Praça Getulio Vargas

Nota: recomanem llegir el text escoltant l’àudio de l’exposició Lina Bo Bardi dibuixa, cortesia de la Fundació Phonos

Ara era gairebé de nit i tot semblava ple, pesat, un gos va bordar a l’esquena d’un home. Hauries jurat que la serp de vehicles i l’ànsia dels vianants creuava la sala, fent tremolar el teu reflex al vidre. En realitat, tot allò passava a l’altra banda.

S’havia fet tard. Per a tothom. L’hora en què els conductors ja haurien d’haver sortit del centre, del cotxe, traspassat la porta de casa, afluixat els dits de la nansa del maletí, acaronat els fills, els clàxons s’interrompien els uns als altres. Un moment delicat, fins i tot, en què la multitud de les cues ja hauria d’haver entrat a l’estació de metro, comprat les entrades per al multisales, localitzat el seu lloc a platea, primer avís, la perllongació alarmant d’una r de timbre antic.

Podria ser dijous al vespre, també. Aviat encendrien els fanals. Ningú no els havia trobat a faltar, però: els neons comercials i els rètols cridaners del bulevard feia estona que apuntaven el destí de la gent que hi passejava. En aquest costat, gairebé no quedava ningú. Hauries esperat silenci. Més enllà del vidre, la calor s’havia tornat asfixiant i les veus s’enfilaven sense fre, perquè amb prou feines percebien el límit del cel.

El vent humit insinuava molt més que el final de la tarda.

El vent personificat tenia aquesta i altres virtuts extraordinàries i útils i oportunes, allà fora i a l’interior de moltes històries. Aquell vent carregós feia cruixir la densitat de branques del parc com qui incita a la murmuració, i aplacava la corona de la palmera, que cedia i cedia. Assentia amb estereotípies a una pregunta que encara s’havia de formular.

El so de la capçada dels arbres en créixer.

El nervi de les fulles pronunciant-se.

Tot guanyava intensitat i, després d’un cop de buit, va esclatar un xàfec.

Dels porus de l’asfalt, dilatat i lluent, pujava un baf de xafogor enquitranada que feia endormiscar. Ho vas veure als ulls lents d’una dona portada de bracet per la pressa d’un altre. Si continuava per aquell camí, desapareixeria. L’atenció se t’hi enredava sense voler, perquè, de tan callada, era un forat estrany en aquell paisatge. Et va semblar que no; que hi era. Que no era cap absència ni cap estrip. Però que s’havia replegat com en una beina, potser per evitar mullar-se. I que els crits li havien quedat per dins. Vas tancar les parpelles i vas somniar el seu somni d’una altra manera.

Amarada d’aquella pluja calenta, la gent al seu voltant s’inflava com blat de moro roent. Arribat un punt crític, des de dalt, els veies petar sincopadament en semiesferes de colors protectors. Tots aquells paraigües van emetre el característic plop en obrir-se; el soroll analgèsic i pertinent dels mecanismes. Perquè era assenyat aixoplugar-se: la pluja amenaçava de disoldre el trànsit, la gentada i tota aquella escena líquida en un rierada bruta que esborraria l’avinguda d’un patac, s’escolaria per les clavegueres i es lliuraria al rugit subterrani que, sense voler-ho saber, trepitges.

O netejaria l’ambient. I prou.

Dels qui transitaven per aquell parèntesi quadrat de carrer ningú semblava disposat a perdre la posició guanyada per quatre gotes. Un grup de vianants xerrava animat entre els cotxes, per sobre de la bonior dels motors en punt mort. En aquella ciutat les converses tenien més autoritat que els semàfors. Alguns conductors, avesats, s’afegien al batibull bramant ocurrències des de les finestres o pregonant-se les novetats de la família i la feina i les foteses d’un carril a l’altre. Des d’un camió que transportava fruita van apujar el volum de la ràdio a decibels de festa. Amb aquells colors madurs, el renou àcid i tota aquella processó de vehicles indolents al darrere, hauries dit que presidia la comitiva de carnestoltes fora de calendari.

En una cantonada, una parella se saludava a distància, sonorament, pas febril, cos enarcat, braços en fletxa, com si agafessin embranzida per reblar una acrobàcia de swing. Aquella gresca seva era un escut d’ones concèntriques; feia clariana a la calçada. I moltes famílies aprofitaven la música caòtica d’aquell capvespre per sincronitzar les seves passes taronges camí de casa. Tan tard i encara veies nens voltant la plaça: preescolars, infants i ganàpies; únics, agermanats i bessonades; amb capelines, barrets o ombrel·les; sòlids, voladors, silvestres. La gent era pertot arreu, desbordant les voreres i els contorns propis amb un barboteig fluid, formant fileres acolorides o masses feliçment equalitzades. Et vas acostar al vidre, atreta per la vibració greu i rítmica d’un batec.

«La Fundació tancarà les seves portes d’aquí a cinc minuts. La Fundación cerrará sus puertas… in five minutes.» Després del missatge de megafonia, el vigilant de sala va escurar-se la gola i l’ambientació sonora de l’exposició es va aturar. Els altres visitants van prendre cos des dels angles, mentre que, en un moviment invers, gairebé coreografiat, els quadres van aplanar-se sobre les parets.

Tota la frenesia de la Praça Getulio Vargas es va congelar de cop.

Les seves històries, animades pel sortilegi dels sons, van quedar resumides en l’instant perdurable que Lina Bo Bardi havia plasmat en aquell dibuix. Per primera vegada vas fixar-te en la cartel·la que l’acompanyava: «Praça Getulio Vargas, Rio de Janeiro, 1946. Aquarel·la i tinta xinesa damunt paper». Vas saber que era hora de marxar quan vas adonar-te del silenci incòmode que s’ho havia empassat tot.

A les taquilles hi havia un tap de turistes que emetien un guirigall formidable en sis idiomes. Les seves veus s’enfilaven sense fre, perquè amb prou feines percebien el límit dels horaris. Carnestoltes fora de calendari. En aquell vestíbul el batibull tenia més autoritat que els rellotges. Feina, família i foteses. Festa. T’hi vas esmunyir educadament i, abans que no t’ho pensaves, en vas sortir amb les teves coses: bossa, abric, bufanda. Auriculars. Ara era gairebé de nit i tot semblava dens, pesat, un grup d’insectes brunzia darrere teu en sis idiomes. Els cascos te’ls vas calçar allà mateix. Escut d’ones concèntriques. Vas fer clariana. Et vas replegar a la teva beina. I tot allò va quedar a l’altra banda.

Vas comprovar amb disgust els missatges silenciats al mòbil durant aquella estona —molts i prou importants, gairebé definitius, i ja no hi havia res a fer—, i vas triar la banda sonora per desaparèixer. Per baixar la muntanya ja sense pressa, ni teva ni de ningú. To Believe. Això per començar. Moses Sumney s’esforçava a persuadir-te que encara podies creure en alguna cosa, però la música deia tot el contrari. La música personificada tenia aquest i altres atributs extraordinaris i útils i oportuns al centre i a la perifèria de moltes històries. The Cinematic Orchestra puntejava una guitarra d’un altre món sobre un lligat de cordes dels que fan petar els gots o t’esqueixen per dins en un mal dia. Un d’aquells, generalment dijous al vespre, en què, comparada amb el dibuix d’una plaça que no havies trepitjat mai, la realitat es torna tan fràgil com un traç de llapis sobre un tros de paper.

I en què tot el que era sòlid —com els volums d’un edifici, els nusos d’una olivera, la placa d’un membre del personal de seguretat o els plans per a la resta del vespre, de la vida— es trenca en grafismes discontinus.

S’esfuma, s’aixafa, s’atura.

Els aguts de violí van acoblar-se amb un acufen inesperat que et va fer acotar el cap de dolor. Quan vas poder reenfocar els ulls, amb la melodia fiblant-te encara els ossos del crani, cosida als timpans, enrampant-te la meitat esquerra de la llengua, vas veure que el capvespre havia disparat, sota els teus peus, una ombra de grafit. Vas mirar la taca fosca que embrutava les rajoles de terrissa. La vas remirar i vas respirar fondo el seu rastre de partícules suspeses en l’aire, la seva textura mineral, a les fosses nasals, a la cova de la gola. La vas fitar llargament fins que els ulls et van quedar sorrencs i et vas convèncer de l’impossible: que la projecció de la teva silueta sobre el terra era feta d’una matèria que podies tocar. Et vas ajupir amb els palmells avançats i vas plantar-hi la mà, que hi va fer sis solcs —un sistema de cinc satèl·lits alineats sobre una lluna en quart minvant—, i et va quedar bruta de cendra.

Forats estranys al paisatge, estrips a l’estómac.

Vas tancar les parpelles. Els ulls lents. Un moment delicat. Un punt crític. Una pregunta que encara s’havia de formular. La música caòtica. El sortilegi dels sons. El moviment invers. Sense voler-ho saber. Primer avís.

I els crits et van quedar per dins.

Et vas aixecar d’una revolada i vas escampar un desastre de pols negra amb les teves petjades, vas apujar el volum de la música sense control i sense recança i sense remei, i vas accelerar el pas cap a la sortida.

En aquell passadís glaçat, de línies de fuga i caricatures, eres l’única cosa que es movia.