Si quan arribeu a l’aeroport de Barcelona mireu amb sorpresa el gran mural de Miró; si quan passegeu per l’Eixample topeu amb la grandesa de Dona i ocell i penseu que Miró, inspirat per Gaudí, s’ha confabulat per fer-vos mirar el cel; si quan baixeu capficats per la Rambla trepitgeu un mosaic que us distreu dels vostres pensaments; si quan pugeu a Montjuïc i veieu la silueta de la Fundació sentiu que alguna cosa s’equilibra i encaixa en el vostre interior, si us passa tot això, és que potser la llavor de la generositat de Miró comença a donar els seus fruits.
De Miró a Barcelona / De Barcelona a Miró
A continuació reproduïm un fragment del text «A, B, C, D…: la donació de Joan Miró a Barcelona», de Lluís Permanyer, publicat a De Miró a Barcelona, primer volum de la col·lecció Miró Documents (ed. Fundació Joan Miró, 2014).
[…] Joan Gaspar em va presentar així [a Joan Miró]: «Un jove periodista i un bon barceloní». Miró em va mirar fixament i va replicar mentre em donava la mà: «Ah, el de les confessions de la vida privada!». L’endemà, el vaig tornar a trobar a la Sala Gaspar i vaig insistir a demanar-li l’entrevista periodística. Va mantenir la negativa: em va confessar que no volia comprometre’s amb aquelles respostes i que desitjava conservar la llibertat de poder-se contradir. (…) Així va ser com ens vam conèixer. El 1970, en saber que aviat s’inauguraria el Mural de l’Aeroport de Barcelona vaig creure que mereixia un ampli reportatge a La Vanguardia, a la qual jo havia ingressat com a redactor el 1966. Vaig telefonar Llorens Artigas: volia que m’expliqués els detalls del procés de creació d’aquella obra gegantina. Miró se’n va assabentar tot seguit i em va fer dir que em volia veure amb urgència per parlar-ne. No era una situació gens forçada, si tenim en compte la relació, ni que fos breu, que he evocat abans. A més suposo que els Artigas li deurien comentar que jo era de confiança…
Mosaic de benvinguda del Pla de l’Os, a la Rambla, i mural a l’Aeroport de Barcelona.
Miró em va donar força detalls de com s’havia anat gestant el mural, paraules que vaig reproduir en el meu text en forma de conversa. Això explica que jo tingués la iniciativa natural de demanar-li que donés un cop d’ull al text, ja que era el primer article que escrivia sobre Miró. Era evident que es tractava d’un tema delicat i jo no volia cometre una equivocació, ni que fos benintencionada. Li vaig enviar el text. Me’l va retornar per correu urgent un parell de dies més tard. Contenia unes correccions breus i hi havia introduït algun matís mínim. Em vaig sentir alleugerit. Però hi vaig descobrir una sorpresa que em va deixar bocabadat i que em va emocionar: Miró havia afegit un darrer full que contenia un llarg manuscrit amb tinta vermella i que tenia la qualitat de notícia de portada. Hi anunciava la donació que es proposava fer a Barcelona. I amb l’ordre característic que dominava tots els aspectes de la seva vida, passava a classificar-la: A, B, C i D.
Manuscrit de Joan Miró amb tinta vermella anunciant la donació a Barcelona.
D’una manera molt representativa de la seva manera de fer, ho vestia amb una visió global i transcendent. Detallava com proposava que les obres complissin la missió de donar la benvinguda als qui venien a visitar la ciutat amb els diferents mitjans de transport:
A – Un mural a l’aeroport per als qui vénen per l’aire.
B – Una escultura de trenta metres al Parc de Cervantes per als qui vénen per carretera.
C – Un paviment a la Rambla per als qui vénen per mar.
Va ser una llàstima que la potent escultura gegantina no s’arribés a instal·lar, malgrat que ell va crear l’obra: enriqueix el pati de la Fundació que s’obre damunt la ciutat.
La lletra D anunciava la creació del CEAC: Centre d’Estudis d’Art Contemporani. Amb una senzillesa emocionant em va explicar que desitjava que no fos un lloc mort, sinó viu: «Vull que sigui com aquest bloc. Jo ompliré la primera pàgina i els altres ompliran les següents».
El dia que vaig mostrar el reportatge i el compromís de Miró a Horacio Sáenz Guerrero, aleshores director de La Vanguardia, a l’instant va estar d’acord amb mi que es tractava d’una gran exclusiva. A més, venia com l’anell al dit per a les pàgines en color que el diari havia incorporat els diumenges des de feia poques setmanes. Era un tema que demanava una il·lustració generosa. Va aparèixer el 21 de març de 1971: a més de la portada, omplia dues pàgines.
Portada de La Vanguardia, 21 de març de 1971.
A la portada s’anunciava ja amb lletres grosses la donació de Miró i a l’interior es reproduïa la fotografia del text manuscrit sencer. La reacció no es va fer esperar. Manuel de Muga, d’Edicions Polígrafa, em va comentar que el meu reportatge, tot i que es considerava impecable i molt positiu, implicava uns compromisos públics de l’artista que algunes persones havien titllat d’agosarats i fins i tot de perillosos. No em va voler donar noms. Potser s’havien acostumat que Miró no fes res sense consultar-ho abans amb el seu estimat Joan Prats, amic i confident que havia mort l’any anterior. I per això els havia agafat per sorpresa aquella decisió tan important, que apareixia de manera inesperada, sense avisar, i que, a més, prenia una projecció també inusual. El vehicle de La Vanguardia, un diumenge, en color i a la portada, no tenia precedents.
Pel que fa a aquesta qüestió, crec que Miró ho va fer amb tota la intenció. Per a ell, aparèixer amb aquells honors a La Vanguardia significava passar la mà per la cara al seu pare, que havia estat subscrit al diari, representació màxima i genuïna de la classe dominant barcelonina. El seu pare mai no l’havia entès com a artista i estava convençut que seria un fracassat. El triomf que a Miró li feia més impressió era el que aconseguia a Barcelona, que tant se li havia resistit. […]