Miró com a tornaveu

Fa uns anys, vaig trobar a la llibreria El Astillero un pòster que desconeixia i que reunia unes coordenades que estimo: al juliol de 1966, la companyia de Merce Cunningham va actuar a Sitges acompanyada de John Cage i David Tudor, sota els auspicis del Club 49; el cartell era obra de Miró. El vaig comprar tot d’una i, des de llavors, el cartell presideix el meu menjador. No fa tant, al desembre de 2016, a l’exposició Escuchar con los ojos. Arte sonoro en España, 1961-2016, organitzada per la Fundación March, a Madrid, vaig poder llegir les cartes que van servir per enfilar aquesta col·laboració. Jacques Dupin, des de la galeria Maeght de París (25 de novembre de 1965), comunica a John Cage l’alegria de Miró pel fet d’incloure Espanya en la gira que estan planejant per a l’any següent. També li confirma que l’artista català farà una obra per anunciar les actuacions de Barcelona i Saint-Paul-de-Vence que posa a la seva disposició. Uns dies més tard (3 de desembre de 1965), John Cage li respon dient que «Miró’s gift of a painting makes our plans to come to Europe next summer and fall absolutely feasible». En aquell moment, Miró era un artista molt reconegut i valorat econòmicament, mentre que Cage i Cunningham, per bé que respectats en els cercles més influents, no tenien els recursos econòmics d’artistes com Miró ni el seu reconeixement popular; va ser, de fet, una idea del mateix Miró, la de portar Cunningham i Cage a Catalunya i col·laborar-hi amb el que estigués al seu abast. Aquest regal, doncs, realment feia la gira «feasible». Ara, més de cinquanta anys més tard, aquest pòster, a banda de confirmar una amistat «heart-warming», demostra la capacitat de Miró de trobar esperits homòlegs en altres àmbits i en altres contextos (i d’acostar-los a Catalunya). I personalment, em connecta tres mons que em defineixen: Miró, Cage i Cunningham.

Programa de mà de l’espectacle “Merce Cunningham and Dance Company”, Joan Miró, 1966. Paper imprès. Fundació Joan Miró, Barcelona © Successió Miró, 2018

Merce Cunningham, John Cage, Francis Miroglio i Joan Miró a les Nuits de la Fondation Maeght, Saint-Paul-de-Vence, 1966. Foto: Archives Fondation Maeght, Saint-Paul-de-Vence (França)

Més ençà, la Fundació Joan Miró ha continuat aquest camí de vinculació amb la música: perquè no es tracta només de conservar unes obres, un patrimoni, sinó també de conservar un llegat que és actitud, obertura i diàleg amb el present. Durant molts anys, la Fundació va organitzar les Nits de Música, que, juntament amb la Setmana de Música Experimental de Metrònom (sota la batuta de la extraordinària Barbara Held) i el G’s Club del Sidecar, van ser una acadèmia on vaig aprendre bona part del que ha determinat els meus gustos musicals. Era una època, a més, en què era molt difícil veure músics experimentals de l’escena internacional. Per uns dies, per a molts era com està en una ciutat normal i corrent: i així vam aprendre a esborrar els límits i explorar la poesia, la música i les arts visuals com un contínuum creatiu. Experimentació, improvisació, jazz, electrònica, art sonor… Durant aquells vespres a la Miró hi van actuar músics que m’han marcat enormement, i aquests només en són alguns: Agustí Fernández, Evan Parker, David Moss, Phil Minton, Hans-Joachim Roedelius, Embryo, Joan Saura, Cluster, Lê Quan Ninh, Carles Santos, Derek Bailey, Zeena Parkins, Chris Cutler, Macromassa, Iva Bittová, Hiroshi Kobayashi, Nuno Rebelo, Ràeo, Susie Ibarra, Josep Maria Balanyà, Fred Frith, Il Gran Teatro Amaro, Tim Hodgkinson, Xavier Maristany, Peter Brötzmann, Alfonso Vilallonga, Lol Coxhil, DJ Zero, Pascal Comelade. Un dels pocs concerts que he pogut trobar a internet d’aquestes nits és justament d’en Comelade. Es tracta del concert que hi va fer el 1995 amb alguns dels seus llegendaris companys musicals barcelonins: Gat, Mark Cunningham i Jakob Draminsky Højmark. El podeu veure a Summa, l’arxiu en línia d’Habitual Video Team. Crec que Joan Miró es deliria pel «Cant dels ocells» que hi interpreten Comelade i la seva troupe. En tots els concerts que vaig presenciar a l’auditori de la Miró es creava un ambient especial: una celebració fugissera que deixa pocs rastres a la ciutat i moltes empremtes en cadascú. És aquest el valor essencial de la música que sempre he volgut conservar en el meu treball creatiu: el caràcter efímer.

Concert de Pascal Comelade amb Gat, Mark Cunningham i Jakob Draminski Højmark dins la programació de les Nits de Música. 27 de juliol de 1995. Foto: Pere Pratdesaba. Fundació Joan Miró, Barcelona

Concert d’Embryo dins la programació de les Nits de Música. 2 de setembre de 1999. Foto: Pere Pratdesaba. Fundació Joan Miró, Barcelona

Diuen que Miró dedicava les tardes a la poesia i la música, la nit a digerir-ho tot i somiar, i els matins, amb la llum clara i amb un silenci total, a treballar en les seves obres. Cada pinzellada, com una nota que esclata en el blanc del cel. Era la seva manera de ballar, vull entendre. Un ball ben diferent del de Pollock, que reaccionava espontàniament al jazz que escoltava a tot volum: un ball més aviat cerebral i reposat, en què el blanc, el silenci i la immobilitat hi feien més. Fa uns anys, Tres, l’artista del silenci i bon amic, va comissariar una temporada de l’Espai 13 sota el títol Silenci explícit (2009-2010), seguida d’una segona temporada (So implícit, 2010-2011). Sempre m’he volgut imaginar una conversa entre aquests dos artistes, i encara més: un concert per apagar dels que feia Tres a la Fundació amb en Joan com a únic espectador: tot el silenci del món per ballar. A mi, per ballar, m’agrada perdre’m en els paisatges i les constel·lacions de Miró, aferrar-me a un punt com si fos una nota de Steve Reich.

Concert de la formació Slow (Agustí Fernández, David Mengual, David Xirgu i Dani Domínguez) dins la programació de les Nits de Música. 28 de juliol de 2005. Foto: Pere Pratdesaba. Fundació Joan Miró, Barcelona

Al final de la seva vida, Miró va buidar les teles i les va cremar ‑tal com Jimi Hendrix cremava la guitarra‑, les va trepitjar: el tornaveu de l’auditori, fet un mes abans de la inauguració de la Fundació, el 1975, deixa els espectadors sota la contenció de les seves petjades. La placa de conglomerat que serveix de suport es va col·locar al terra i, amb tan sols un parell de jornades —intenses—, hi va caminar, com qui travessa un camp a l’encalç d’un so llunyà. Mirat de lluny, distretament, sempre m’ha semblat, però, un balancí, de la mateixa manera que el pòster de Sitges, de 1966, sempre m’ha semblat un conill. Ben bé com si el meu pensament busqués el recer de la masia de Mont-roig del Camp.