Art per a les properes generacions

Segons l’ICOM, creat el 1946, la definició de museu ha evolucionat al llarg del temps en funció dels canvis socials i, des de llavors, s’ha actualitzat set vegades. La darrera modificació, del 2007, coneguda per tots, diu:

«Le musée est une institution permanente sans but lucratif, au service de la société et de son développement, ouverte au public, qui acquiert, conserve, étudie, expose et transmet le patrimoine matériel et immatériel de l’humanité et de son environnement à des fins d’études, d’éducation et de délectation».

Les versions idiomàtiques del propi web de l’ICOM ofereixen un parell d’errors de traducció, un d’ells simptomàtic. Pel que fa a les finalitats, en anglès llegim «purposes of education, study and enjoyment»: l’educació es posa en primera posició. I en castellà, «fines de estudio, educación y recreo»: es parla de recreo, un terme amb connotacions d’esbarjo i diversió, en comptes de deleite, que potser seria una paraula més acurada per parlar dels plaers de l’ànim o dels sentits a què fan referència els termes en francès i anglès.

Els museus han canviat molt en les darreres dècades i s’han anat obrint al públic per desfer-se del deix acadèmic i elitista que els caracteritzava. En anys de crisi i de retallades sagnants en cultura, els museus han complert com han pogut amb els seus objectius de conservar i difondre el patrimoni, alguns posant l’accent en l’estudi, d’altres en el delit o el gaudi (i, certament, també en l’esbarjo), però diria que menys han apostat pel museu com a agent educatiu.

El cas del LACMA

A principis del anys noranta, el LACMA (Los Angeles County Museum of Art) patia una crisi important i, després de quatre anys sense lideratge efectiu, Andrea L. Rich en va ser nomenada presidenta per redreçar la situació. Provinent de la UCLA (University of California, Los Angeles), on havia exercit de professora d’estudis de comunicació i, posteriorment, d’administradora, Rich va canviar el model de gestió del LACMA i li va donar un nou enfocament: el museu tenia edifici i col·lecció, però no havia connectat amb la seva comunitat i necessitava omplir-se de sentit. Així doncs, amb un gest senzill però carregat de significat, va modificar la missió del museu per recollir també el seu deure de crear «experiències educatives, estètiques, intel·lectuals i culturals per a un públic al més ampli i divers possible». Tota una declaració d’intencions.

Per Andrea L. Rich de res servia adquirir i col·leccionar grans peces d’art si el museu no era capaç d’oferir experiències rellevants per al públic, especialment el jove, que n’és el futur. Creia que els museus que relegaven els departaments educatius a l’últim graó de l’organigrama no estaven a l’alçada de la seva responsabilitat, especialment els que rebien subvencions públiques. En aquest sentit va enfortir els vincles entre el museu i les institucions educatives, i va encarregar el projecte Arts for NexGen amb la finalitat de fer el museu més accessible als joves i a les famílies, d’enfortir el seu sentiment de pertinença i connexió amb el LACMA i d’obrir les portes a una comunitat socialment més diversa.

© Museum Associates/LACMA

Partint d’aquestes premisses i del treball entre els departaments d’Educació, de Màrqueting i de Membres, en primer lloc es va crear una categoria de membre gratuïta per a tots els joves menors de 17 anys, que els permetia portar també de forma gratuïta un acompanyant adult.

NexGen capta entre 10.000 i 12.000 membres nous cada any i va tancar el 2016 amb 234.016 membres. Malgrat aquestes xifres de vertigen, però, l’objectiu del programa no és la quantitat sinó la qualitat de les seves propostes, que donen valor a les connexions personals amb l’art mitjançant tres pilars bàsics: mirar l’art, parlar d’art i fer art.

Tallers amb artistes, sessions de dibuix a les sales, contacontes que relacionen les històries amb les obres, visites bilingües anglès-espanyol, visites per a adolescents guiades per adolescents, etc., són algunes de les propostes de NexGen. Però, sens dubte, la joia de la corona és la Boone Children’s Gallery (l’any passat va atraure més de cent mil visitants), un espai-taller situat a la galeria d’art coreà i xinès, obert en horari de museu, on joves i adults poden pintar en taules comunitàries amb pinzells i pigments propis de l’est asiàtic; no es necessita cita prèvia, no hi ha límit de temps —només els dies de portes obertes es limita a trenta minuts— i, si es vol, es poden deixar les peces penjades a la mateixa galeria. El temps de qualitat, així com tenir a disposició un espai permanent per a l’experimentació i l’aprenentatge col·lectiu, és clau perquè les vivències siguin úniques i valuoses.

© Anna Fabra

El 2011, el LACMA va encarregar un estudi per mesurar l’impacte social d’Arts for NexGen i els resultats indicaven que, en poc més d’una dècada, el museu havia esdevingut un recurs rellevant per a una generació de visitants socialment més diversa.

Què podríem aplicar al context barceloní?

Arreu tinc la percepció que els museus de ciència, tecnologia o història natural són més accessibles a les famílies i als joves que els d’art, i crec que, en part, té molt a veure amb el grau de participació que hi tenen. En els primers, l’experimentació es garanteix per pròpia exposició interactiva de les col·leccions i «tocar» és necessari per aprendre; els segons, en canvi, tot i tenir una oferta educativa cada cop més variada, encara conserven un cert deix elitista i l’aura del «no toqueu» que sovint els relega a l’obligada visita amb l’escola o a un ocasional taller familiar. Malgrat que els departaments educatius han fet molt bona feina, els museus d’art encara no són vistos com un recurs d’oci familiar recurrent. La manca d’espais permanents on es pugui experimentar (i reflexionar) amb l’art, sempre que el museu sigui obert, en podria ser un dels motius.

L’art és una oportunitat per a la reflexió, el pensament i l’acció, i els museus són agents educatius explorats amb baixa intensitat. La cultura s’aprèn en primera persona, gaudint del patrimoni, creant, experimentant i compartint nous coneixements. Si volem que els museus siguin espais valuosos per a les futures generacions de visitants, s’haurien de dedicar més recursos a oferir espais permanents per a la creació i la reflexió que creïn vincles emocionals amb l’art.

D’altra banda, una de les preocupacions del sector cultural continua sent com atraure els joves i les famílies als museus d’art. Aquesta inquietud també es podria anar capgirant si, entre d’altres coses, s’eliminés de manera efectiva la barrera econòmica dels infants i adolescents —com en el cas del LACMA— donant també gratuïtat als adults que els han d’acompanyar. S’ha de llançar el missatge que els joves i les famílies també pertanyen als museus i que allà hi poden trobar un recurs habitual d’oci creatiu de qualitat. Només així podrem veure com els museus —llocs idonis per a l’aprenentatge vivencial oberts a la ciutadania— impacten de mica en mica en la transformació del teixit social en benefici de tots, actuant realment «au service de la société et de son développement».

Referències

Los Angeles County Museum of Art. An Evaluation Report. Arts for NexGen: LACMA’s Free Youth Membership Program. 2011.

Proffitt, Steve. «Andrea Rich. Educating the Next Generation of Art Lovers». Los Angeles Times, 26 d’octubre de 1997.