À toute épreuve i l’art del llenguatge

A l’Epístola als Pisons el poeta líric i satíric Horaci[1] elabora l’expressió «Ut pictura poesis», que literalment vol dir «com la pintura, així és la poesia» o bé «la poesia és com la pintura». Deixant de banda la intenció d’Horaci —establir que la poesia era com la pintura, per tant, una imitació de la realitat, però a través de l’ús de les paraules—, l’expressió llatina en si mateixa té una connexió atemporal directa amb el pensament de Miró: «Je ne fais aucune différence entre peinture et poésie» (jo no faig cap distinció entre pintura i poesia). D’altra banda, si busquem la paraula poesia al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, trobem la següent definició: «1 1 f. [LC] [FLL] Art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, normalment el del vers, un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc., als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora». Així doncs, tenint en compte la definició de poesia i l’afirmació de Miró, podem traçar una regla de tres: si la poesia és l’art del llenguatge i Miró no feia cap distinció entre pintura i poesia, es podria afirmar, llavors, que la pintura de Miró també és art del llenguatge.

El 1930, el poeta surrealista Paul Éluard, a qui Gala havia abandonat, va elaborar un conjunt de tres poemes («L’Univers-solitude», «Confections» i «Amoureuses») recollits en un llibret sota el títol d’À toute épreuve, editat per Éditions Surréalistes. Consta de setze pàgines, sense cap tipus de complement visual que acompanyi els textos.

Primera edició d’À toute épreuve, Éditions Surrealistes

De l’À toute épreuve del 1930 a l’À toute épreuve que avui és protagonista de l’exposició Éluard, Cramer, Miró —“À toute épreuve”, més que un llibre hi ha un recorregut de 28 anys, i el que marca la diferència entre ambdues publicacions és el pas de la presència d’un únic autor, el poeta Paul Éluard, a la incorporació de dues persones més, Gérald Cramer (l’editor) i Joan Miró (l’artista-poeta), el ménage a trois perfecte per a una metamorfosi literària.

Sala de l’exposició Éluard, Cramer, Miró —“À toute épreuve”, més que un llibre

Així doncs, ens trobem davant d’un llibre transformat, amb una concepció i un resultat que, tot i mantenir els mateixos poemes originals del 1930, han originat un nou llibre que esdevé una experiència per als sentits. I aquest resultat final no ens estranya, ja que Miró, que ja havia tingut en ment fer una col·laboració amb Éluard («[…] podria publicar una col·lecció d’impressions en color, ja siguin gravats o gravats en fusta o litografies, com un llibre o portafolis, amb un poema d’Éluard.»[2]), passa a ser l’ingredient clau, imprescindible, de la metamorfosi.

Miró era un apassionat de les col·laboracions artístiques, les quals, com més li permetessin jugar amb l’atzar i el seu imaginari, millor. Les col·laboracions eren de tot tipus: literàries, escultòriques, ceràmiques, pictòriques… Per exemple, al cadavre exquis Nude (1926-1927), conservat al MoMA de Nova York, Joan Miró és la segona mà artística després d’Yves Tanguy, seguit de Max Morise i Man Ray. Els cadavres exquis eren un joc surrealista que consistia a elaborar un dibuix a dues o més mans, amb la premissa de doblegar el paper en tants plecs com participants hi hagués i que cap dels autors pogués veure el que el seu predecessor havia dibuixat. Així, el resultat final sempre esdevenia atzarós, imprevisible i, sobretot, surrealista, fruit de l’imaginari de tots i cadascun dels participants en el dibuix. Són assemblages d’imaginaris, en els quals les intervencions pictòriques en un primer moment inconnexes s’uneixen i originen una nova forma final extraordinària. L’imaginari que Joan Miró plasma a Nude conté la voluntat poètica de l’artista, amb la inclusió de paraules acompanyant el dibuix: [Rouge / Jaune / Bleu / Bleu / (comme c’est beau!) / mediterranée / d’ailleurs, / je m’en / fous / atlantique]; un dibuix-poema en concordança amb les peinture-poèmes dels anys vint.

Sense títol “Cadavre Exquis”. The Museum of Modern Art, New York. Adquisició, 1935

À toute épreuve, assemblage d’imaginaris: el d’Éluard, el de Cramer i el de Miró. À toute épreuve, assemblage poètic: de la poesia d’Éluard i de la poesia visual (?) de Miró. El signe d’interrogació no és cap errada. Miró realitzà il·lustracions per als poemes d’Éluard o bé poesia visual a partir dels poemes d’Éluard?

Les respostes poden ser diverses segons el punt de vista de cadascú, però totes es generen a partir d’un element: experimentar el llibre.

Christopher Green, a l’estudi que realitza sobre el llibre,[3] planteja la següent pregunta: «[…] és un llibre que s’ha de contemplar abans de ser llegit, o a l’inrevés?».[4] El mateix autor hi dóna resposta reprenent l’anàlisi d’Anne Hyde Greet[5], en la qual aquesta autora afirmà: «Miró va respondre a la seva manera d’interpretar els poemes, per tant, la lectura és fonamental».[6] Green primerament comenta: «N’hi ha prou amb una simple ullada al llibre per entendre que la mirada pot precedir la lectura, o almenys situar-se en pla d’igualtat».[7] Seguidament afegeix: «[…] Miró no va respondre en essència als poemes d’Éluard, sinó a la tipografia i finalment a la seva pròpia creació d’imatges».[8] I després afirma: «L’apreciació visual pot precedir, de fet, la lectura dels poemes, obrir nous significats i transformar-los».[9] Certament, Miró no només il·lustra els poemes d’Éluard (il·lustració entesa com a ornamentació, decoració, complement en imatge del que s’explica i es redacta amb els versos dels poemes), sinó que la seva intervenció pictòrica dóna lloc a nous poemes, fa que els poemes d’Éluard es transformin en uns altres, un fet constatable si primer es llegeixen els poemes d’Éluard[10] tal com van ser concebuts en el seu origen el 1930 (sense acompanyament d’imatges) i després es llegeixen a l’edició d’À toute épreuve del 1958 realitzada conjuntament amb Cramer i Miró. A les pàgines 76 i 77, els versos es fusionen amb els dibuixos de Miró, un senyal subtil però amb tota la intenció del món que mostra al lector que està llegint poesia escrita i alhora visual.

Miró interpreta els poemes d’Éluard, se’ls fa seus, els interioritza, els pensa, els sent i els transforma, els transforma en imatges, en poemes visuals que intensifiquen la parla de l’ànima i de la imaginació d’Éluard però alhora també esdevenen la parla de l’ànima i de la imaginació de Miró. Dos imaginaris que es complementen i que, a part de dialogar, esdevenen l’art del llenguatge: són poesia.

[1] Quint Horaci Flac (65 a. C. Venosa – 8 a. C. Roma).

[2] Miró, Joan. [Quadern de notes de treball 1941-1942]. Arxiu de la Fundació Joan Miró.

[3] Entre la publicació del 1930 i la del 1958, hi ha un procés d’elaboració llarg i de moltes fases. L’anàlisi i l’estudi del llibre sencer ha estat una tasca exquisidament realitzada per Christopher Green a la seva darrera publicació: Éluard, Cramer, Miró — “À toute épreuve”, més que un llibre (Miró Documents).

[4] Green, Christopher. Éluard, Cramer, Miró. “À toute épreuve”, més que un llibre. Barcelona: Fundació Joan Miró (Miró Documents), 2017, p. 59.

[5] Hyde, Anne. Miró, Éluard, and Cramer: À toute épreuve: A Collaboration Between Artist, Poet, and Publisher. Nova York: George Braziller, 1984.

[6] Ibíd.

[7] Green, Christopher. Op. cit., p. 59.

[8] Ibíd., p. 60.

[9] Ibíd.

[10] «L’Univers-solitude», «Confections» i «Amoureuses» (data de consulta: 28/04/2017).