Els museus acullen i exposen la cara més coneguda dels artistes, les obres; però en aquesta tasca de difusió a vegades passen desapercebudes anècdotes que només la casualitat o la tenacitat d’una actitud curiosa i analítica aconsegueixen desvelar. Pedro Azara, arquitecte i professor d’Estètica a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, ens descobreix una faceta de la personalitat de Miró, de la seva manera de ser i de fer amb els seus amics, a través de la coherència i la contundència d’un gest.
Les cartes que va jugar Miró
A finals del 2016 i inicis del 2017, i gràcies a un permís concedit per Christophe Tzara, fill ja gran del poeta dadaista Tristan Tzara i que moriria l’any següent, Marc Marín —també arquitecte— i jo vam tenir accés durant unes setmanes a la petita biblioteca Jacques Doucet, al Barri Llatí de París. Durant el treball de recerca sobre la correspondència de Tzara, vaig tenir l’oportunitat de llegir les cartes que es va creuar amb Joan Miró. Miró no va ser un escriptor com Picasso o Dalí, però aquests textos revelen altres aspectes de l’artista.
René Lacôte: Tristan Tzara, 1952. Fundació Joan Miró, Barcelona. Dipòsit de Successió Miró.
Enmig d’un feix de cartes i postals, vaig poder llegir també la correspondència que Miró mantenia amb alguns editors i amb un taller de gravat. Les cartes que Miró enviava a altres artistes (pintors, poetes) i als seus marxants, editors i tallers tractaven sovint de temes d’art: tècniques de gravació, obres per fer, exposicions, etc., però rarament parlen de detalls personals, més enllà dels viatges i desitjos de bona amistat, sempre educats i sincers. Breus missatges amb els quals es fa difícil reconstruir una biografia.
No obstant això, una carta molt breu enviada a Tristan Tzara, confosa entre moltes altres i enmig de les piles atapeïdes, s’obria a altres preocupacions. Amb un to diferent, no expressava inquietud per la condició de les obres o la qualitat dels materials. No preguntava per la densitat, el tacte o el gramatge del paper, ni per les tintes utilitzades o la pressió de les planxes i les tècniques d’estampació, detalls que Miró cuidava amb esforç i atenció minuciosa. Les preocupacions, aquesta vegada, estaven motivades pel destí d’un amic.
Carta de Joan Miró a Joan Prats, 18 de gener de 1961. Fundació Joan Miró, Barcelona. Donació de Manuel de Muga.
Miró vivia al número 98 del Boulevard Auguste-Blanqui, al districte XIII de París. El bloc «hausmannià», vagament modernista, de set pisos i façana blanca, construït el 1914, encara existeix i està en bon estat. Allà hi vivia Paul Nelson, arquitecte «modern» nord-americà, col·leccionista d’obres de Miró, amb qui havia col·laborat en un projecte no construït de la Maison Suspendue.
El 15 de febrer del 1939, Miró escriu al poeta Tristan Tzara, segurament exiliat de Barcelona, on havia viscut durant la Guerra Civil espanyola, i instal·lat al sud de França. Li demana que intercedeixi per alliberar el pintor surrealista Antonio Rodríguez Luna, que havia exposat al Pavelló de la República espanyola a l’Exposició Internacional de París del 1937 i es trobava reclòs al camp de concentració d’Argelers, a França, en un estat de salut molt precari: “sa santé est si précaire et de rester là sa vie serait en danger”1 (si es queda allà, la seva vida corre perill), escriu Miró en perfecte francès. Així mateix, demana a Tzara si pot intercedir perquè Joan Prats, amic i mecenes, sigui també alliberat.
Tristan Tzara: Le surréalisme et l’après-guerre, 1947. Fundació Joan Miró, Barcelona. Dipòsit de Successió Miró.
Un mes després, el 21 de març del 1939, Miró torna a escriure a Tzara per agrair-li les gestions i explicar-li que Rodríguez Luna ja havia sortit del camp i es trobava en un pis del senyor De Jouvenel (segurament Renaud de Jouvenel, escriptor comunista i membre d’una coneguda família de polítics de França) a París: “c’est pour lui comme un rêve après un cauchemar”2 (per ell és com un somni després del malson).
La biografia de Rodríguez Luna recull la intervenció de Miró, però no la de Tzara. D’altra banda, sembla que Prats havia estat fet presoner, però no en un camp de concentració francès, sinó a l’Estat espanyol.
Després d’aquest episodi, les cartes que segueixen entre Miró i Tzara tornen a tractar de temes i tècniques artístics.
Tristan Tzara: Indicateur des chemins de cœur, 1928. Fundació Joan Miró, Barcelona. Dipòsit de Successió Miró.
Una carta ha corregit la història, però aquest no és el seu únic valor. La carta revela el rostre —potser el veritable— d’un amic ajudant altres amics en uns moments en què el destinatari erroni d’una missiva podia comportar la mort. Del gest de Miró envers Rodríguez Luna i Joan Prats només ens en queda constància a la correspondència epistolar amb Tristan Tzara, que no revela preocupacions pròpies dels artistes, com és habitual en el cas de Miró, sinó algun aspecte de la seva personalitat que potser mostri nous matisos de la seva obra plàstica.
1 Biblioteca Jacques Doucet, París (signatura: MsMs 43972).
2 Biblioteca Jacques Doucet, París (signatura MsMs 44005).