«He mirat, simplement.» Mont-roig, el paisatge de Miró

Mallorca, Barcelona, Mont-roig. Tres llocs essencials que configuren un triangle del qual neix l’art de Joan Miró. Tres escenaris vitals de l’artista que tenen avui dia sengles fundacions que es complementen i s’enriqueixen des de la diferència. Barcelona, ciutat natal; Mallorca, lloc de refugi; i Mont-roig, un paisatge. Però no només un paisatge visual en el més estricte sentit de la paraula, sinó un paisatge emocional que al seu torn és font d’inspiració i origen de la seva força creadora.

Joaquim Gomis: Joan Miró a Mas Miró, 1946-1950 © Hereus de Joaquim Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona

Miró va ser sempre fidel a Mont-roig i a la seva cèlebre masia, a la qual en místic ritual tornava cada estiu. L’hi unia una connexió profunda i vital, física i emocional, a través de la qual Miró s’erigeix en paradigma de com es pot ser universal partint d’una realitat tan concreta com la de Mont-roig. La seva força emergeix dels estrets lligams que l’uneixen a aquesta terra, lligams familiars, però també dels elements populars i ancestrals que Miró hi troba i que tindran un paper fonamental en el desenvolupament de la seva obra i la seva personalitat. La llarga trajectòria de Miró té a Mont-roig el seu punt de partida. Mas Miró és el lloc on Miró va decidir, en contra dels desitjos del seu pare, que es dedicaria a la pintura. I aquí, en contacte directe amb la terra, va aprendre a treballar com un pagès, entenent que les coses arriben lentament a força de treballar-les i cuidar-les.

Miró va posar el peu ferm a Mont-roig. Un dels primers que identifica la importància d’aquesta relació és el crític Sebastià Gasch, que recull les paraules de Miró i el visita a la seva masia l’octubre del 1930: «Joan Miró ens deia en certa ocasió que per a comprendre plenament un pintor calia anar-lo a veure al seu país d’origen. […] Doncs bé, cal anar també a Mont-roig, a aquell país clar i net, rentat, on les herbetes i les fulletes, els arbres i les muntanyes, es retallen amb perfils incisius sobre un cel eternament blau, sense atmosfera, per a estimar sense reserves la pintura precisa i penetrant, forta i intensa, de Joan Miró».[i] I descriu el seu taller ple d’objectes petits i estrafolaris (l’inici dels seus assemblages), en aquella habitació del primer pis que va utilitzar abans de construir-se un taller al costat de la masia per treballar l’escultura en ple camp a finals dels quaranta.

Joaquim Gomis: Taller de l’artista a Mas Miró, 1946-1950 © Hereus de Joaquim Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona

La complexitat de Miró se simplifica a Mont-roig. Mas Miró és un lloc excepcional perquè recull tota la trajectòria vital i artística del pintor. Hi torna cada any, com una religió, des del 1911 fins al 1976, exceptuant un breu parèntesi durant la Guerra Civil. Passejant per la masia hom pot, pràcticament sense adonar-se’n, fer un viatge per la trajectòria personal i creativa de Joan Miró. Mas Miró és escenari d’alguns dels moments vitals i artístics més importants del pintor, com ara la mort del seu pare el 1926 o la seva iniciació en l’escultura pocs anys després. Pràcticament tot es conserva tal com ho va deixar l’artista. Això és d’una importància cabdal, ja que encara en vida Joan Miró va manifestar la seva inquietud sobre el futur de Mas Miró, en gran part degut a la construcció de la primera carretera a tocar de la masia. Miró, parlant del futur dels seus espais vitals, va deixar escrit: «Davant la incògnita de què esdevindrà amb el Mas Miró, el taller de Son Abrines i el taller de Son Boter —amb la caseta que hi ha al costat—, crec que és d’una importància capital localitzar-ho fent resortir no solament els valors humans d’això, sinó també els objectes i coses que tan fort han marcat el meu treball, una part documental amb grans fotos de paisatges d’aquest llocs i mobles familiars o que m’hagin servit de punt de partida serien coses molt explicatives».[ii]

Miró va clavar els peus a la terra de Mont-roig i va comparar les seves arrels amb les dels arbres que hi contemplava: «En la terra de Mont-roig hi ha les arrels d’aquells dos arbres capitals d’allà: el garrofer i l’oliver. Per mi, les arrels del garrofer són com els meus peus, que s’endinsen en la terra, i aquest contacte em dona una força enorme. També admiro aquest signe de vitalitat que té el garrofer, ja que mai perd les fulles […]».[iii]

L’arrelament al paisatge de Mont-roig primer, i posteriorment al de Mallorca, on s’acabarà establint definitivament als anys cinquanta, va ser determinant en la seva obra i en el seu llenguatge. Un altre Joan, Brossa, va dir que el paisatge és un estat d’ànim, i el temps, un desdoblament de la història. Podríem veure un desdoblament semblant en Miró al seu mas i taller de Mont-roig, a la seva casa i taller a Palma. Arrelaments familiars i essències de la terra. Mont-roig, la terra. Mallorca, la poesia i la llum.

Gran quantitat de llenços de Miró d’aquesta primera època representen paisatges de Mont-roig. El visitant de la Fundació Joan Miró pot contemplar-ne alguns a les seves sales de la col·lecció. Paisatge de Mont-roig (1914) és una de les primeres obres conegudes i el seu primer paisatge catalogat, on plasma la silueta punxeguda de les muntanyes que tant l’impressionen. Un altre llenç, Mont-roig, l’església i el poble (1919) és la vista del poble des del primer pont, i si hom va al lloc exacte on va ser dibuixada descobrirà que gairebé cent anys després es conserva pràcticament igual. També Platja de Mont-roig (1916), fins on el pintor baixava des del mas pel barranc de la Pixerota a recollir objectes i elements naturals que li servien d’inspiració.

Mont-roig, l’església i el poble, 1919. Oli damunt tela. Fundació Joan Miró, Barcelona © Successió Miró, 2018

Paisatge de Mont-roig, 1914. Oli damunt cartró. Fundació Joan Miró, Barcelona. Dipòsit de la Gallery K. AG © Successió Miró, 2018

El paisatge de Miró es conserva inalterable i atemporal. Pràcticament res no ha canviat. Els arbres i els conreus semblen voler imitar els quadres de Miró, on plasma el seu amor per aquesta terra i el seu silenci. Silenci només trencat per l’autovia que mutila una part del paisatge proper a una masia salvada in extremis, condemnada pel progrés. La construcció de tres infraestructures diferents va suposar una agressió intolerable a l’espai més íntim i vital que Joan Miró ens va llegar. Mas Miró no és només la masia i el taller del pintor, sinó també el seu entorn immediat, una atmosfera i un paisatge, envoltats de deu hectàrees de terres que avui novament tornen a llaurar-se. La realitat de Miró perdura en la masia. En l’ombra dels eucaliptus, en el silenci de les seves habitacions, en l’expressió dels grafits i les taques de pintura al terra del taller, en la terra llaurada que envolta la casa i que ara torna a germinar, en el color de les muntanyes, però sobretot en el blau del cel que en els dies clars retalla la façana de la masia imitant el quadre que la va fer cèlebre. I encara es pot passejar pels camps de garrofers, baixar fins a la platja de la Pixerota o pujar fins a la Roca i contemplar Sant Ramon en equilibri tal com la va veure i plasmar Miró. Això fa que, malgrat tot, encara ens puguem imaginar la quotidianitat de Miró contemplant absort la natura, un petit insecte, la posta de sol des de la torre del mas, els sons de la vida del camp, el silenci de les nits.

Ermita de la Roca i Sant Ramon © Joaquim Corts

La preocupació de Miró pel futur de la masia troba resposta ara. La Fundació Mas Miró vol recollir el seu esperit i adoptar el seu vincle amb la terra amb caràcter modern. Per això el projecte de recuperació de Mas Miró no se centra únicament a rehabilitar la casa i el taller, sinó que s’integren en el discurs tant les terres que l’envolten com el paisatge que el va inspirar. Cal escoltar el crit de la terra i vincular-s’hi, va dir Miró. Amb aquest objectiu s’ha iniciat una línia de responsabilitat social en clau de sostenibilitat que comença amb la recuperació de les terres de conreu i el seu cultiu ecològic, així com un replantejament de l’itinerari pels diferents punts com una prolongació de la visita i la reflexió sobre la relació de Miró amb Mont-roig.

El paisatge de Mas Miró en l’actualitat © de la autora i Fundació Mas Miró, 2018

Aquest mes d’abril, una part de Mas Miró s’obrirà al públic. Un punt de partida, la llavor d’un projecte que arrela en el paisatge de Mont-roig, de les arrels del qual naixerà una nova vida per a la masia. L’origen de la inspiració i creació de Miró a l’abast de tothom, i on poder entendre i experimentar els valors intangibles que Miró desitjava transmetre. Perquè és dins de les actituds humanes que tota obra d’art té arrels.[iv]

He mirat, simplement (Joan Perucho a Roses, diables i somriures)
El cavaller somriu a flor d’aigua entre l’ombra misteriosa de l’eucaliptus i el cant dels grills al capvespre, mentre la masia, com un vaixell, penetra poc a poc vers la nit, vers la memòria nocturna i errant dels difunts.

Traducció: Bernat Pujadas

[i] Gasch, Sebastià. «Joan Miró a Mont-roig». Mirador. Barcelona, 8 d’octubre de 1931.

[ii] Carta de Joan Miró a Josep Lluís Sert, Mont-roig, 1 d’octubre de 1968. Publicada a Juncosa Vecchierini, P. (ed.). Miró y Sert en sus propias palabras. Correspondencia 1937-1980. Editorial Cendeac i Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, Murcia, 2009.

[iii] Declaracions de Miró al documental D’un roig encès: Miró i Mont-roig (1979).

[iv] Universitat de Barcelona. Acte inaugural del curs 1979-1980: Joan Miró, Frederic Mompou, Pierre Vilar, Doctors Honoris Causa. Barcelona: Universitat de Barcelona. 2 d’octubre.