La condemna de dir

(unes paraules sobre el risc i el compromís en l’art)

«Sé que he de mantenir un equilibri constant entre la meva activitat a la Societat dels Escuts* i la qualitat del meu treball literari. Si aquest equilibri es trenqués, la Societat dels Escuts degeneraria fins a convertir-se en la distracció d’un artista o bé jo acabaria transformant-me en un polític.»
(Yukio Mishima, Consells espirituals per a joves samurais)

La figura de Mishima sabem que no deixa indiferent a ningú. És controvertidíssima i sovint injuriada. Fins i tot els prologuistes de l’edició d’on he extret la cita en parlen amb una indissimulada malícia. També és cert que la Societat dels Escuts* (d’ara endavant SDE) podria considerar-se una beneitura si no fos perquè el seu ideòleg no era cap beneit. Una andròmina com la SDE estava condemnada a la burla pública des del primer anunci de la seva gestació, és cert, però la determinació de Mishima i la defensa intel·lectual que en va fer, tant del grupuscle paramilitar com de la seva pròpia obra literària (com ell mateix declara a l’epígraf), el van salvar de l’escarni públic més cruel. Tot i els inevitables atacs que devia patir, podem afirmar que va portar aquella extravagància a un port. No dic a bon port. Tan sols un port.

Escena del seppuku (suicidi ritual) de Mishima

Explico tot aquest assumpte de Mishima i el seu exèrcit privat no tant perquè els agafeu simpatia sinó per fer entendre a la gent què significa tenir «determinació». Es pot acusar Mishima de moltes coses, però no hi ha dubte que pertanyia al selecte grup dels que saben acabar el que comencen.

I ara un acudit:
Bas Jan Ader i Mishima estan parlant tranquil·lament i un li diu a l’altre:
—Véns a fer un tomb amb el meu veler nou?
—Ara no puc. He de portar unes coses a l’afilador.

Òbviament, el tràgic final d’ambdós protagonistes en el meu negre acudit té més a veure amb la forta pulsió de mort que els governava que amb la determinació amb què tots dos podien arribar a fer les coses.

En aquest punt fixeu-vos que el concepte de risc de la capçalera d’aquest article es fa el longuis i no acaba d’aparèixer, així com tampoc ho fa el concepte de compromís. En lloc d’això parlem de determinació. L’explicació seria la següent: plantejar-se un risc implica un càlcul. És cert que això probablement ho dóna el verb plantejar, però també és cert que les coses més nobles (dit a la manera de Montaigne) tendeixen a menysprear el risc. No se’l «plantegen». O no gaire. El risc en l’art no és res per si mateix. Com a molt un element subsidiari d’altres coses més fondes i en cap circumstància un fi últim. Realment significa alguna cosa el risc dins l’art? No deu ser el risc senzillament una penyora del que prèviament hem tingut la determinació de fer?

Untitled, 1993. Manifest de David Wojnarowicz

Ara parlem del compromís. Mishima i Imre Kertész consideraven l’escriptura, o la «necessitat de dir», com una condemna sobrevinguda. I així tenim que Mishima ens deia:
«Per un autor acumular escrits és com acumular excrements.»

I Kertész deia això altre més elegantment:
«[…] no paro de treballar, i no m’hi obliga únicament la supervivència, atès que si no treballés, existiria, i si existís, no sé pas a què em veuria obligat, i és millor no saber-ho, però ho intueixo, les meves entranyes per descomptat ho intueixen […] hi ha un vincle molt seriós entre la meva existència i la meva feina, […] cosa que és absolutament evident i alhora no gens normal […] no tothom que escriu ho fa perquè ha d’escriure.»
(Kaddish pel fill no nascut)

Untitled, 1990, de David Wojnarowicz (en col·laboració amb Phil Zwickler i Rosa von Praunheim), fotograma del film Silence = Death

 De formes molt diferents ens descriuen què significa estar condemnat a dir coses. Kertész ve a dir que l’únic compromís veritable d’un artista és treballar per als seus pensaments i no crec estar dient res de nou ni aberrant si dic aquí i ara que els artistes bàsicament van a la seva. Aquesta és la seva peculiaritat, i la seva gràcia, ja que és la seva mirada esbiaixada la que mira les coses d’una forma diferent a la resta. Personalment no crec en el compromís de l’artista envers la societat. Si llegiu les paraules de Josep Vicenç Foix que he transcrit a continuació, comprovareu que expliquen excelsament el que jo amb prou feines quequejo sobre el compromís.

«El poeta, com a poeta, no ha de tenir altra motivació lírica que la pròpia de la poesia. Només compta, per a ell, la revolució provocada pel procés d’adaptació de l’impuls líric que l’exalta, que l’il·lumina, a la seva època. Una revolució, social o política, forneix al poeta elements inèdits per a la seva evasió. El poeta retroba per mitjà dels símbols nous allò que és etern.

»El poeta, com a poeta, té els seus deures revolucionaris. La seva revolució però és indiferent a la revolució del major nombre. Quan s’esdevé aquesta, el poeta calla. Si vol intervenir com a tal, la poesia se li ofega en els estanys mòrbids de la retòrica. Però la retòrica és tan adversa a la poesia! Tant, per ventura, com els jocs florals.

»El poeta més aviat s’oposa a la seva època. Cerca entre les runes o els monuments de cada civilització els elements del Misteri. A cada època, sota els règims més oposats, vetlla pel Misteri, per la seva permanència. Conrea la màgia i fa ombres xineses damunt el mur de l’eternitat amb els elements materials que li proporciona la trista i mòbil “realitat”. Cerca la vera realitat, l’“altra realitat” (el suprarreal, el superreal o el sobrenatural) — que és, no us esvereu, l’antihistòria. El poeta, a través de la caverna, escolta el món misteriós dels ecos, i els reprèn. Una mateixa tonada, enyorívola, es transmet, gràcies als poetes, a través del quadriculat del temps.»
(Josep Vicenç Foix, Darrer comunicat. Edicions 62. (Els llibres de l’Escorpí), pàg. 7).

Tancament:
Ni el risc ni el compromís per si sols tenen un pes específic en la creació artística. El risc fàcilment pot esdevenir un càlcul, i el compromís, una manera de picar l’ullet als altres.

Deu ser per això, que mai he pogut considerar Shoot, de Chris Burden, com una peça d’art remarcable?

Vull dir:
Es va produir un tret sense determinació?
Un tret extremament calculat?

Moment inmediatament posterior a la acció Shoot de Chris Burden

Aquella acció de Burden, a més a més, va esdevenir literalment el tret de sortida de la seva carrera artística. De fet, si s’hagués plantejat Shoot d’una forma obertament tàctica, m’hauria agradat molt més que amb el bastiment conceptual ulterior sobre la crítica a les polítiques armamentístiques, els follons a Vietnam etc., que tothom s’ha cruspit amb patates. El risc i el compromís de bracet…

Engegar-se un tret d’aquella manera, en aquell moment precís de qüestionament sobre els límits de l’objecte artístic, em fa pensar més en algú trepitjant neu verge que en cap altra cosa. Wojnarowicz, sense anar més lluny, sempre m’ha semblat mil vegades més determinat a fer el que havia de fer.

Jo, però, que sóc poruc de mena, ara mateix faig càlculs del que significarà ser obertament crític amb una peça com Shoot, que té una legió de fans, així com fer anar amunt i avall el senyor Mishima, que té una legió de detractors. Puc fer càlculs també del gec d’hòsties que em podrien caure per tenir la boca tan grossa. I és que de maneres d’engegar-se un tret n’hi ha diverses i el que és greu és que aquesta, a diferència de la de Burden, no em servirà ni per progressar.

Per tancar em ve de gust plantejar com a epíleg aquesta meravellosa pregunta que es feien Fischli i Weiss: «Hauria d’anar a dormir i deixar de produir alguna cosa contínuament?»

Ai! La condemna de dir! Únic i veritable compromís de l’artista.

*Societat dels Escuts. Exèrcit privat i autofinançat pel propi Mishima que es postulava com a garant de l’orgull nacional nipó. Els seus uniformes de disseny i la polèmica figura de Mishima van posar aquest grup paramilitar en l’ull de l’huracà mediàtic de l’època.