«Che bella voce». L’arquitectura, la veu i la parla

El filòsof eslovè Mladen Dolar comença el seu llibre A Voice and Nothing More explicant la següent història. En plena batalla, el comandant d’una companyia de soldats italians que són a les trinxeres emet una ordre. «Soldats, ataquin», crida amb veu alta i clara. Però ningú no es mou. Ho repeteix una segona vegada, amb el mateix efecte. A la tercera, que tampoc provoca cap moviment de la tropa, se sent una veu tímida des de les trinxeres que diu: «Che bella voce». La veu —en aquest cas la bellesa d’una veu— ha passat per damunt d’una ordre eclipsant-la fins a fer-la inexistent. I és que una cosa és la veu —física, personal i única— i l’altra la parla o l’entramat —universal i compartit— del llenguatge.

Creative Commons

A Josep Lluís Sert li dec una emotiva vivència iniciàtica. Per a tots aquells que vam ser nens en els anys del tardofranquisme, la visita familiar a l’edifici de la Fundació Joan Miró de Barcelona ha quedat associada a un moment de descoberta, a una trobada màgica amb alguna cosa que llavors no sabíem designar i que amb els anys hem après a reconèixer com un primer encontre amb l’arquitectura o, per ser més exactes, amb l’arquitectura com a veu. El record d’aquell edifici blanc de trajecte imprevisible, literalment foradat per la llum i ocupat per grans trossos de cel blau, va quedar associat a una emoció nova, diferent de totes les que fins aleshores havia experimentat.

Sense voler desvirtuar la màgia de l’encanteri —tampoc podria fer-ho—, amb els anys he provat de destriar-ne alguns elements, com el trajecte per l’edifici, que defugia un únic bloc constructiu per implosionar en petits cossos o volums distribuïts pel terreny a l’entorn d’un pati quadrat ben obert. Una ruta que connectava amb alguns dels contes d’infància que invalidaven la lògica del sentit únic. «Faig tard», exclamava un conill blanc davant d’una Alícia disposada a trencar totes les normes habituals del viatge. A més de la ruta, també la pell de l’edifici era diferent: aquell museu no es deixava dibuixar, l’havien pintat de blanc i de llum. Com es dibuixa la llum? Però d’entre totes les sorpreses, la del sostre, que no tenia teules i on es podia passejar, convidava, com pocs llocs, a seguir el conill d’Alícia fins a l’altre costat del mirall. Allà, sota el cel, s’hi respirava una acusada sensació de sinuositat i moviment, com d’onada, que ha quedat blindada davant del pas del temps.

John Tenniel, il·lustració per a la primera edició anglesa, del 1865, d’Alice in Wonderland , de Lewis Carroll

He provat de recuperar els dibuixos de Sert per al seu edifici mironià de Barcelona. Uns dibuixos que remeten, inevitablement, a un trajecte anterior, un assaig constructiu que l’arquitecte ja havia aplicat a dos altres edificis curiosament també associats a l’art i a la sòlida amistat que tenia amb Joan Miró. El primer és l’estudi del pintor, dissenyat per Sert el 1953 com un edifici adjacent a l’habitatge mallorquí de Miró a Palma, a Son Abrines. El segon és el projecte que l’arquitecte va començar a dibuixar l’any 1958 per a la parella de galeristes Marguerite i Aimé Maeght: la seu de la seva fundació,  a Saint-Paul-de-Vence, un poblet medieval situat als Alps Marítims. Aquests dos amics i galeristes de Miró —i de Calder, Giacometti, Matisse i Chagall, entre d’altres—, li havien fet cas quan, per al seu espai d’art contemporani, Miró va suggerir-los que contactessin amb Sert. Un Sert plenament americà —tenia ja la ciutadania nord-americana i havia estat nomenat degà de la Graduate School of Design de Harvard— a qui va venir molt de gust remirar els seus orígens i provar d’encaixar el racionalisme modular —net i funcional— de les arquitectures del nord amb l’organicisme blanc de la tradició constructiva mediterrània.

Un mateix gest sinuós recorre les cobertes dels edificis de Sert vinculats a Miró, un gest que aporta moviment i que sovint va associat a l’esforç per capturar la llum. Si a l’estudi del pintor, són dos quarts de volta catalana que es troben en el seu vèrtex inferior, a la Fondation Maeght són dues mitges voltes situades en posició invertida a l’habitual, dues mitges circumferències que, com dos impluvis, miren cap al cel. Un element funcional com l’impluvi, tan necessari en una climatologia com la mediterrània, on és bàsic recollir i distribuir les aigües, trenca l’horitzontalitat de la coberta i alleugereix la massa arquitectònica.

Taller Sert, Miró Mallorca Fundació, Palma

Fondation Maeght, Saint-Paul-de-Vence

Construcció de la coberta de la Fundació Joan Miró a Barcelona. Joaquim Gomis, c. 1974 © Hereus de Joaquim Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona

Esbossos per a la Fundació Joan Miró: emplaçament, plànol de circulació, planta general i perspectiva de conjunt s/d, Josep Lluís Sert. Cortesia de la Frances Loeb Library. Harvard University Graduate School of Design

Però la solució més elaborada és a la Fundació Joan Miró de Barcelona: un quart de volta situat horitzontalment damunt la coberta, duplicat una vegada i una altra com si es tractés d’una onada. La volta catalana, tan bàsica i eficaç, s’ha convertit en un element d’experimentació, un cas d’estudi en què s’han aplicat diferents formats i solucions. El formigó és un bon aliat: la seva ductilitat converteix les solucions estructurals en propostes plàstiques. Si bé el formigó dibuixa un quart de volta o de cilindre, la paret vertical que tanca la volta ha estat substituïda per vidre i converteix la volta en un lluerna. Malgrat que des de fora l’efecte és d’onada, des de l’interior la llum no cau zenitalment, sinó que entra lateralment per rebotar en el blanc interior del quart de volta i distribuir-se, d’una manera quasi atmosfèrica, per tots els racons de l’espai. Tot i que l’efecte solar és innegable, la font o l’entrada de llum genera un cert misteri. La geometria esquemàtica de les cobertes de l’estudi de Miró i de la Fondation Maeght, que tant identifiquen aquests edificis, ha donat pas a un elaborat sistema que conjuga l’acusada sensació de sinuositat amb un calculat tractament de la llum. A l’edifici de Barcelona, l’arquitecte ens ha portat fins a l’altre costat del mirall. «Che bella voce», diria amb timidesa un dels soldats del comandant italià des de la trinxera.

Així com hi ha alguna cosa que ultrapassa el llenguatge i va més enllà, també els edificis tenen el seu grau d’expansió cap a l’àmbit del sentit, i llavors parlem d’arquitectura o de veu. El març del 1951, en un simposi a Nova York, el mateix Sert explicava: «L’arquitectura d’avui ha de ser més funcional i no pot existir sense un sentit dels valors plàstics. Sense ells faríem edificis, però no arquitectura».

Documental J. L. Sert, un somni nòmada, Pablo Bujosa Rodríguez, 2013, 72’. Producció: Espanya i Estats Units

Edició: Bernat Pujadas