La Malet se’n va, però la Rosa Maria es queda. Un adéu amb matisos.

Després de gairebé quatre dècades al capdavant de la Fundació, Rosa Maria Malet comença una nova etapa.

En l’època de la precarietat laboral marcada pel liberalisme, casos com el seu són cada cop més inusuals. Quan al desembre tanqui la porta del seu despatx per última vegada deixarà enrere 37 anys com a directora de la Fundació Joan Miró, gairebé quatre dècades dedicades a una feina que es va convertir en la seva vida. «Jo anava per a infermera», diu, amb un somriure que sembla imaginar com de diferent hauria estat tot si un dia no hagués decidit canviar el blanc d’un laboratori pel blanc de l’edifici que acabaria per convertir-se en l’escenari de tota la seva carrera laboral. Hi va entrar com a ajudant de conservador, en una Fundació que acabava de néixer amb unes perspectives tan esperançadores com incertes, i se’n va com a directora d’una de les institucions més respectades del món de l’art. 37 anys que han vist canviar la Fundació, la ciutat, l’art i la societat. I ella? Va canviar ella la Fundació o la Fundació l’ha canviat a ella? Difícil, potser impossible de saber.

Festa dels Amics de la Fundació Joan Miró. Juliol de 2017

Exposició Amèrica, Amèrica (pintura nord-americana 1945-1975). Fundació Joan Miró, Barcelona, 1977

Ella n’és conscient, dels canvis que han tingut lloc i dels que no han estat possibles, de les transformacions fetes i de les pendents. «No vaig pensar mai que acabaria dirigint un museu, però quan vaig començar em va semblar fascinant, perquè el moment ho era, de fascinant. Miró encara vivia, tot estava per fer…, però hi havia molta il·lusió. Ara la situació és una altra, el públic ha canviat, la institució té més recursos…», diu sense que acabi de quedar clar si, per ella, el canvi és bo o dolent. Aquesta és una constant en ella: explica les coses de manera factual, com si observés la realitat sense jutjar-la. Només un lleuger somriure convida a intuir què pensa. Mesura les paraules amb cura, conscient del seu paper institucional com a directora d’un museu. Un equilibri que es pot trencar en qualsevol moment. Potser per això ha fugit de la polèmica que tant busquen alguns dels seus companys de gremi. Veu en la premsa un mecanisme que ha de servir per promocionar el museu, no a ella, i parla sense oblidar en cap moment la seva obligació de no molestar ningú: patrons, públic, institucions, patrocinadors, col·leccionistes… Missió impossible? Els seus 37 anys a la casa semblen demostrar que no.

Joan Miró i Rosa Maria Malet contemplant la Sèrie Barcelona a les sales de la Fundació

Entre les coses que han canviat durant aquestes quatre dècades hi ha la percepció dels museus com a centres d’alta cultura allunyats del gran públic, una percepció encara més elitista en el cas dels centres d’art contemporanis, vistos durant anys com a espais freqüentats per quatre esnobs. Avui tot es mesura en funció de l’èxit, i l’èxit passa per tenir grans exposicions i cues a la porta. Tothom s’ha vist més o menys obligat a jugar en aquesta lliga i la Fundació ho ha fet —o ho ha intentat— tot i les evidents dificultats. N’ha fet, de grans exposicions, i ha tingut èxits importants. Però aquest no és el seu joc, no és el seu espai natural, no era aquest l’objectiu pel qual va ser creada, no és aquesta la dinàmica que genera l’edifici de Sert. Des del seu despatx de directora, la Rosa Maria Malet ha estat testimoni tant de l’arribada d’aquesta moda com de la seva lenta defunció, motivada per l’escassedat de recursos econòmics i pel cansament dels grans museus i col·leccionistes. Hi ha un retorn a la normalitat, a la feina constant i discreta, que no busca enlluernar, sinó, senzillament, explicar. I aquest és, justament, el millor terreny de joc per a la Rosa Maria Malet: per tarannà personal, pel moment en què es va incorporar a la casa, per la seva experiència personal, ella sempre hi ha cregut, en aquesta forma de fer. No resulta estrany, doncs, que se senti reivindicada en un món de l’art que ha estat obligat a abaixar-se els fums. «Sempre hem volgut que la gent s’ho passi bé, que visitar la Fundació sigui una experiència, que resulti interessant. Però sobretot hem pensat a donar un servei, no a entretenir, sinó a convidar la gent a descobrir, a reflexionar. Quan vam obrir hi havia una enorme expectació, hi havia moltes ganes, i fèiem activitats amb la Fundació plena a vessar, però en canvi es valorava molt que les sales d’exposició fossin espais ben tranquils», diu amb un punt de lleugeríssima tristesa. Ara són plenes, però de turistes, «i ara resulta que els volen espantar, o sigui que…». I la tristesa es torna sorpresa i preocupació.

A dalt, l’equip de la Fundació el 1995. Foto: Roger Velàzquez. Magazine, La Vanguardia. A baix, Rosa Maria Malet amb l’equip de la Fundació durant el seu comiat, desembre de 2017. Foto: Pep Herrero

Ara el seu panorama és un altre, ara fa les caixes d’un comiat que no per volgut deixa de ser melancòlic. Deixa enrere una Fundació consolidada, més gran, amb més obres, amb més visitants… «M’hauria agradat organitzar una exposició de David Hockney, fer petites exposicions temàtiques de Miró, reforçar l’Espai 13…». No podrà ser, algú altre seurà al seu despatx, prendrà les decisions. Però ella no se’n va, no del tot: continuarà vinculada a la Fundació com a membre del Patronat, observant, aconsellant, ajudant. Al Patronat trobarà a faltar qui durant anys va ser amic i aliat, l’Eduard Castellet, mort aquest agost, l’home que, com diu ella, «tenia clar que no podem acovardir-nos davant d’allò que perviu i que dona sentit a la institució». Aquesta és una tasca que li fa una innegable il·lusió: professionalment, perquè fa possible que la seva experiència no es perdi; personalment, perquè li evita caure en l’inevitable desconcert de la jubilació. Com a directora, ha callat més que ha parlat, obligada a treballar voltada del sentit d’importància d’artistes, comissaris, patrocinadors i polítics. Proposarà, des del Patronat, el que no ha proposat aquests anys?, dirà el que no ha pogut dir?, farà el que no ha pogut fer? Li ho pregunto i es limita a somriure, entre sorpresa i entremaliada. I jo no ho descarto. La Malet, la directora, se’n va. Però la Rosa Maria, la noia que va començar posant endolls abans d’un acte o anant a buscar un conferenciant a l’aeroport en un Dos Cavalls, es queda. Qui sap…

Josep Miquel Garcia, Rosa Maria Malet, Eduard Castellet i Francesc Català-Roca, 1993

Comiat de Rosa Maria Malet a la Festa dels Amics de la Fundació Joan Miró. Juliol de 2017

Edició: Bernat Pujadas