Blog Fundació Joan Miró Fundació Joan Miró

Fascinada per la seva obra i pel personatge, Leila Méndez —fotògrafa autodidacta establerta a Barcelona— fa un retrat múltiple de les diferents facetes de Lee Miller. Amb quatre clics captura l’essència de l’artista surrealista i d’altres fotògrafes que, com ella, van conèixer la vulnerabilitat i el poder que s’experimenta al davant d’una càmera posant com a model professional.

29_11_2018
Imatge: Ellen Von Unwerth

The Future was Female

Encara recordo el moment en què, esperant al plató per retratar un conegut candidat polític, ell i els seus guardaespatlles van córrer directament a estrènyer la mà de l’Albert, aleshores el meu ajudant, pensant que seria ell qui executaria el retrat i jo qui probablement maquillaria el seu cansat rostre. És una situació que es va repetir en algunes ocasions, fins que vaig començar a penjar-me la càmera al coll instants abans de les sessions, de manera caricaturesca, talment un pintor que aguanta un pinzell, fins que vaig aconseguir que s’acabessin les confusions. A aquells senyors els semblava improbable que fos una dona qui estigués al capdavant, que tingués el seny i la valentia per dirigir aquell moment decisiu en què la realitat es transforma en ficció i del banal es construeix una imatge de poder. Vaig constatar que no n’hi havia hagut prou amb tants anys de lluita per la igualtat i que no eren més que el principi d’una llarga batalla en què, per sort, hi ha cada vegada més involucrats.

Em pregunto si la gran Lee Miller era conscient de com d’avançada, valenta i moderna era la seva actitud envers el treball i la vida. Em pregunto si sabia que, gràcies a dones com ella, el futur ja era femení. Les dones creadores amb un discurs artístic, social, especulatiu i filosòfic encara s’enfronten a vegades a una doble barrera. No solament han de posar en valor la seva proposta artística, a més han d’aconseguir que no es jutgi la seva proposta com un treball de gènere o de militància feminista, sinó com una obra plena en si mateixa.

SINERGIA

El fet que aquesta dona pionera hagi aportat tant (no sols com a figura singular, sinó com a partícip de la gran xarxa d’artistes) em fa somiar amb la generositat de les idees compartides i amb la grandesa de la inspiració recíproca. Em pregunto si el nou ordre imperant, una mena de dictadura de l’individualisme a través de les xarxes socials, ens ha fet perdre l’autèntic esperit col·laboratiu. Semblem estar més connectats, implicats i informats de tot allò que ens afecta, ens preocupa o ens interessa, però la veritat és que estem molt més aïllats i ens acomodem en el lleu compromís del «m’agrada». La col·laboració autèntica ha de ser transcendent, activa, profitosa. Cal un lliure intercanvi d’idees i compartir experiències, no enllaços.

Imatge: Javier Jaén

MAGNETISME

Es parla molt del magnetisme de les estrelles de cinema, però no ens adonem tant de l’exercici de seducció que implica retratar algú. Aquest ritual esdevé a vegades un camp de batalla. El fotògraf intentant dur el retratat al seu terreny, i viceversa. Lee Miller va ser a ambdós costats. Va conèixer la vulnerabilitat i el poder que s’experimenta enfront d’una càmera exercint com a model professional i més tard al darrere, fotografiant. Això no passa gaire sovint.

El cas més interessant que conec de model àvida per aprendre l’ofici i que va arribar a convertir-se en una figura influent en el món de la moda és el d’Ellen Von Unwerth. Igual que Miller, va tenir una infantesa molt dura, va començar com a model, però aviat se situaria darrere la càmera per convertir-se en una de les fotògrafes més rellevants de la seva generació. I de la mateixa manera que Miller, també va acabar essent encimbellada per Vogue, la bíblia de la moda. Més enllà del seu estil, el que em va fascinar quan la vaig descobrir va ser com retrata una dona hedonista, sensual, alliberada. Potser haver sentit la possible incomoditat davant la càmera li hagi permès aconseguir que les seves protagonistes se sentin segures i lliures.

 


Imatge: Ellen Von Unwerth

FOODIE

Una cosa que em sembla tremendament innovadora en Miller és que en l’última etapa de la seva vida experimentés amb la idea de la gastronomia com a forma de protesta: el poder dels aliments com a mitjà per projectar un discurs intel·lectual no exempt de disconformitat i esperit crític. Resulta certament revolucionari que retratés dos pits extirpats d’una mastectomia, servits en una taula com a crítica al surrealisme (moviment al qual pertanyia) per la seva tendència a cosificar el cos femení.

Lee Miller. Untitled (Severed Breast from Radical Surgery in a Place setting 1 and 2) Paris, c. 1929 © Lee Miller Archives, Anglaterra, 2018. Tots els drets reservats

Encara ara, i potser més que mai, continua havent-hi artistes que s’inspiren en el moviment surrealista i se serveixen del menjar com a element de composició en els seus treballs. Pierpaolo Ferrari ho fa, a parer meu, de forma molt singular i interessant, barrejant-ho amb humor i crítica social, a vegades regat de cinisme i una certa ironia, d’una manera molt contemporània.

Imatge: Pierpaolo Ferrari

Ara, que estem plenament immersos en l’era foodie, trobem també la combinació de surrealisme i menjar en publicacions com The Gourmand, en què la direcció d’art en la fotografia es caracteritza per la ironia, la bellesa plàstica i un acostament a tot el que és gurmet amb expectatives artístiques i no solament funcionals. De fet, en un dels seus volums reten homenatge a Miller en la seva faceta d’exquisida gormanda i cuinera.

Molt ha canviat la fotografia des de Miller, un mitjà en constant evolució que ha sobreviscut a tota mena de cataclismes i a empatxos visuals d’índole variada. Resulta refrescant en aquest moment d’extrema saturació d’ imatges descobrir l’obra de dones fotògrafes contemporànies com Rinko Kawauchi, on l’atenció recau en els moments quotidians de la vida. Les seves imatges belles i poètiques, d’un costumisme intimista i sensual, semblen haikus visuals i ens apropen a l’amor per les petites coses i el silenci. Kawauchi no vol oblidar avui el que avui se sol oblidar.

Imatge: Rinko Kawauchi

I d’aquesta manera, amb el convenciment que l’oblit no és una opció, dirigeixo la mirada cap enrere i em reconforta saber que el futur ja era femení. La ruta ja estava marcada per Miller (i per moltes més): elles ens van assenyalar un camí en què la multidisciplinarietat, la disrupció i l’inconformisme serien les armes per combatre els rols arcaics i preestablerts d’una societat immadura i patriarcal.

Traducció: Bernat Pujadas

Back to top