El llenguatge de l’invisible

La mitologia és un llenguatge que lliga el conegut amb el desconegut: el nostre cos, les nostres emocions i els nostres pensaments es troben en transformació constant, com també s’hi troba el nostre entorn. La realitat és com una massa oscil·lant de renovació contínua i la funció de tot llenguatge és projectar patrons cap a aquesta realitat en transformació, oferir punts de suport referencials. Reconeixem que després del dia ve la nit i que la lluna serà una mica més petita o una mica més gran. Quan aspirem, arriba un moment en què no cap més aire als pulmons i, després d’expirar, haurem d’aspirar aire nou. Catalogar patrons com aquests ens permet recórrer a elements predictibles, però encara no sabem quantes nits més arribarem a veure, si a la lluna li queden més secrets per revelar-nos o què aporta l’oxigen a la nostra sang ni què és exactament el que la sang oxigenada aporta al nostre cos: allò que anomenem vida. Tots els referents predictibles que compartim entre nosaltres són bombolles en l’oceà de la incertesa. El mite, com l’art, lliga el conegut amb l’incomprensible. El mite fa servir el llenguatge (parlat, pictòric, musical) de tota cultura per referir-se a l’indescriptible. 

Els humans ens movem per dos mons paral·lels: el físic i l’altre; el definible i l’altre; el que es pot mesurar i l’altre. Dos mons que, tot i ser diferents, romanen enllaçats. Mentre estic assegut escrivint aquestes línies no veig la resta d’habitacions de la casa; les imagino, a partir dels records que en tinc. I quan surto al carrer no veig la meva ciutat; veig una paret, un cartell que em crida l’atenció, un nen que passa, però la ciutat la imagino, a partir dels meus records i del que he llegit sobre ella. 

Quan surto al carrer i vull arribar a una plaça, a una altra ciutat o a aquell llac amagat del qual em van parlar, en aquell país llunyà, em cal un mapa físic. Però em cal un altre mapa quan pregunto per què anar-hi. Si pogués triar un lloc en el qual ser en el món, on aniria i per què? Quan vaig a una plaça, a una oficina, a trobar-me amb qui sigui, a qualsevol lloc, camino damunt la terra, però també camino cap al meu destí. Camino a través del bosc de la confusió; nedo entre els cocodrils dels desitjos, que queixalen i arrosseguen cap a les profunditats arremolinades del riu dels sentits. El meu cos camina per un espai físic, però el meu interior explora les coves de les serps astrals o circumval·la els planetes dels déus. La mitologia és el mapa d’aquestes regions invisibles que transitem en viure. 

Vet aquí un exemple que il·lustra els camins que el llenguatge mitològic traça en l’invisible, extret de la tradició índia: 

L’arrel vish, en sànscrit, aplega significats relacionats amb el fer, l’actuar o el dur a terme. La paraula Vishnu, derivada de l’arrel vish, és el nom que rep ‘el que duu a terme’. I què fa ‘el que duu a terme’? Vishnu ho fa tot; és l’acció mateixa; és a tot arreu, i ho impregna tot. De fet, Vishnu ho és tot, perquè tot és acció i moviment. I què és tot? Tot és una paraula que expressa quelcom que en el fons no comprenem. Allò que anomenem tot és una realitat fluctuant, inabastable i inconcebible. Som en el tot, però on acaba el tot? Què el delimita? El tot és, en certa manera, sinònim del desconegut. 

La tradició diu que Vishnu dorm i somia allò que ell mateix duu a terme. Somia tots els mons. Mentre somia, del melic de Vishnu brota la tija d’una flor de lotus, que creix i s’obre des de tot arreu i cap a tot arreu. Els pètals del lotus són les vuit direccions; els pètals d’aquest lotus són tots els plecs de la realitat. 

En el centre del lotus hi ha Brahma, que podríem traduir com ‘el creixement’ o ‘l’expansió’. De la ment de Brahma (l’expansió còsmica) neix la consciència, representada per uns savis que van vestits amb escorces d’arbre. Ells tenen cura del coneixement i viuen en els estels. De la brillantor que irradien els estels neixen els déus lluminosos, els deva (de l’arrel div ‘brillar’, ‘llançar’, ‘impulsar’ o ‘enlluernar’). Aquests lluents fills de la llibertat es divideixen entre l’albada, les aigües de l’inconscient, els núvols, el vent que els empeny, l’amistat, la confiança, el capvespre, la lluna i les constel·lacions. 

I els deva tenen un rei que els dirigeix. El seu nom és Indra, de l’arrel ind ‘descendir’. 

Indriya ‘els que són d’Indra’ o ‘els que estan a favor d’Indra’ és el nom que reben en sànscrit els cinc sentits. Indra és el déu de la pluja, i fa que ploguin els sentits des dels mons dels déus, perquè els sentits són un riu arremolinat que baixa de l’espai estel·lar. La brisa que sentim damunt la pell, les aromes que ens embolcallen, els colors que veu la nostra mirada i els sons que arriben des de la llunyania són les fluctuacions del curs de la realitat, que és el nèctar que sobreïx de la flor universal. Aquella flor que brota a tot arreu i està arrelada en el tot. 

El més proper, la brisa que m’acaricia la pell, està unit a l’origen de tot: l’abisme insondable del desconegut, que és l’adob del qual brota la realitat. 

Cap mitologia té res d’irreal. La mitologia, igual que l’art, és el llenguatge que emprem per representar les terres invisibles que transita el nostre interior.

Il·lustracions: Michael Gadish