desenvolupar, però estic convençuda que el fet de retreballar-lo li va servir per prendre consciència del moment en què es trobava.»

D’aquests «papers», com els anomenava en Cirici, n’hi ha de diverses tipologies: els esbossos per a pintures i dibuixos i els esbossos per a les escultures. «Els primers, llevat dels de formació, encara molt figuratius, responen a impulsos diversos. Una mateixa pintura pot tenir diferents esbossos, que es poden considerar fases d’un procés, el qual, de vegades, fins i tot pot durar anys. A través d’aquests dibuixos veiem com el llenguatge de Miró de mica en mica es va sintetitzant fins a eliminar de la seva obra qualsevol representació del món real. Per a l’escultura, en canvi, el punt de partida és diferent. Són els objectes mateixos que la conformen els que li produeixen el xoc. Aquí parteix de la realitat, acobla els objectes al terra i, abans d’emmotllar-los, els dibuixa. Podríem dir que, sobretot, actuen de recordatori. D’altra banda, també hi ha dibuixos que responen a revisions de la seva obra passada, als quals torna en moments molt concrets de la seva trajectòria per poder encarar el futur. Tenir a mà tota la seva col·lecció d’esbossos crec que, en aquest sentit, li va ser de gran ajut.»

Dibuix preparatori, objectes acoblats de l’escultura i obra final de Dona i ocell, 1967. Fundació Joan Miró.

Li preguntem si ella a vegades també té dubtes de cap a on tirar, si la feina de l’Arxiu és una feina solitària, si nota el pes de la responsabilitat… «Tenim la responsabilitat de conservar aquest patrimoni que ens han llegat en les millors condicions. Aquesta és una feina que fem conjuntament amb conservadors especialistes en paper, però també tenim la responsabilitat de documentar i revisar aquest material perquè estigui a l’abast de tothom. I no diria pas que la feina de l’Arxiu sigui solitària, ans al contrari. Els que hi treballem tenim moltes oportunitats de compartir informació i coneixement amb els investigadors. Contribuir a la recerca de Miró, sigui de forma directa o indirecta, és un dels objectius de la Fundació i també és una satisfacció per a nosaltres.»

Amb vocació de servei

La importància dels arxius és la relectura constant, la recepció que té lloc a cada època, a cada moment, d’un determinat llegat. Aspectes que poden passar desapercebuts per a una generació després poden ser molt rellevants. «De vegades hem de posar llum a la informació. I per això ens cal també teixir una xarxa proactiva amb altres arxius —sobretot amb aquells que també tenen obra de Miró—, amb les universitats, amb els estudiosos. Aquesta és la visió de futur de Marko Daniel, l’actual director de la Fundació. Facilitar la recerca, acostar l’obra de Miró a través del fons documental i de dibuixos i compartir coneixement.»

Anotacions. Escultura i taller II. c 1943, Fundació Joan Miró

Si no existís aquest arxiu, sabríem molt menys del procés de treball de Miró, del seu pensament, de la seva voluntat d’arribar a la síntesi màxima de les coses, de l’organització metòdica de la seva feina per sèries. No sabríem que l’artista tornava i retornava una vegada i una altra a una mateixa obra, anys després.

I custodiar aquest fons ens fa pensar novament en el sentit de les paraules de Miró: «Un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per dir alguna cosa, i que té l’obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d’inútil, sinó quelcom que faci servei als homes». I a la Fundació tenim l’obligació de posar a l’abast del públic aquest gran llegat per fer un servei a la societat.